En Bruce Springsteen és un de tants que es fa vell, amb la particularitat que els seus concerts no passen precisament desapercebuts. Ara que ja en té 73, tant la premsa com els tertulians no deixen de comentar el mèrit d’estar en actiu «a la seva edat». Una gesta, una proesa. Que si es cuida molt, que si fa això, que si fa allò altre. I, per descomptat, també es deixa caure algun comentari que recorda que ja no salta tant com en l’última gira o que potser serà la darrera vegada que el veurem a Europa.
En la seva gira, l’Springsteen omple estadis. A Barcelona, també ho ha fet, i el públic era d’edats molt variades. No només gent jove o gent madura. S’hi podien veure nens i nenes, a més de molta, molta gent gran. Cabells grisos de tota mena. Gent que fa servir el carnet rosa de fa uns quants anys. I en funció de l’estat físic, i del pressupost disponible, es repartien per la grada i per la pista. Ara bé, una tertuliana deia l’endemà del primer concert que «les persones grans gaudien tant com nosaltres [les persones adultes joves]». I jo em pregunto: per què no? Els estereotips sembla que ens fan pensar que és una cosa extraordinària. Però, que si van a un concert no és per passar-s’ho bé?
‘The Boss’ a Barcelona el proppassat 30 d’abril
Foto: Mireia Fernández-Ardèvol
L’evolució de les nostres societats a través de Springsteen
Observar el públic de l’Springsteen és observar l’evolució de les nostres societats, que es fan grans i reinventen la vellesa mentre ho fan. La gent gran no són persones «diferents» [de nosaltres, la gent adulta], que es queda a casa i només té interès per cuinar els diumenges per a la família o per mirar com avancen les obres –un parell d’activitats que, segons els estereotips, serien pròpies de la jubilació. Les persones grans són, primer de tot, persones. Amb interessos concrets que, en alguns casos, passen per assistir a un concert multitudinari i que, no ho oblidem, té un preu gens menyspreable. I, si convé, hi van amb bastó, amb crosses o amb cadira de rodes. Igual, de fet, que ho fan persones d’edats més joves.
Ja ningú no es qüestiona que els roquers es fan vells i continuen en actiu, com els Stones o el Bruce. Ara ja és temps que comencem a naturalitzar que si els roquers no deixen les seves guitarres, les persones grans tampoc no deixen els seus gustos musicals en el moment que arriben a una certa edat. La música és clau en la definició de la identitat en l’adolescència i la joventut, i continua marcant els gustos en l’edat adulta i, també, en la vellesa.
El cert és que, quan els dius en veu alta, molts estereotips sobre la gent gran no s’aguanten gaire. Un exemple: «És extraordinari que a una persona jubilada li agradi el Bruce Springsteen». Ho seria si no el conegués, si no li agradés el rock, si la seva música adolescent hagués estat en una altra esfera. Però, als seus concerts, hi ha força gent que ja s’ha jubilat i que té temps suficient per fer cua durant tres dies per estar a primeríssima fila. Si ens hi fixem, els arguments no tenen a veure amb l’edat de la persona, sinó amb la seva trajectòria vital i els seus gustos.
Citació recomanada
FERNÁNDEZ-ARDÈVOL, Mireia. «Bruce Springsteen, un de tants que es fa vell». COMeIN [en línia], maig 2023, no. 132. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n132.2331
Mireia Fernández-ArdèvolProfessora de comunicació digital a la UOC
