En el context actual de pandèmia, però també de crispació política, han circulat nombroses informacions falses l’origen de les quals es troba en contingut generat des de comptes que parodien algun conegut personatge de l’esfera pública, habitualment des de Twitter. En alguns casos s’han arribat a suspendre alguns comptes, acusats de jugar a la confusió amb una persona real. Aquesta desconfiança informativa sol passar per alt la diversitat de tipologies, contextos i rols que tenen els personatges paròdics en xarxes socials. En aquest article em proposo fer una aproximació inicial a aquest fenomen, més complex del que sembla a primera vista.
«Vinc d’una família desestructurada: mare verge, pare colom i dormint en un pessebre»; «Líder suprem de la Corea bona, la del Nord, la fetén. Soc dels que s’apunten a un bombardeig», o «COVID-19 oficial (d’aquella manera). Soc pandèmia. La RAE m’ha fet dona» són descripcions de comptes de Twitter que corresponen a alguns dels principals personatges paròdics (prefereixo aquest terme a compte paròdia) en espanyol de l’actualitat. Són, respectivament, @diostuitero (més de 536.000 seguidors), @norcoreano (més d’un milió de seguidors) i @coronavid19 (prop de 873.000 seguidors). Es tracta de tres exponents de personatges paròdics d’èxit a Twitter clarament diferents entre si: un d’ells és una divinitat, l’altre parodia un personatge actual (això sí, d’un país llunyà) i l’altre és un virus.
Què és un personatge paròdic?
La clau la trobem en aquesta mateixa denominació: en primer lloc, ha de tractar-se d’una entitat que es comunica a través d’algun tipus de personificació, és a dir, ostentant atributs propis d’un ésser humà; en segon lloc, ha de fer servir l’humor per actuar amb trets propis que reconeguem. Això ens permet entendre els seus missatges amb relació a una entitat que podem denominar com a original. D’aquesta manera, es poden parodiar persones reals concretes actuals, però també professions, personatges històrics del passat, personatges de ficció, éssers vius no humans, objectes, conceptes... I poden ser en qualsevol cas reals o imaginaris. Idealment el personatge paròdia ha de tenir associats uns trets reconeixibles als quals puguem respondre a través de l’humor: tant és que sigui Voldemort, Darth Vader, Vladímir Putin, Donald Trump, Napoleó, la reina d’Anglaterra, Internet Explorer, l’Estrella de la Mort o, en el context de la pandèmia, el paper higiènic, la grip, una mascareta... o el mateix coronavirus. L’important en qualsevol cas és que es pugui construir un personatge fictici a partir dels trets propis que identifiquem i que la seva narrativa doni joc a través de l’humor.
Si estem davant de paròdies de figures públiques actuals que són font de notícies, tot és més fàcil perquè el referent és clar. En altres casos hi ha un elaborat procés de construcció del personatge (si per exemple Internet Explorer té mala fama com a navegador d’Internet i es considera obsolet, aquesta serà la base per a la construcció del personatge i el seu comentari humorístic). En qualsevol cas la clau rau a utilitzar l’humor per, des del personatge, fer algun tipus d’observació social, cultural o política de l’actualitat en el seu àmbit d’actuació, o en altres (hi ha, per exemple, multitud de comptes paròdia de líders mundials com Trump, Putin, Kim Jong-un o Merkel en diferents països i idiomes; per tant, adreçats a diferents públics). Després hi ha casos límit com el compte @enfrmrasaturada (amb més de 149.000 seguidors), en el qual no es parodia directament una persona sinó que assumeix el paper d’un personatge inventat, en aquest cas una infermera que reivindica amb humor un reconeixement més gran de la seva professió. Aquí la coherència rau en el coneixement de la professió, cosa que li atorga credibilitat. Curiosament es tracta d’un dels casos en què s’ha revelat el nom de l’autor rere el personatge, un infermer gallec motivat a donar sortida a les reivindicacions del col·lectiu a través d’aquest personatge.
Per què són tan populars?
Pel joc que s’estableix entre les característiques pròpies del personatge, que solen ser àmpliament conegudes, i la capacitat satírica o irònica de qui està darrere del compte. Igual que les imitacions de personatges famosos, els comptes paròdia ens permeten riure’ns de l’actualitat o del personatge parodiat a través d’un joc irònic, de vegades metaficcional, fusionat amb la cultura popular. El que els dona encara més rellevància en xarxes socials és que aquests personatges es viralitzen en un espai de comunicació més horitzontal, com Twitter o Instagram, cosa que ens permet interaccionar-hi. El joc es torna, així, multidireccional (la major part dels usuaris responen als personatges de forma lúdica, com si fossin reals, i alguns creen, encara que de vegades sigui de forma oportunista, els seus propis comptes paròdia com a resposta).
I per què són polèmics?
Si Voldemort, el malvat mag antagonista de Harry Potter, s’erigeix en cronista de l’actualitat a Twitter (és el cas de @Lord_Voldemort7, que té més d’1,5 milions de seguidors), ho farà des d’una perspectiva molt particular, jugant amb les regles bàsiques i les nostres expectatives, però alhora respectant una certa integritat del personatge que coneixem. Aquí la paròdia s’exerceix des d’un coneixement i afecte cap al personatge. Fins aquí tot bé.
A la banda oposada de l’espectre, la paròdia es pot exercir com a crítica adreçada al mateix personatge, exagerant els seus trets més polèmics (opcions polítiques o religioses, declaracions o accions discutides, forma d’expressió, background). Aquest tipus de sàtira es dirigeix normalment cap a personatges públics contemporanis, dins o fora del seu context. Serà, així, molt diferent l’humor del compte paròdia de Donald Trump en castellà @magnate:USA del de @RealDonalDrumpf, un dels més populars a Estats Units. El que resulta curiós (això ho deixo per a una altra ocasió) és que tots dos tenen un nombre de seguidors molt similar, una mica per sobre dels 100.000. I en un terreny intermedi, i per això el més problemàtic, se situen paròdies menys extremes, aparentment més subtils, però que precisament per això poden generar confusió amb els perfils reals, encara que es presentin en xarxes socials com a paròdia.
I entra el debat
En el cas anterior és on s’estableix el debat entre els límits de la llibertat d’expressió mitjançant la paròdia i la suplantació de la personalitat. Portals de detecció de fake news com Maldita.es han reportat els últims mesos diverses informacions falses, que provenen d’una difusió interessada d’algun compte paròdia de personatges públics com Alfonso Merlos, Pedro Sánchez o Cayetana Álvarez de Toledo, donades com a certes, tot i que tots aquests comptes es presenten ostensiblement com a fake (@cayetanaATS) o paròdia (@A:Merlos13tv, en aquests moments suspesa, o @sanchezcasrejon). Un cas particular és el de Rosa Díez, també objecte de circulació de falsedats des d’un compte paròdia que mimetitza la foto de perfil i fons, però que de forma més discutible juga a la confusió amb el nom d’usuari. Tots dos són @rosadiezglez: la diferència real és que en lloc de la lletra i minúscula s’usa una i majúscula, de manera que fàcilment es percep com el mateix usuari. Malgrat que el compte es presentava com a perfil paròdia i que el seu autor s’identifica, fet que no és habitual (no per mala fe sinó per mantenir la distinció entre autor i personatge), el compte va ser suspès per l’excés de similitud. Una cosa semblant va passar amb un popular compte paròdia de Rocío Monasterio, portaveu de Vox a l’Assemblea de Madrid: el compte paròdia @MonasterRO, amb més de 20.000 seguidors, va ser suspès indefinidament per la seva excessiva similitud amb l’original, tot i que explicitava la seva condició de fake.
Al meu parer, tot i tenir els meus dubtes en el cas de la paròdia de Rosa Díez, crec que sempre ha de prevaldre la llibertat d’expressió, fins i tot davant d’accions per part dels personatges parodiats, sempre que se n’estableixi explícitament –el que passa sempre en aquests casos– la condició de paròdia (més que de fake, que té connotacions d’intencionalitat totalment diferents). El problema no rau en aquest tipus de comptes, que, com he intentat explicar en aquest article, conformen un espai molt divers, lliure i estimulant de narrativa humorística a internet. El problema es troba en la difusió sense contrastar –o simplement malintencionada– de la paròdia com si fos una declaració real, amb l’objectiu de distorsionar el debat polític i social, la qual cosa genera opinions polaritzades sense el més mínim sentit crític, opinions que busquen el reforç i que romanen fins i tot després del desmentiment o el ridícul més absolut quan se’n revela l’origen.
Llarga vida a la paròdia. La necessitem.
Per saber-ne més:
«El humor del ‘coronavirus’ de Twitter, “antídoto” contra la ansiedad del confinamiento»:
«Así es ‘Rocío Monjasterio Fake’, la cuenta falsa que se la ha ‘colado’ a muchos y ridiculiza a Vox»: https://www.elespanol.com/social/20200119/rocio-monjasterio-fake-cuenta-colado-ridiculiza-vox/460454437_0.html
«No, Rosa Díez no ha tuiteado que al ‘gobierno socialcomunista’ hay que pararle los pies ‘como Hitler intentó proteger Europa de las garras de ese mismo bolchevismo’: es una cuenta ‘parodia’»: https://maldita.es/malditobulo/2020/04/27/rosa-diez-tuiteado-pararle-pies-gobierno-socialcomunista-hitler-europa-bolchevismo/
«No, Pedro Sánchez no ha tuiteado que es triste ‘ver a la ultraderecha’ criticar al Gobierno porque el PSOE es un ejemplo de ’lealtad, honradez, transparencia y eso’»: https://maldita.es/malditobulo/2020/03/30/pedro-sanchez-tuiteado-triste-ultraderecha-criticar-gobierno-psoe-ejemplo/
Banda sonora:
Pretenders: Hate for sale (2020)
Sleaford Mods: Tweet, tweet, tweet (2014)
Public Enemy: Fight the power (1989)
The Jam: Going underground (1980)
Citació recomanada
ROIG, Toni. Comptes paròdia a Twitter: sàtira social o ‘fake news’?. COMeIN [en línia], setembre 2020, no. 102. ISSN: 2014-2226. https://doi.org/10.7238/c.n102.2059
