L’auge de l’assaig audiovisual, una pràctica que permet reflexionar sobre la imatge des de la mateixa imatge, comença a tenir un impacte i una rellevància en les investigacions sobre l’audiovisual en el context digital molt estimulants. La seva heterogeneïtat, llibertat i voluntat d’experimentació el converteixen en un format alternatiu a l’anquilosament de les descripcions i anàlisis pròpies del paper i la crítica acadèmica.
El mes de febrer passat, La Casa Encendida va dedicar un monogràfic –que també es va poder veure al seu canal de Filmin– a la videoassagista Chloé Galibert-Gaîné (Senlis, França, 1992), una de les autores més destacades del gènere. Formada en cinema i sociologia, desenvolupa la seva tasca de recerca acadèmica juntament amb la docència i la realització de projectes performatius, escènics i instal·lacions artístiques. Aquesta combinació entre recerca acadèmica i pràctica artística troba en l’assaig audiovisual una forma expressiva summament interessant que, sense ser nova, està renovant el pensament i la crítica de cinema en un moment de crisi del periodisme cultural, saturat de likes, precarietat laboral, inèrcies discursives i reaccions immediates a les imatges i relats audiovisuals.
A diferència de les crítiques de cinema en vídeo que fa Alejandro G. Calvo per a Sensacine, amb una aproximació als textos més propera a la lògica cultural de YouTube (gravar la veu o la intervenció a càmera i, posteriorment, editar les imatges per acompanyar el vídeo), l’assaig audiovisual combina l’anàlisi fílmica amb la reflexió sobre la imatge, ja sigui de manera reflexiva o performativa, i planteja una intervenció artística a través del muntatge que permetria l’aportació de noves idees, relacions i lectures dels textos.
La tradició del videoassaig ve de les pràctiques d’apropiació, que tenen en el muntatge una eina perfecta per experimentar amb les imatges, es descontextualitzen, es ressignifiquen, es treballen amb el collage i es proposen associacions que van de la poètica a la crítica política. El documental reflexiu seria un altre punt de convergència històrica amb el videoassaig, sobretot en el seu treball amb qüestions relatives a la subjectivitat, l’enunciació i els usos de la imatge amb la veu en off, el so, els textos, etc.
De tota manera, no és la intenció d’aquest text l’establiment de jerarquies, perquè una de les coses més interessants de l’assaig audiovisual és la seva heterogeneïtat, llibertat i la seva condició de treball experimental a l’hora d’abordar lectures, connectar canals, relacionar idees o qüestionar punts de vista. L’assaig audiovisual assaja formes de veure, de fer, de proposar, de persuadir, d’explicar, de posar en escena... I ho fa a través de les eines multimèdia digitals contemporànies.
Galibert-Gaîné es fa una pregunta fonamental en el context dels estudis de comunicació: com es produeix coneixement per mitjans audiovisuals, especialment en el context de la investigació mediàtica en línia? El seu treball busca proposar un nou marc d’investigació que vagi més enllà del text escrit, basat en el que s’anomena pel·lícules netnogràfiques, aquelles que exploren les maneres com les comunitats en línia i les interaccions en línia produeixen i avaluen el coneixement. En aquest context digital, com es produeix la negociació entre el que diferents comunitats -l’acadèmia inclosa- aprecien el que constitueix el coneixement?
Aquesta forma d’investigació, que permet conjugar disciplines com la crítica de cinema, l’assaig acadèmic, l’anàlisi fílmica o la intervenció artística, ha viscut una expansió en el context digital gràcies a blogs, webs i plataformes com Vimeo, que permeten un repositori des del qual es poden compartir i crear comunitats, que es consoliden, comuniquen i interaccionen a les xarxes socials. La creixent permeabilitat i voluntat de transferència de les institucions acadèmiques i les noves generacions d’investigadors amb els diversos espais de creació i difusió audiovisual (museus, filmoteques, medialabs, festivals, etc.) estan alimentant un format que permet infinites possibilitats d’experimentació.
Alguns referents de l’assaig audiovisual contemporani són:
Adrian Martin i Cristina Álvarez López: https://vimeo.com/regularlovers
Catherine Grant: https://vimeo.com/filmstudiesff
Christian Keathley: https://vimeo.com/user6973764
Chloé Galibert-Laîné: https://www.chloegalibertlaine.com
Kevin B. Lee: https://www.alsolikelife.com - https://vimeo.com/kevinblee
Kogonada: https://vimeo.com/kogonada
També hi ha revistes que publiquen regularment assajos audiovisuals:
Film Studies for Free: https://filmstudiesforfree.blogspot.com
Transit. Cine y Otros Desvíos: http://cinentransit.com
[In] Transition: http://mediacommons.org/intransition
Tecmerin. Revista de Ensayos Audiovisuales: https://tecmerin.uc3m.es/revista
The Video Essay: https://thevideoessay.com
Per saber-ne més:
GRANT, Catherine (2015). «Práctica, alcance y valor de los estudios videográficos sobre cine». Transit. Cine y Otros Desvíos. http://cinentransit.com/practica-alcance-y-valor-de-los-estudios-videograficos-sobre-cine
GRANT, Catherine (2015). Translab: Video-ensayo. Una guía temática de recursos online. http://blog.desistfilm.com/2015/11/03/translab-video-ensayo-una-guia-tematica-de-recursos-online-por-catherine-grant
KEATHLEY, Christian; MITTELL, Jason; GRANT, Catherine (2019). The videographic essay: Practice and pedagogy. http://videographicessay.org/works/videographic-essay/index
YÁÑEZ MURILLO, Manu (2014). «Reflexiones en torno al ensayo audiovisual». Transit. Cine y Otros Desvíos. http://cinentransit.com/reflexiones-en-torno-al-ensayo-audiovisual
Citació recomanada
PUJOL OZONAS, Cristina. «L’assaig audiovisual com a forma d’investigació en el context digital». COMeIN [en línia], juliol 2021, no. 112. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n112.214 https://doi.org/10.7238/c.n112.21486
Cristina PujolProfessora de Comunicació a la UOC
