La recent vaga de guionistes de Hollywood, com també algunes de les estrenes cinematogràfiques més destacades d’enguany, posen sobre la taula un tema molt important en relació amb les indústries culturals. El fet que tecnologies com la captura de moviment, o el recurs a la intel·ligència artificial, s’estiguin utilitzant per blindar el futur de grans franquícies d’entreteniment, que en alguns casos fa dècades que són amb nosaltres, en un moment en què tota una generació que les va crear o popularitzar està a punt de retirar-se. És això el que volem? En aquest article, llenço algunes reflexions.
El cantant de The Rolling Stones, Mick Jagger, ha declarat recentment que els agradaria poder recrear els seus shows per mitjà d’algun tipus de tecnologia basada en hologrames per tal que futures generacions puguin gaudir dels seus espectacles fins i tot després de morts. Una idea inspirada, probablement, en l’experiència Voyager amb ABBA a Londres.
ABBAtars, els avatars d’ABBA
Font: ABBA
Tant en el cas de l’ús d’intel·ligència artificial (en el meu anterior article a COMeIN, en vaig parlar a propòsit del sector musical), de tecnologies de captura de moviment o de rejoveniment de cares, tots aquests fenòmens tenen una implicació en comú: la determinació industrial de desafiar el temps per retenir marques culturals. Dit d’una manera més clara, perpetuar la franquiciació de la cultura per a futures generacions. Aquesta és una de les principals batalles rere la vaga de guionistes de Hollywood (juntament amb la injusta compensació als creadors de continguts per les plataformes de streaming). I també dels discursos de la por d’aquests mesos al voltant de la intel·ligència artificial. Tot i que els creadors d’opinió mediàtics s’hagin posat en ple mode apocalíptic Skynet, la preocupació real és la propietat intel·lectual d’allò que es genera amb IA i qui en rep els beneficis.
Franquícies culturals, l'imaginari popular
Una paradoxa que em crida molt l’atenció és que mentre que no es para de dir que tot canvia a una velocitat de vertigen en tots els àmbits, continuem profundament sotmesos a franquícies culturals mainstream que en alguns casos superen àmpliament els 40 anys d’existència, o que remeten a una realitat cultural fins i tot anterior: només en cinema, pensem en Star Wars, Indiana Jones, El senyor dels anells, Alien, Star Trek, Tauró (l’estètica inaugurada pel film de Spielberg continua marcant amb foc les pel·lis de taurons assassins que ens inunden any rere any), l’imaginari dels zombis establert a finals dels seixanta (ídem) o els universos cinematogràfics basats en superherois, que en alguns casos ens porten fins als anys quaranta del segle passat.
Indiana Jones i la seva versió rejovenida
Font: Paramount/Disney
I si saltem als noranta, pensem en Missió impossible (que com sabeu es basa en una propietat televisiva dels seixanta), Matrix o l’inici literari de la saga Harry Potter (que va saltar al cinema pocs anys més tard). Fins i tot una franquícia popular posterior, com Pirates del Carib, es basa en una atracció ideada els anys seixanta. I podríem continuar. No parlo ja només de seqüeles, preqüeles o remakes: moltes d’aquestes franquícies tenen implicacions més profundes en la indústria de l’entreteniment (marxandatge, parcs temàtics, sèries d’animació, videojocs, etc.). Tenir els drets d’alguna d’aquestes franquícies és un actiu enorme per a qualsevol corporació. Tot i que és cert que es fan intents de crear-ne de noves (sobretot per aquells que no en tenen), el més segur és tornar periòdicament sobre el que ja ha funcionat anteriorment i es manté en l’imaginari popular. Disney és el cas més paradigmàtic d’aquesta estratègia i el que explica les seves adquisicions.
En general, aquestes franquícies funcionen perquè es basen en mons narratius molt coneguts que permeten crear noves històries o noves sagues. Però, també és cert que sovint les veiem inevitablement associades amb actrius o actors, com Harrison Ford, Tom Cruise, Gal Gadot, Keanu Reeves, Scarlett Johansson, Johnny Depp, Margot Robbie o Jamie Lee Curtis. Com no pot ser d’una altra manera, actors o actrius que envelleixen, alhora que han fet seus els personatges essencials en certes franquícies. En el món dels superherois, això s’està mirant d’arreglar a còpia de multiversos o reboots. En mans d’actors/productors personalistes com Tom Cruise, la solució sol ser gimnàs, estètica i mantenir una imatge d’etern jove.
La franquícia de ‘Missió impossible’ va sumant lliuraments
Font: Paramount
Però, hi ha una pressió per mirar de recuperar personatges (i actors) originals (legacy charaters) amb la seva edat actual alhora que se n’introdueixen de nous per provar d’obrir noves vies de continuïtat (a les noves pel·lis de Scream, això s’explica perfectament). O anar introduint experiments de rejoveniment de cares, cada cop més sofisticats, que ens permeten veure un personatge tal com el recordem en el moment àlgid d’una saga. En el cas recent d’Indiana Jones i el dial del destí, de fet, tenim totes dues opcions alhora (això sí, amb el mateix actor i alterat en postproducció). I només és qüestió de temps, no gaire, que una cara o una veu totalment realistes ens permetin literalment fer qualsevol cosa. Què impedirà llavors que qualsevol franquícia, amb actors i actrius anonimitzats, de qui no veurem les cares reals, com en una cinta d’animació, permetin allargar i allargar franquícies recreant l’atmosfera de films originals clàssics? O com explicava en l’article anterior ja esmentat, de tenir noves cançons que sonin «exactament iguals a…». Tot és qüestió de drets d’imatge (o de veu).
Però, el perill no és que ens enganyin (en aquest cas), sinó que això implicaria apostar prioritàriament per allò que ja s’ha fet, estar remetent contínuament al passat, relegar el nou a l’experiment, sempre tutelat pel risc més baix de les franquícies que sabem que funcionen (que per això s’inverteixen molts i molts diners per millorar aquests programaris).
Ara bé, Indiana Jones i el dial del destí no ha funcionat com s’esperava, tampoc Missió impossible VII, ni les darreres produccions del segell Marvel o DC. Es parla de fatiga, també dels efectes digitals. I la IA musical, de moment, sembla més aviat un terreny propici per al joc de covers impossibles. No està tan clar que les noves generacions tinguin ganes de continuar ballant eternament amb referències culturals que no són seves. Ni de consumir només un sol tipus de producte cultural intensament generat per ordinador. Per això, potser l’èxit de les pel·lícules de terror de baix pressupost, d’aire directe, realista, visceral, imprevisible i incert, més d’acord amb els temps que viuen.
Per saber-ne més:
Web d’Elena Neira: La otra pantalla
TANGCAY, Jazz (2023, juliol). «Indiana Jones 5’: It Took 100+ VFX Industrial Light and Magic Artists to De-Age Harrison Ford». Variety [en línia]. Disponible a: https://variety.com/2023/artisans/news/indiana-jones-5-deaging-harrison-ford-1235663264/
TOLCHEVA, Simona (2023, juliol). «How Franchise Fatigue Affects Streaming Services». Make Use Of [en línia]. Disponible a: https://www.makeuseof.com/franchise-fatigue-affects-streaming-services/
Curs d’especialització en projectes audiovisuals i transmèdia UOC
Banda sonora:
Everything everything (2017). Big climb [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=WbQBsTfDcts
The Jam (1978). Batman Theme [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=4P9BUgkdAww
Spin Doctors (1993). Jimmy Olsen’s blues [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=GrQCro68sRU
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «Les històries interminables: noves tecnologies i franquícies de l’entreteniment». COMeIN [en línia], octubre 2023, no. 136. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n136.2363
