D L¿NFNT DNS D¿N JNC

Aquest estiu, em vaig poder submergir finalment en la dolça lectura d’un best seller atípic. L’infinit dins d’un jonc, d’Irene Vallejo, narra la història dels llibres (Vallejo, 2021). La seva lectura em va permetre reflexionar sobre els avatars de l’ofici dels escrivans en temps de les xarxes socials.

Irene Vallejo situa l’origen europeu dels llibres en l’antic Egipte. Llavors, el privilegi de l’escriptura estava reservat a joves d’origen noble. Els escrivans eren una selecta minoria i tenien més poder que la resta dels cortesans, analfabets. No obstant això, per aconseguir ser escrivans, a més de l’origen noble, havien de passar per una estricta i rigorosa formació que donava compte, no només del seu interès pels jeroglífics, sinó del seu compromís amb el poder.

Semblants als emojis, cada jeroglífic representava un objecte, un fonema o una marca diferenciadora. Una combinació de símbols podia representar un nom. Encara que avui és bastant comú l’ús d’emojis, i es poden arribar a fer frases completes basades en emojis (Abdelrahim, 2013), la narrativa emoji no és res, comparada amb els més de 3.000 jeroglífics egipcis documentats i tot el que s’ha pogut conèixer de l’antic Egipte gràcies a la interpretació dels jeroglífics.

Refranys castellans representats amb emojis

Font: ‘YOROKOBU’

Irene Vallejo, descriu, entre moltes altres coses, l’impacte de la invenció dels llibres en la societat pel que fa a l’accés, la diversificació i la preservació del coneixement, i també en la diversificació de llenguatges i formats.

L’accés al coneixement

En el context dels jeroglífics, la invenció de l’alfabet, amb els seus símbols fonètics, que permeten representar la majoria dels sons, va significar una revolució. Els primers alfabets que van donar origen a l’alfabet llatí contenien només els símbols fonètics de les consonants. Mai no se sabrà si es van fer servir només els sons de les consonants per estalviar papir, per conservar una mica de la dificultat d’accés a la lectura, o perquè no ho consideraven necessari. Per cert, l’escriptura s’assemblava una mica a l’estil actual dels xats, que es concentra principalment en les consonants (Wikilengua, s/d). A les xarxes socials, aquest estil s’utilitza per agilitar l’escriptura i constitueix un subllenguatge propi que reforça la identitat de grup.

Malgrat això, l’alfabet va permetre que moltes persones que no eren nobles accedissin a coneixements reservats fins llavors per als escrivans, amb un menor esforç de formació. D’aquesta manera, l’alfabet va permetre la democratització del coneixement. El mateix es diu sobre les invencions de la impremta i d’internet, tot i que a vegades s’oblida que cap dels dos no seria el mateix sense l’alfabet.

Davant aquesta disrupció, Sòcrates diria que les paraules escrites són signes morts, en contraposició amb el discurs oral que considerava viu. Encara que es pensava que l’escriptura contribuiria a difondre coneixements, Sòcrates pensava que l’escriptura, en descurar la memòria, promovia l’oblit i, per tant, les persones serien menys sàvies. Addicionalment, Sòcrates argumentava que mentre que l’orador es pot interpel·lar, amb el text escrit no pots debatre les idees i generar nous coneixements. Un debat que transcendeix fins als nostres dies i que de tant en tant torna a emergir, quan ens adonem que ja no aprenem cap número de telèfon nou, o que les xarxes socials promouen amb més facilitat les notícies falses.

Preservació del coneixement

La invenció de l’alfabet, juntament amb la producció de papirs i, posteriorment, de pergamins va acabar de donar cos als llibres. Tot junt, va contribuir no només a l’accés al coneixement, sinó a la preservació del coneixement. Anteriorment, els jeroglífics s’escrivien sobre pedra o es modelaven amb fang. L’escriptura en pedra perdura més en el temps, però requereix més esforç i, per tant, el seu ús era més limitat. A base de pedra i cisell, no es massificaria l’escriptura. El papir i els pergamins van facilitar l’escriptura i van permetre que es creés un volum de continguts mai vist abans, similar al que va passar amb l’arribada de l’internet 2.0, com a suport, que va permetre que qualsevol persona amb accés a internet pogués crear, publicar i distribuir els seus propis continguts.

Malgrat que tant el papir com el pergamí són objectes perennes, la majoria dels llibres de l’antiguitat s’han cremat, inundat o simplement desintegrat pel pas del temps, amb la qual cosa gran part del coneixement de l’antiguitat ha desaparegut. Gens diferent dels terabytes d’informació que es perden cada dia per l’obsolescència programada, en l’oblit o per manca de backups.

Diversificació del coneixement

La irrupció de l’alfabet va permetre materialitzar i concretar històries que, fins llavors, s’havien transmès oralment, com la Ilíada i l’Odissea. Les històries escrites, si bé sovint continuen explicant experiències col·lectives, s’atribueixen a qui les ha escrit.

En la tradició oral, amb el pas dels anys, les històries anaven canviant i s’anaven complementant, creant peces col·lectives que representen les històries més memorables de cada època. Les històries disruptives o menys memorables no tenien cabuda en la tradició oral; en canvi, van florir amb la invenció dels llibres.

A partir de l’alfabet, aquells que venien d’un origen humil tenien la possibilitat de difondre els seus ideals i que les seves idees sobrevisquessin al seu temps. Les seves idees sovint podien anar en contra de les idees imperants i difoses fins al moment. Amb la popularització de l’alfabet, es van remoure les estructures tradicionals del poder. Similar a la popularització dels mitjans digitals que han entrat a competir amb el poder als mitjans massius tradicionals.

Diversificació dels llenguatges i formats

L’alfabet també va transformar els llenguatges i formats utilitzats. Ateses les limitacions de l’escriptura de jeroglífics, l’escriptura es feia servir principalment per a coses formals, inventaris, normes, acords comercials. Per la seva banda, les històries de vida se solien transmetre oralment; els narradors les aprenien de memòria, i les anaven explicant de poble en poble. Les històries orals eren sovint en rima, la musicalitat de la qual facilitava la recordació. També la irrupció de l’internet 2.0 va donar origen a nous formats i llenguatges. Ràpidament, YouTube es va omplir de vídeos de tutorials, unboxing i partides de videojocs. I impera una nova forma d’escriptura, en la qual es popularitzen les instruccions i els Top Tenque faciliten una lectura ràpida.

Des dels jeroglífics fins als nostres dies, la societat evoluciona cap a maneres de democratitzar el coneixement i la informació. Tot i que alguns avenços es vegin a vegades com a retrocessos, i tot i que més que coneixement i informació a vegades es democratitzen diferents formes d’entreteniment.

Per saber-ne més:

ABDELRAHIM, Jaled (2013). «El refranero español se traviste en caritas amarillas». YOROKOBU [en línia]. Disponible a: https://www.yorokobu.es/el-refranero-espanol-se-traviste-en-caritas-amarillas/

VALLEJO, Irene (2021). L’infinit dins d’un jonc. Columna.

Wikilengua (s. f.). «Abreviaturas en chats y microblogs». Wikilengua del español [en línia]. Disponible a: https://www.wikilengua.org/index.php/abreviaturas_en_chats_y_microblogs