S’ha donat a conèixer recentment que el 2021 la venda de discos de vinil a Espanya ha superat, per primera vegada en més de trenta anys, la dels CD. Aquesta notícia, coherent amb una tendència ben coneguda a altres països, ha generat als mitjans una relativa sorpresa, i ha revitalitzat debats sobre el perquè d’aquesta aparent paradoxa i tertúlies sobre «quin format és superior».
Encara que l’obsessiva fixació per classificar, llistar i categoritzar fenòmens culturals i socials complexos em sembla una tremenda simplificació, reconec que sovint em trobo donant voltes al tema tot solet. Així que, per ganes de compartir i també per salut mental, aprofito aquest article per llançar al vol algunes reflexions sobre el tema.
Fragment de la portada del llibre ‘Vinilos. Historia ilustrada del disco’
Font: Lunwerg Editores
El primer error quan ens acostem a un fenomen cultural complex, com el revival del vinil o la persistència dels formats físics, és intentar buscar una sola causa. Aquestes són les explicacions més habituals:
- El format: «el vinil, en ser analògic, sona millor que el CD i els fitxers digitals de les plataformes de streaming».
- El fetitxisme per allò material: «el vinil i el que l’envolta (funda, encartaments, colors) és un objecte bonic».
- La nostàlgia: «el vinil exigeix un ritual especial que estimula la nostàlgia per una època determinada, en un col·lectiu de consumidors d’una certa edat».
Aquestes justificacions poden tenir un cert sentit, però alhora són discutibles. I, per si mateixes, no expliquen gran cosa. Per què? Us ho explico ràpid…
La teoria
Des del punt de vista de l’enginyeria de so, tant el CD com els diferents formats d’arxius digitals ofereixen alguns avantatges tecnològics en relació amb el vinil. Dic, en teoria, i dic alguns. No oblidem que el vinil tal com el coneixem es basa en una tecnologia de més de setanta anys, però en fa quaranta que el CD es va començar a comercialitzar. I que formats d’arxiu comprimit com l’mp3 estan en circulació des de fa més de vint anys. En el seu moment, el CD, com tantes altres tecnologies, es va establir a partir d’un compromís: introduir una sèrie de característiques atractives per al consum, sense comprometre el cost tant del suport com dels equips que l’haurien de reproduir. El CD oferia més marge dinàmic (diferència entre els sons més baixos i els més alts), separació més nítida entre canals, més durada en una única cara, fiabilitat, reproducció plana i, per descomptat, noves funcionalitats (saltar cançons, reproduir aleatòriament, etc.). Però, també el procés de digitalització obligava a una certa degradació de l’original per obtenir un arxiu de mida raonable: així, un CD estàndard continua limitat a un mostreig de 44 KHz i un format de 16 bits. Pot funcionar de meravella, però té les seves limitacions. I, per descomptat, sabem que bona part dels arxius digitals per a streaming o descàrrega necessiten algorismes de compressió per crear arxius més petits. De nou, compromís.
‘Mona Lisa’, com a metàfora visual de la compressió d’àudio
Font: https://londonjazzcollector.wordpress.com/for-audiophiles/cd-or-vinyl/
El vinil, per si mateix, no està subjecte a aquests processos. Però, reconeguem que el seu principi és una cosa pedestre: un disc de polivinil marcat amb microsolcs pels quals passa una agulla que vibra i produeix el senyal que escoltarem als nostres altaveus. Un procés subjecte a limitacions i problemes (ratllades, brutícia, variacions en funció de la freqüència del so), i, per descomptat, limitació temporal a cada cara o impossibilitat de poder saltar cançons, o canviar l’ordre de reproducció establert.
I és clar, no podem passar per alt una realitat: avui dia, els equips d’enregistrament, mescla i processament als estudis són majoritàriament digitals. És utòpic pensar que un vinil d’un nou àlbum vingui d’un procés analògic. Fins i tot una remasterització (recomano llegir la polèmica al voltant de Mobile Fidelity). Però, és que els arxius digitals que es fan servir als estudis no tenen res a veure amb un mp3; ofereixen una qualitat enorme, indistingible de la millor cinta analògica. Així, segons la teoria, no és cert, necessàriament, que l’«analògic sigui millor». El debat segueix molt viu en fòrums especialitzats, sovint des de postures essencialistes d’«analògic vs. digital» amb moltes confusions.
Comprimit ‘vs.’ no comprimit
Font: https://www.guitarworld.com/blogs/session-guitar-understanding-compression-and-why-you-need-it
A més, no podem ignorar que el format és només una part de la cadena: cal considerar també l’equip i l’entorn en el qual escoltarem la música. Hi entraran els audiòfils i ens parlaran d’equips raonables a partir de 5.000 euros, de vàlvules, d’altaveus gegants, de condicionament acústic de la sala…
La pràctica
Ara és quan la cosa es posa interessant. Perquè la teoria trontolla davant una qüestió molt simple: com escoltem la música?, quin vincle hi establim en la nostra vida quotidiana? Aquesta és la clau en el disseny dels equips portàtils, del Walkman, el Discman, l’iPod, de la contínua evolució dels auriculars, les tecnologies sense fils, les plataformes… L’explosió del consum en moviment, en entorns més o menys sorollosos, en moments d’atenció variable, ha estat la principal revolució del consum musical a les últimes dècades. Les plataformes de streaming potencien l’intangible, les cançons, les llistes, les recomanacions, i obliguen a un nou compromís: fer que la música soni forta, per assegurar que soni i doni resultat quan viatgem amb metro, quan posem en marxa un altaveu portàtil o un ordinador. Aquesta és la base de prioritzar la compressió del so, i l’origen de les anomenades «guerres del loudness», la polèmica entre els aficionats per la reducció de la dinàmica de la música perquè tot soni compactat encara que es perdin matisos. Tot el contrari del que espera una persona –audiòfila o no– que vulgui gaudir de la música en les millors condicions que pugui (escoltar en un bon equip i a un cert volum un disc molt comprimit durant una estona no és particularment agradable). Així, no importa gaire si un CD ens pot, en teoria, proporcionar una gran dinàmica si, des de mitjan dècada dels noranta, abandona, en general, aquesta opció, a favor d’una alta compressió. La compressió sempre s’ha utilitzat i no és dolenta per si mateixa, però mai no s’havia fet servir abans a aquests nivells, i, per això, la ira dels audiòfils.
Vinyeta de Tim Cordell
Font: https://londonjazzcollector.wordpress.com/for-audiophiles/cd-or-vinyl/
I tota la resta
No hi ha dubte que hi ha una tendència al retorn d’allò material en el consum cultural, i que en el camp de la música, el vinil gaudeix d’un avantatge estètic, també ritual. Però, curiosament, també hi ha un petit revival de la cinta de casset, que no havia esmentat. Hi entra el factor nostàlgia? Són el vinil o el casset coses de hipsters o de gent gran? Potser, però, hem de cuidar l’ús de la paraula nostàlgia i de donar per fet que es tracta només d’un tema d’edat o de modes. En un article anterior, vaig parlar amb adolescents i joves fans del vinil, i algunes respostes em van semblar reveladores: el vinil remet a una època no viscuda, però que sembla millor que les negres perspectives actuals, és un ritual tangible i visible que t’obliga a escoltar i atendre durant una breu estona, amb la qual cosa cedeixes el control davant el salt compulsiu. I és una manera de relacionar-te amb la música diferent i complementària al consum digital.
Si, tècnicament, encara hi ha debats sobre «quin format és millor», és probable que la resposta que busquem no sigui aquí. El vinil, que adoro encara que no tingui ni de bon tros un equip de 5.000 euros, ens porta a una manera, oblidada i retrobada, de relacionar-nos amb la música, de prestar atenció, de tancar els ulls, de viatjar durant una estona (i, si ho volem, renovem el contracte aixecant-nos i girant el disc), amb els seus cracs de tant en tant, que s’integren en l’experiència. I, després, ens emportarem la música, literalment, a una altra banda, al carrer, a l’oficina, amb una experiència diferent. Aquesta és la seva màgia.
Per saber-ne més:
BELLO HUIDOBRO, Alfonso (2022, març). «Las ventas de vinilo superan a las del CD por primera vez en 36 años». El Economista [en línia]. Disponible a: https://www.eleconomista.es/tecnologia/noticias/11650227/03/22/las-ventas-de-vinilo-superan-a-las-del-cd-por-primera-vez-en-36-anos.html
EVANS, Mike (2016). Vinilos. Historia ilustrada del disco. Lunwerg Editores
LONDON JAZZ COLLECTOR (2021). «CD or Vinyl?». LondonJazzCollector [en línia]. Disponible a: https://londonjazzcollector.wordpress.com/for-audiophiles/cd-or-vinyl/
RODRÍGUEZMUSICANDFILMS (2018). «La guerra del volumen» [vídeo]. Youtube. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=dhkodizcq3u
ROIG, Antoni. «Joves fans del vinil: breus notes sobre el ‘revival’ del col·leccionisme de música en format físic». COMeIN [en línia], juny 2021, no. 111. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n111.2144
STEVE HOFFMAN MUSIC FORUMS [en línia]. [Data de consulta: setembre de 2022]. Disponible a: https://forums.stevehoffman.tv/
Banda Sonora:
The Beatles - «Taxman» (remaster 2009, a Spotify)
The Beatles - «Taxman» (remix 2022, a Spotify)
The Beatles - «Taxman» (fragment de la versió mono original, amb explicació de l’origen de la cançó)
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «Audiofílies i audiofòbies: notes sobre el ‘revival’ de la música en vinil». COMeIN [en línia], setembre 2022, no. 124. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n124.2259
