Què tenen en comú House, Prison Break, Lost o House of the Dragon? O Black Mirror, Broadwalk Empire, A Game of Thrones, The Sopranos i The Wire? La resposta immediata sembla fàcil: es tracta d’exemples destacats d’importants sèries de televisió dels últims anys. Però, hi ha una altra connexió menys evident: la presència d’un mateix director o directora en, almenys, algun dels seus episodis. I és que, fora de casos molt particulars, la direcció de ficció en televisió és una tasca que, en comparació amb el cinema, passa desapercebuda, mentre que el mèrit d’autoria recau en figures com la del showrunner. És la direcció de televisió una qüestió merament funcional? En donem algunes idees.
Als anys quaranta i cinquanta, es va començar a popularitzar la coneguda com a «teoria d’autor», en la qual la crítica especialitzada en cinema –sobretot francesa– reivindicava la idea d’autoria relacionada amb la direcció de cinema, lluny d’una simple funció mecànica d’il·lustració d’un guió. Aquesta reivindicació anava més enllà del que avui coneixem com a «cinema d’autor», entès com el més obertament personal, compromès, sense una vocació estrictament comercial; també va portar a un primer pla l’univers creatiu de figures com Alfred Hitchcock, Howard Hawks, John Ford, Jacques Tourneur o Fritz Lang.
Però, la dinàmica industrial pròpia de les sèries de televisió, en la qual el temps d’escriptura, però sobretot de rodatge i muntatge han estat gairebé sempre fortament condicionats per la rapidesa per disposar de tandes d’episodis per emetre’ls setmanalment (o tots de cop), ha relegat la idea de direcció de televisió a un paper secundari, bàsicament funcional, en què mana la rapidesa i l’economia. I això es veu millor que enlloc en la televisió nord-americana.
Amb l’anomenada «tercera edat d’or de la televisió», impulsada sobretot als Estats Units per cadenes de televisió per cable com HBO als noranta i als dos mil, fins a arribar a la nostra saturació de sèries i plataformes, va ressorgir una certa «teoria d’autor», en aquest cas al voltant de la figura de creador o de showrunner (persona que actua com a productor executiu amb més poder de decisió, i que pot coincidir amb la figura del creador o no). Així, noms com Vince Gilligan, David Simon, David Chase, Robert i Michelle King, Jonathan Nolan i Lisa Joy, Steven Mofatt o Charlie Brooker, per posar-ne alguns exemples, s’esmenten com a autors en televisió i s’utilitzen per identificar trets personals pel que fa a temes, estètica, to narratiu o disseny de personatges. Però, què succeeix amb la direcció?
Capítol de ‘Black Mirror’ de Jodie Foster
Font: Endemol
Tal com m’explicava la guionista Marta Gené Camps, els showrunners són els qui elegeixen a directors de confiança perquè puguin tirar endavant amb èxit episodis en un entorn cada vegada més competitiu. Trames seriades, i estètiques visualment ambicioses que busquen enganxar el públic, necessiten mans expertes, però també flexibles per poder seguir les indicacions del showrunner i les decisions dels equips de guionistes, que coneixen millor que ningú el punt en el qual es troba la història i cap a on ha d’anar. El típic és: director o directora entra en un rodatge, sovint amb un coneixement relatiu del disseny global, fa la seva feina, s’emporta el material per al muntatge, mentre entra ja una altra persona perquè no pari el procés. Una mirada totalment industrial. Però, això no vol dir que només prevalgui la funcionalitat.
Hi ha directors i directores que es busquen per la seva aproximació creativa a la posada en escena, la destresa per a l’acció, la comèdia o per la seva experiència en la direcció d’actors i actrius. Sovint, són figures veteranes amb reconegut prestigi en cinema, sovint en cinema de gènere: són noms com John Dahl, Joe Chapelle, Juan José Campanella, Jeannot Szwarc, Carl Franklin, Deran Sarafian, Chuck Russell, Peter Medak, James Foley, Brad Anderson, Dan Attias, Agnieska Holland, Jennifer Lynch, Robert Mandel, Dwight H. Little, Michael Lehmann, Jonathan Frakes, Ron Underwood o Rachel Talalay. O professionals molt sol·licitats que trobem una vegada i una altra en les principals sèries que acumulen audiències o visualitzacions rècord, Emmys o Globus d’Or, encara que no sapiguem qui són, com Greg Yaitanes (resposta a la primera pregunta de l’entrada), Jim McKay, David Nutter, Tricia Brock, Daniel Sackheim, Mark Mylod, Frederick E. O. Toye, Euros Lyn, Deborah Chow, Phil Abraham, Michael Rymer, Alan Taylor, Brian Kirk, Alik Sahkarov, Tim Hunter o Lesli Linka Glatter.
‘Els anells de poder’ de J. A. Bayona
Font: Amazon Prime Video
Els pilots i els directors de cinema reconeguts
Específicament, hi ha directors reconeguts en cinema que es contracten perquè imprimeixin el seu segell personal als pilots o a capítols d’especial importància, amb la qual cosa creen la paleta visual que altres directors seguiran en successius capítols: en són exemples J. A. Bayona (Penny Dreadful, Els anells de poder), Vincenzo Natali (The Peripheral, Hannibal, American Gods, Locke & Key), Jodie Foster (Black Mirror, House of Cards), Bryce Dallas-Howard (The Mandalorian, The Book of Bobba Fett), Neil Marshall (A Game of Thrones, Hannibal), Robert Rodriguez (The Mandalorian), David Slade (American Gods), Rian Johnson (Breaking Bad), Brian Singer (House), J. J. Abrams (Lost), Brett Ratner (Prison Break), Paco Cabezas (Penny Dreadful, American Gods), Paul Feig (Mad Men), Mark Mylod (Once upon a Time), David Fincher (House of Cards, Manhunter) o Joss Whedon (Marvel’s Agents of Shield). En alguns d’aquests casos, es produeix a vegades una interessant fusió entre showrunner i direcció, perquè també hi ha showrunners/directors que solen posar el seu segell visual en pilots com Ryan Murphy (American Horror Story), Vince Gilligan (Breaking Bad, Better Call Saul) o Jordan Peele (Twilight Zone). Fins i tot, excepcionalment, sorgeix una figura autoral total, com ara Mike White, showrunner, guionista i director de tots els episodis de The White Lotus.
‘A Game of Thrones’ de Neil Marshall
Font: HBO
I és clar, també hi ha directors de televisió molt buscats per imprimir la seva artesania en pilots o obertures de temporades, com Tim Van Patten (resposta a la segona pregunta de l’entrada), Alex Graves (Fringe), Alan Taylor (Mad Men) o Miguel Sapochnik (A Game of Thrones, House of the Dragon).
Les sèries, com a pedrera de directors
I, a més, hi ha altres casos interessants: actors i actrius que dirigeixen episodis de les sèries en les quals intervenen, sobretot en temporades avançades, que mostren interès a provar en la direcció en un entorn molt treballat i traient profit del seu coneixement profund dels seus personatges i trames; o directors de televisió nord-americans que, en una tradició més europea, es responsabilitzen de la direcció d’una sèrie al complet (com Matt Shackman, que es va responsabilitzar de tota la direcció de WandaVision); o directors formats en televisió que fan el salt al cinema, com Rob Bowman (famós per la seva tasca a The X-Files), Alan Taylor (Thor: The Dark World o Terminator Genisys) o Mark Mylod (director del recent llargmetratge The Menu); o, com em comentava Jordi Sánchez-Navarro, tenim la figura de director convidat, que dona un toc particular, a vegades fora dels estàndards habituals, a una sèrie: és el cas de la presència del director de cinema fantàstic Joe Dante en els especials de Halloween a Hawaii 5-0, o el llegendari episodi de Quentin Tarantino per a CSI.
Capítol de ‘CSI’ de Quentin Tarantino
Font: CBS Paramount Television
Us animo a buscar noms de directors i directores de televisió, veure en què han treballat, i alhora adonar-nos del poc que els coneixem. I si us pica la curiositat, us convido a tirar una mica del fil, partint de les vostres sèries favorites, i a comparar la seva tasca en episodis per a diferents sèries i, quan combinen sectors, també la seva tasca en cinema. Això ho he fet en el cas del meu benvolgut Vincenzo Natali, i em sembla un exercici fascinant. I us ajudarà a tenir una visió més àmplia del món de la ficció televisiva.
Per saber-ne més:
UOC (Amfitrió). (2021, setembre). «¿Cómo son las series de televisión por dentro? Una conversación con Marta Gené Camps, guionista en Hollywood» [episodi de podcast]. A: Parenthesis. https://www.ivoox.com/como-son-series-television-dentro-audios-mp3_rf_75827394_1.html
ROIG, Antoni (2021, octubre). «#saveManifest: quan fans –i plataformes– salven una sèrie de televisió». COMeIN, no. 114 [en línia]. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n114.2159
UOC (s.d.). Especialització de Guió de ficció: explicar històries i crear personatges. UOC [en línia]. https://estudis.uoc.edu/ca/masters-postgraus-especialitzacions/especialitzacio/comunicacio-informacio/guio-ficcio-histories-personatges/presentacio
Banda sonora:
ZZ Top (1983). TV Dinners [cançó]. A: Eliminators. Warner Bros [en línia]. https://www.youtube.com/watch?v=c-6mi708ywc
A-ha (1985). Sun always shine on TV [cançó]. A: Hunting High and Low. Warner Bros [en línia]. https://youtu.be/a3ir9hc9vyg
Television (1977). Marquee Moon [cançó]. A: Marquee Moon. Warner Bros [en línia]. https://youtu.be/9lmvexjhm9s
The smile (2022). You will never work on television again [cançó]. A: A Light for Attracting Attention. Warner Bros [en línia]. https://youtu.be/-eb5nhi2rqq
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «Quin és el teu director o directora favorita (de sèries)? La direcció en televisió, aquesta gran desconeguda». COMeIN [en línia], desembre 2022, no. 127. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n127.2281
