Ràbia i serotonina

Afortunadament, des de fa ja algun temps, les informacions sobre ciència i recerca són habituals en els mitjans de masses, especialment quan aborden qüestions relacionades amb la innovació tecnològica, el canvi climàtic o la salut mental. No obstant això, també és habitual el silenci o la marginació, en aquests mateixos mitjans i en les publicacions especialitzades o acadèmiques, quan alguns treballs científics qüestionen els interessos de sectors poderosos com l’agroalimentari, el tecnològic o el farmacèutic. L’agost passat, un article de CTXT donava compte d’un d’aquests casos.

Un treball recent (Moncrieff et al., 2022) qüestiona el paradigma dominant en psiquiatria, segons el qual els problemes de salut mental com la depressió serien causats per alteracions bioquímiques relacionades amb nivells o activitats baixos de serotonina. Els autors conclouen que «és hora de reconèixer que la teoria serotoninèrgica de la depressió no està sustentada empíricament». Convé destacar que no qüestionen aquesta línia de recerca ni tampoc els mètodes empírics. Després d’un estudi i anàlisi dels treballs publicats en 361 revistes, que en principi complien amb els criteris de qualitat establerts per les diferents agències «independents», els autors destaquen que tan sols 17 complien amb aquests criteris de qualitat. Moncrieff i altres assenyalen també algunes de les conseqüències negatives derivades de l’acceptació acrítica de la tesi serotoninèrgica, segons la qual els trastorns mentals serien conseqüència d’alteracions bioquímiques de causa fonamentalment genètica: la inducció de pessimisme i passivitat en les persones amb depressió, i també el risc de provocar un ús prolongat d’antidepressius amb els consegüents problemes associats amb aquesta medicació, entre altres.

Qüestionar la teoria de la serotonina i el sistema

Sense ser expert en la matèria, segons el meu parer, la importància d’aquest tipus de treballs resideix en el fet que permeten qüestionar no tant una línia de recerca concreta, recordem-ho, sobre les bases biològiques de les malalties mentals com l’intent de construir una psiquiatria –i unes polítiques sanitàries– basada exclusivament en hipòtesis que exclouen la influència de factors socials o, fins i tot, polítics. Moncrieff i altres no se situen en corrents diguem crítics o alternatius, ni qüestionen el mètode empíric (o les actuals formes de fetitxisme metodològic); tot el contrari, utilitzen aquest mètode per demostrar que la hipòtesi serotoninèrgica manca, almenys fins al moment, de base empírica.

Treballs com els de Moncrieff i altres no responen a una mera discussió científica/acadèmica ni tampoc a debats polaritzats entre defensors d’una suposada incompatibilitat entre les tesis sobre les bases bioquímiques de les malalties mentals i altres de centrades en la influència exercida per factors socials com la precarització del mercat de treball o la inestabilitat laboral. Sense proposar-s’ho, l’article il·lustra també la tendència a la privatització de la ciència, i la deslliga de la seva dimensió pública i, per tant, de la cerca del bé comú. Si no és, és clar, que considerem «bé comú» tot allò que respongui als interessos dels mercats. La despolitització de la ciència no afecta la «qualitat» de les recerques. El problema resideix, més aviat, en els criteris que defineixen aquesta qualitat perquè aquests no resulten d’una discussió pública o d’una acció política democràtica, sinó que responen majoritàriament als interessos de grups privats i d’un oligopoli editorial; al seu torn, validats per les nombroses agències d’avaluació «independents» que actuen al marge de controls públics efectius (entre l’extensa literatura acadèmica dedicada a la influència que les agències d’avaluació de la qualitat i els grans grups editorials exerceixen sobre la recerca científica, principalment en els àmbits bioquímics, farmacèutics i agroalimentaris, podeu consultar, per exemple, Miller, 2012).

La realitat del treball científic

Malgrat que mitjans de comunicació i institucions acadèmiques hagin construït una nova versió romàntica de la persona investigadora emparentada amb la figura de l’emprenedor, la veritat que és que una bona part de la recerca científica mundial es produeix en condicions de precarietat, seguint les formes de gerencialisme o del management que comporten la realització d’altres metatreballs com la confecció de registres, inventari d’objectius i metes, a més de sotmetre les investigadores a sistemes d’avaluació permanent. La realitat del treball científic no es correspon amb l’storytelling de la Premier League científica-acadèmica, reduïda tot just a una dotzena d’institucions entre més de 2.000, sinó a una multitud de tasques que en molts casos excedeixen de qualsevol tipus de criteri de racionalitat instrumental i que, sens dubte, poden generar ansietat, estrès o depressió en no haver-hi normes que requereixin la quantitat de treball necessari per aconseguir l’estabilitat laboral o que facilitin la distinció entre aquest últim i la vida quotidiana. En aquestes condicions, naturalitzades per l’storytelling Premier League, la investigadora precària no es pot permetre el luxe de treballar en línies de recerca no beneïdes per les agències de qualitat «independents» com tampoc no ho faran moltes de les investigadores consolidades que necessitin la benedicció per escalar llocs en els rànquings acadèmics.

Ràbia contra l’explotació

Tornant a la serotonina, ignoro si hi ha estudis sobre els nivells d’aquesta substància entre els milers de professionals de la sanitat que durant els anys de pandèmia van causar baixa per depressió; entre els centenars de milers de pacients que van patir la situació «tensionada» d’hospitals i centres d’atenció primària o entre els milers d’investigadors precaris el sou dels quals és, en molts casos, inferior al salari mínim. Sens dubte, aquestes persones, i també les que coneixem de prop les conseqüències de la precarietat, rebríem amb alegria la notícia de l’existència d’un fàrmac eficaç contra els efectes de la depressió. Sens dubte. Però, també celebraríem trobar, en lloc de la depressió individual medicada, explosions de ràbia pública contra el gerencialisme que sobreregula el treball manual o intel·lectual, i contra les diferents formes de precarietat i explotació laboral. Ràbia que no s’hauria de canalitzar cap a una hipotètica restitució de les formes de producció del fordisme, sinó més aviat materialitzar-se en la creació de sindicats de riders, de treballadors de plataformes o de l’anomenat cognitariat (en el sentit encunyat per Negri i Hard, 2000), que lluitin contra l’explotació exercida per empreses «innovadores» del tipus Amazon, Apple, Netflix, Glovo o Uber. En definitiva, una ràbia dirigida cap a l’objectiu d’erigir «una esfera pública que curi les nombroses patologies amb les quals ens inocula el capitalisme comunicatiu» (Fisher, 2016), sigui com sigui el nostre nivell de serotonina.

Per saber-ne més:

FISHER, Mark (2016). «La privatización del estrés». Realismo Capitalista. Buenos Aires: Caja Negra.

MILLER, Toby (2012). Blow up the Humanities. Temple University Press.

MONCRIEFF, Joanna; COOPER, Ruth E.; STOCKMANN, Tom; AMENDOLA, Simone; HENGARTNER, Mihael P.; HOROWITZ, Mark A. (2022). «The serotonin theory of depression: a systematic umbrella review of the evidence». Molecular Psychiatry. DOI: https://doi.org/10.1038/s41380-022-01661-0

NEGRI, Toni; HARD, Michael (2000). Arte y multitud. Madrid: Trotta.