El 27 d’agost d’aquest 2020 es va celebrar el 250è aniversari del naixement del filòsof alemany G. W. F. Hegel. És una ocasió propícia per revisar aquells postulats de la filosofia hegeliana que apel·len al paper mediador del llenguatge i de la comunicació en el progrés humà, i que estan recobrant certa actualitat des de posicions pragmàtiques i evolucionistes. Aquest article mira d’elucidar les claus de la seva importància en el debat filosòfic i científic actual.
Durant molts anys ens hem acostumat a entendre i explicar el canvi climàtic com tot allò que passa al nostre planeta: escalfament global, inundacions, incendis, desforestació, pluja nuclear, extincions, desaparició accelerada de la biodiversitat... Amb el temps i la contínua degeneració dels ecosistemes terrestres, hem començat també a conèixer la seva dimensió experiencial: guerres, migracions forçades, pobresa, col·lapse del sistema alimentari... Finalment, a cop de pandèmia, vam comprendre que les conseqüències del canvi climàtic no ocorren només en països distants, a les tortugues i als ossos polars. Ens afecten a tots, són terribles i ens estan matant.
El 1899 Thorstein Veblen va escriure La teoria de la classe ociosa com a crítica d’una societat nord-americana que al cap de dues dècades es convertiria en l’anomenada societat de consum. Durant aquells feliços vint (roaring twenties) es va inflar el que seria una de les bombolles econòmiques més sagnants i, un segle més tard, després dels mesos en què ens hem vist en l’obligació de romandre en bombolles físiques pel confinament, parlar de consum en singular pot revelar-se insuficient.
El proppassat agost ens va deixar una de les figures que més ha fet per integrar la creativitat en tot allò que envolta la nostra vida quotidiana, en especial en els espais relacionats amb el món de l’aprenentatge. Des d’aquestes pàgines no podíem deixar passar l’oportunitat de fer-li un petit homenatge. Sir Ken Robinson, autor i gran comunicador anglès establert a Califòrnia, ha estat un dels investigadors més influents en l’educació d’ençà que va començar el segle XXI.
La pandèmia que ha marcat aquests darrers mesos, particularment en els moments de confinament més estricte, ha suposat un destacat increment de l'activitat online. De la mà d'aquest fenomen, també ha crescut la cara més negativa de la interacció via Internet: la ciberviolència. La investigadora Leila Mohammadi analitza la victimització de les dones joves en aquest context.
En el context actual de pandèmia, però també de crispació política, han circulat nombroses informacions falses l’origen de les quals es troba en contingut generat des de comptes que parodien algun conegut personatge de l’esfera pública, habitualment des de Twitter. En alguns casos s’han arribat a suspendre alguns comptes, acusats de jugar a la confusió amb una persona real. Aquesta desconfiança informativa sol passar per alt la diversitat de tipologies, contextos i rols que tenen els personatges paròdics en xarxes socials. En aquest article em proposo fer una aproximació inicial a aquest fenomen, més complex del que sembla a primera vista.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca