Eurovisió és un esdeveniment televisiu que, tant si agrada més com si agrada menys, resulta fascinant precisament perquè és contradictori i multifacètic: alhora profundament representatiu dels temps que vivim i, en molts aspectes, una relíquia del passat. En aquest article, faig un apunt sobre el Festival d’Eurovisió 2022 des d’un punt de vista una mica diferent de la inundació mediàtica que el sol envoltar, perquè l’esdeveniment ho permet com pocs. Ho faré des de la perspectiva de les dades i les apostes, que formen una part poc visible, però fonamental dels esdeveniments globals competitius.
Després de 65 edicions ja, Eurovisió com a espectacle televisiu continua exercint una fascinació poderosa i una mica estranya en l’imaginari col·lectiu europeu i intercontinental. Aquest equilibri/desequilibri entre allò que és kitsch i el gran espectacle ha fet que s’hagi arribat a convertir en un fenomen a països tan allunyats d’Europa com Austràlia (en part, per la forta influència cultural britànica), fins al punt que aquest país hi ha arribat a participar de manera intermitent des del 2015, per mitjà de l’SBS, un dels ens públics de radiodifusió del país.
Sorprèn fins a quin punt el certamen s’ha arribat a llegir en tantes claus diferents: com a aparador d’un obert nacionalisme europeu; com a mirall de la situació i les tensions polítiques dins i fora de la Unió Europea (de Radiodifusió); com a plataforma de reivindicació de drets socials; com a pols de les tendències en la indústria musical mainstream; com a exponent d’allò kitsch, en què tot val per cridar l’atenció del públic i el jurat; com a metàfora de l’imaginari d’una Europa unida; com a exponent de l’«estat de l’art» de la televisió en directe com a gran espectacle; com a evidència dels límits de la participació popular per mitjà de sistemes de votacions mediats; com a factoria de comentaris i mems humorístics, més o menys distanciats, a les xarxes socials; com a camp de proves per a innovacions tecnològiques en la producció o en la difusió de continguts…
Noves pràctiques de visionament i el fenomen de la segona pantalla
En aquest últim camp, el 2016, la meva col·lega Fernanda Pires de Sá i jo vam fer un treball de camp sobre el Festival d’Eurovisió, que aquell any se celebrava a Lisboa. El nostre objectiu era analitzar les pràctiques de visionament individual i col·lectiu del Festival per mitjà de segones pantalles, en particular l’app oficial d’Eurovisió. Vam seleccionar Eurovisió per ser un esdeveniment en directe, delimitat en el temps (fonamentalment, ens vam centrar en la gala final), amb una llarga tradició com a esdeveniment televisiu i pel seu caràcter intergeneracional. En l’actual edició del 2022, atípica per les insuportables tensions bèl·liques que pateix el poble d’Ucraïna, em vaig plantejar revisitar el Festival des d’una altra perspectiva, sens dubte influenciada per la meva curiositat acadèmica (tot i que la meva experiència és molt més qualitativa que quantitativa), sense més pretensió que aprofitar aquesta plasticitat fascinant que ofereix el Festival.
Eurovisió és un esdeveniment, òbviament, competitiu i de gran impacte, en el qual coexisteixen de manera no sempre gaire transparent dos sistemes de votació efectius: el vot del jurat dels països membres de la UER (el sistema tradicional del «Royaume-Uni douze points») i el televot de pagament popular (que es va introduir el 1997), i que es reparteixen actualment al cinquanta per cent. Aquesta dimensió fa que, de la mateixa manera que en altres esdeveniments, sobretot esportius, però també culturals, com els Oscar de Hollywood, es generi una notable activitat a les cases d’apostes, la qual cosa reconec que mai no se m’havia acudit fins que algú molt pròxim que treballa en el sector em va inspirar. I aquesta va ser la mirada amb la qual em vaig acostar al Festival després de les actuacions i va resultar ser una experiència summament interessant. Comparem les apostes la nit del Festival, a les deu de la nit, amb el vot del jurat i la votació final després del televot:
Captura de pantalla de la situació de les apostes dels deu primers llocs a les 22 hores el 14 de maig de 2022
Font: eurovisionworld.com
Diagrama dels dotze primers llocs finals, amb distinció de vots totals, vot del jurat i televot
Font: eurovisionworld.com
Apostes, vots i ‘bots’
Òbviament, COMeIN no és l’espai per entrar a fons en allò que impliquen aquestes dades, però deixo aquí alguns detalls interessants:
- En primer lloc, destaca l’alt nivell d’encert de les apostes, sobretot les que vaig utilitzar com a referència (la projecció final publicada a eurovisionworld.com poc abans de la difusió dels primers resultats no és tan exacta). Dels deu primers llocs a les previsions, nou van acabar en la posició prevista o amb una diferència màxima de dues posicions, amb l’única excepció de Polònia, que es va moure del lloc nou a les previsions al dotze, i va propiciar l’entrada de Moldàvia, en relació amb les apostes (tot i que hauria de ser casualitat, cal recordar que Polònia ha estat posteriorment assenyalada entre un conjunt de països que haurien canviat els seus vots en una de les semifinals per afavorir països veïns, cosa que es va detectar per mitjà d’una anàlisi de patrons).
- A més, com que el nivell d’encert de les apostes pel que fa a posicions és màxim amb la suma del vot popular i el del jurat, les previsions no es basen només en tendències per països o d’eurofans (o d’eurobots), sinó que també encerten les votacions més impredictibles, d’entrada, dels ens públics de cada país membre.
En definitiva, un festival que sembla imprevisible i sustentat per l’emoció (recordem que Ucraïna era quarta després del vot del jurat), va ser pronosticat de manera molt ajustada, la qual cosa, al meu entendre, indica precisament fins a quin punt es poden traçar tendències en un context tan suposadament inestable com la participació d’experts i públic de tot un continent i, perquè no dir-ho, el paper dels bots, que ja va resultar crucial en la infausta nova categoria popular dels Oscar, el Fan Favourite Award, que es va revelar totalment contaminat per la massiva presència de bots a favor de la guanyadora Army of the dead. Seria interessant, potser convenient, poder observar i entendre millor aquests grans esdeveniments i altres, incloent-hi els esportius, des d’aquesta perspectiva.
Per saber-ne més:
Eurovision.com (2022). «Odds Eurovision Song Contest 2022» [en línia]. Disponible a: https://eurovisionworld.com/odds/eurovision
Eurovision.com (2022). «Eurovision 2022 Results: Voting & Points» [en línia]. Disponible a: https://eurovisionworld.com/eurovision/2022
El País (2022, 19 de maig). «Eurovisión confirma que hubo “irregularidades sin precedentes” en las votaciones y por eso no cambiará sus puntuaciones». A: El País [en línia]. Disponible a: https://elpais.com/television/2022-05-19/eurovision-zanja-la-polemica-de-las-votaciones-y-no-cambiara-las-puntuaciones.html
PIRES, Fernanda; ROIG, Antoni (2020). «All aboard?! Co-viewing with and within connected platforms in the Eurovision Song Contest». A: Observatori (OBS*), vol.14, no. 4, p. 78-97 [en línia]. Disponible a: https://www.researchgate.net/publication/345843574_all_aboard_co-viewing_with_and_within_connected_platforms_in_the_eurovision_song_contest
WALSH, Savannah (2022, 13 de maig). «Zack Snyder’s Fan-Voted Oscar Wins May Have Been Rigged by Bots». A: Vanity Fair [en línia]. Disponible a: https://www.vanityfair.com/hollywood/2022/05/zack-snyders-oscars-fan-wins-may-have-been-rigged-by-bots
Banda sonora::
Eurovision 2022 (2022). Llista oficial de la 65a edició del Festival d’Eurovisió (2022)
Citació recomanada
ROIG, Antoni. Què ens hi apostem? Apunts per a una altra mirada al Festival d’Eurovisió (i altres esdeveniments massius). COMeIN [en línia], juny 2022, no. 122. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n122.2238
