Aquest estiu, em vaig poder submergir finalment en la dolça lectura d’un best seller atípic. L’infinit dins d’un jonc, d’Irene Vallejo, narra la història dels llibres (Vallejo, 2021). La seva lectura em va permetre reflexionar sobre els avatars de l’ofici dels escrivans en temps de les xarxes socials.
S’ha donat a conèixer recentment que el 2021 la venda de discos de vinil a Espanya ha superat, per primera vegada en més de trenta anys, la dels CD. Aquesta notícia, coherent amb una tendència ben coneguda a altres països, ha generat als mitjans una relativa sorpresa, i ha revitalitzat debats sobre el perquè d’aquesta aparent paradoxa i tertúlies sobre «quin format és superior».
En l’actualitat, moltes marques fan ús de la femvertising com a recurs de responsabilitat social corporativa. A Espanya, la marca Campofrío inverteix en campanyes que poden ser considerades exemples de femvertising, amb missatges i imatges que empoderen el gènere femení. Per reflexionar sobre aquesta tendència, hem triat la campanya Fantasmes, de Campofrío, amb la finalitat d’entendre’n la recepció en un públic jove. S’observa una sensibilització d’aquest segment pel tema, alhora que es detecta certa desconfiança en la legitimitat del compromís feminista d’aquesta marca.
Enfront de la crisi de credibilitat i la difusió de les conegudes com a fake news, el periodisme es troba davant la necessitat de recuperar la confiança del públic. La transparència, a més de complir amb els principis d’ètica professional, pot ser una via per millorar la fiabilitat respecte a la tasca informativa. Per aconseguir-ho, els mitjans combinen des de l’obertura de dades fins a la traçabilitat del procés o newsmaking. La tecnologia torna aquí a incorporar-se per ajudar a desenvolupar eines que afavoreixin aquesta imatge de transparència informativa.
Afortunadament, des de fa ja algun temps, les informacions sobre ciència i recerca són habituals en els mitjans de masses, especialment quan aborden qüestions relacionades amb la innovació tecnològica, el canvi climàtic o la salut mental. No obstant això, també és habitual el silenci o la marginació, en aquests mateixos mitjans i en les publicacions especialitzades o acadèmiques, quan alguns treballs científics qüestionen els interessos de sectors poderosos com l’agroalimentari, el tecnològic o el farmacèutic. L’agost passat, un article de CTXT donava compte d’un d’aquests casos.
Onades de calor cada vegada més intenses, freqüents i duradores. Devastadors incendis, sequeres, temperatures rècord… Lentament però inexorable la terra ens avisa que està cansada. «Lasciate ogni speranza voi ch’entrate» («Abandoneu tota esperança els qui aquí entreu»), deia la inscripció a les portes de l’infern on inicien el seu viatge Dante i Virgili, a La divina comèdia. I a nosaltres, quina esperança ens queda? De l’aparent paradís de la globalització, arribem ara a les portes del nostre particular infern. Europa crema, la mar s’escalfa, l’aigua escasseja.
En el número 99 de COMeIN, corresponent al maig del 2020, vaig publicar unes breus anotacions titulades «Festivals de cinema i crisi sanitària: pronòstics impossibles». En el moment d’escriure aquelles línies, l’ajornament del Festival Internacional de Cinema de Cannes deixava clar que la pandèmia havia provocat canvis radicals en el món dels grans esdeveniments presencials, específicament en els relacionats amb el mercat i la cultura del cinema. La indústria cinematogràfica semblava que vivia, el 2020, una de les disjuntives més desafiadores de la seva història.
Hi ha tres tecnologies que marcaran el futur de la pràctica del disseny: la intel·ligència artificial, la neuroinformàtica i el blockchain. No són càpsules tancades i monolítiques, sinó que van lligades a processos tecnològics complexos. A més, les hem d’enfrontar o permear amb tres processos socioculturals actuals que també estan revolucionant la societat: la crisi mediambiental, els feminismes i les comunitats de pràctica. Si no fem aquest exercici de contrast, de les noves tecnologies, només en podrem donar una versió limitada i mancada d’un espai crític de reflexió.
L’1 de juny del 2022, a l’edifici de la Fundación Telefónica, a Madrid, va celebrar-se el seminari «Loot Boxes: Nuevos retos de la industria del videojuego», organitzat pel Ministeri de Consum del Govern espanyol. L’acte va transcendir als mitjans de comunicació per un anunci fet pel ministre Alberto Garzón: la preparació d’una llei a Espanya, «pionera a Europa» (sic), per regular les loot boxes, o caixes de botí en català, als videojocs.
Abans de fer el llistat de llibres que no tindré temps de llegir durant les vacances, tenia pendent donar una bona ullada a Infocràcia, la digitalització i la crisi de la democràcia, el recent llibre de Byung-Chul Han. Certament, aquests llibres que són un recull de petits articles/capítols de vegades arriben a poca profunditat, però en canvi permeten transmetre una idea forta en cadascuna de les peces. El filòsof coreà descriu i es mostra crític amb alguns aspectes de la societat, els quals anomena infocràcia.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca