Les darreres eleccions al Congrés dels Diputats van girar en gran part al voltant de la mentida i les falsedats en les quals incorrien els candidats i candidates. La campanya va estar més centrada en l’oposició veritat/mentida que en la explicació dels programes o de les polítiques públiques dels partits polítics. Mentrestant, una de les principals activitats dels mitjans de comunicació –conservadors o progressistes– ha estat la verificació. En la majoria de casos, la comprovació no servia per aportar un coneixement sobre una afirmació o un fet, sinó per posicionar-se a favor o en contra del candidat/a.
No cal haver cursat un màster en alguna universitat de l’Ivy League per adonar-se que l’obsessió per la verificació i les dades corre en paral·lel a la progressiva manca de confiança en el periodisme i al desprestigi de la professió. El problema no és la mentida, sinó el buidatge de sentit de tota mena de dades, utilitzades al marge de qualsevol perspectiva científica, política, religiosa, ideològica, etc. Un buidatge practicat per una bona quantitat de periodistes i mitjans que mitifiquen les dades en un intent de dignificar la feina a partir de la verificació anecdòtica, fora de tot context.
La pèrdua de confiança en el periodisme no comença amb l’era d’Internet o de la Intel·ligència Artificial, sinó amb la transformació de l’estructura de les empreses a partir de la Primera Guerra Mundial i, més recentment, amb la influència dels experts en comunicació, en concret, en màrqueting i publicitat (Mayhew, 1997). Tot i la proliferació de relats utòpics, sovint disfressats de cientificitat, pràcticament ningú no ha trobat la fórmula per generar guanys per mitjà de la informació, entesa com a producte de la modernitat, del desenvolupament d’una classe social (la burgesia) i la generalització de l’alfabetització de masses.
Periodisme, fill de la modernitat
Els períodes vacacionals com el que acabem de tancar poden ser un bon moment per a lectures allunyades d’urgències com ara «vell/nou», «joves/adults», «protecnologies/antitecnologies». Recordar o apropar-se per primera vegada a textos de novel·listes i pensadors del segle XIX és una bona oportunitat per insistir en el fet que la premsa va ser una creació de la modernitat burgesa. Novel·les com Bel Ami (1885) o Les il·lusions perdudes (1836-43) mostren la centralitat que aquesta classe social emprenedora estava adquirint no només en el comerç, sinó també en la industria i les finances.
Al voltant del 1840, l’escriptor-periodista emergeix com a figura pública influent i prestigiosa. La Presse, d’Émile de Girardin, va publicar assajos i novel·les de Balzac, Hugo, Dumas (pare), Gauthier, Lamartine o Chateaubriand. Al nou lector de Les il·lusions perdudes de Balzac potser li sorprengui el personatge de Lucien de Rubempré, un aspirant a poeta degradat a periodista per vanitat, com també el paper de la publicitat, ja en aquella època especialista a maquillar fets en benefici dels interessos del poder. A la Gran Bretanya, aquesta relació entre literatura i periodisme s’encarnava en la figura de Dickens, no només per l’estructura fulletonesca de les seves novel·les, sinó també per la seva activitat com a reporter parlamentari i com a fundador i director d’una publicació –que podria ser considerada d’esquerra radical– com el Daily News (1846). Als Estats Units, Mark Twain va encarnar aquesta figura de l’escriptor-periodista amb textos o reportatges com el dedicat al primer creuer nord-americà a Europa, The Innocents Abroad (Guía para viajeros inocentes).
Bel Ami (Guy de Maupassant, 1885) narra la història d’un periodista que utilitza la seva professió com a trampolí de la seva carrera política. Maupassant presenta el protagonista, Georges Duroy, com un home ignorant i vulgar, però que gràcies a les seves habilitats socials aconsegueix ascendir socialment. En el context de l’expansió capitalista i colonial, s’entrellacen premsa, política i finances. És clar, doncs, que la premsa actua com a quart poder, però no necessàriament com a oposició o crítica al sistema. A tocar de final del segle XIX, Émile Zola publica a L’Aurore el seu cèlebre text «Jo acuso» (1898), en el qual desmuntava la versió oficial sobre el cas Dreyfus. Tot i que Dreyfus va ser absolt i rehabilitat, Zola es va haver d’exiliar a Londres.
Periodisme de dades al segle XIX
En l’era de les mitologies, en el sentit de Barthes, de les dades, l’antologia Artículos periodísticos de Karl Marx no només constitueix un testimoni clau per comprendre el context social, polític i econòmic del segle XIX en què funciona i es desenvolupa el periodisme, sinó també un exemple d’utilització de les dades des d’una perspectiva crítica. Els textos que formen part de l’antologia es van escriure entre el 1852 i el 1862, quasi tots publicats al New York Tribune. Els articles sorprenen, fins i tot avui dia, pel seu estil didàctic i el seu ritme. Les explicacions de l’autor es recolzen sempre amb dades que son interpretades amb el rigor d’un historiador i economista. En aquest sentit, disten molt de bona part de l’actual periodisme de dades perquè Marx les utilitza per donar-los un sentit: denunciar la desigualtat, la violència i l’explotació. Certament, els articles de Marx difereixen de l’actual periodisme mainstream, però sorprenen per la seva proximitat a les problemàtiques socials, econòmiques i polítiques actuals. Emergeix també la figura d’un cronista que, lluny de participar dels interessos governamentals i corporatius, exerceix la seva professió fins a les últimes conseqüències.
En temps d’innegable crisi de la modernitat capitalista, de l’eclipsi de l’opinió pública i de la consolidació de la tendència oligàrquica de les corporacions mediàtiques, potser paga la pena recordar que, en un temps, la burgesia va ser una classe revolucionària, si ho preferiu, emprenedora, que necessitava informació dels governs, dels viatges, de la situació a les colònies... Estar al corrent del que passava al món va ser una condició imprescindible per viure en la modernitat entesa com a superació del món feudal. La lectura dels clàssics no ha de conduir necessàriament a una nostàlgia (d’un temps que no hem conegut) o a una melancolia per la pèrdua del prestigi (o desaparició) d’una professió. Balzac, Maupassant, Marx o Zola, entre altres, mostren les contradiccions de la modernitat d’una manera que ja contenia els elements que podrien eliminar-la i els seus avenços revolucionaris. La lectura d’aquests clàssics ens fa pensar si la vella idea de destrucció creativa de Shumpeter no està deixant pas a la creació destructiva. Perquè, utilitzades al marge de tot context, la innovació tecnològica i la verificació en el periodisme poden ser més eines de manteniment de l’ordre que no pas de la seva transformació.
Per saber-ne més:
DE BALZAC, Honoré (2022). Las ilusiones perdidas. Alianza Literatura.
DE MAUPASSANT, Guy (2015). Bel Ami. Penguin.
MARX, Karl (2013). Artículos periodísticos. Alba.
MAYHEW, Leon (1997). The New Public. Professional Communication and the Means of Social Influence. Cambridge University Press. DOI: https://doi.org/10.1017/CBO9780511520785
TWAIN, Mark (2020). Guía para viajeros inocentes. Ediciones del viento.
ZOLA, Émile (2019). Jo acuso! La veritat en marxa. Angle Editorial.
Citació recomanada
FECÉ, Josep Lluís. «Lectures d’estiu al voltant del periodisme i la desinformació». COMeIN [en línia], setembre 2023, no. 135. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n135.2353
Josep Lluís FecéProfessor col·laborador a la UOC
