La 52a edició del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que s’acaba de celebrar fa poc més d’un mes, ha estat, com cada any, un mostrari de les principals tendències del gènere. Caracteritzat històricament perquè ofereix les formes expressives més arriscades i les mutacions més sorprenents de la ficció contemporània, el festival també proporciona, a cada edició, aportacions destacades del camp del documental.
El documental és, en si mateix, un territori en redefinició permanent. Les seves múltiples cares són tantes com facetes tenen la natura, la història, la societat i la cultura, i moltes d’elles caben en un festival dedicat a la cultura del fantàstic. Tot allò que, des del discurs de la no-ficció s’apropa, ni que sigui tangencialment, a allò estrany i singular, o a allò fosc o bizarre, té cabuda en un festival de gènere. Però hi ha un tipus de documental que troba un lloc especial en un esdeveniment tan orientat al gran públic com és el festival de Sitges, que el converteix, precisament, en una mostra que acompleix a la perfecció una de les funcions essencials d’un projecte d’aquestes característiques. Aquesta funció és la formativa, la de fomentar la capacitat de la seva programació per instruir el públic i crear nous espectadors. I el tipus de producció a què em refereixo és el documental sobre el mateix fet cinematogràfic.
El documental sobre cinema és un gènere en si mateix que les tres últimes dècades ha donat peces tan memorables com ara, per citar-ne algunes, Hearts of Darkness: A Filmmaker's Apocalypse (Eleanor Coppola, Fax Bahr i George Hickenlooper, 1991) i Dies perillosos: Com es va fer Blade Runner (Charles de Lauzirika, 2007) –enciclopèdiques i detallades cròniques del rodatge de pel·lícules mítiques, Apocalypse Now i Blade Runner respectivament–, Never Sleep Again: The Elm Street Legacy (Daniel Farrands i Andrew Kasch, 2010) i Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films (Mark Hartley, 2014) –exploracions sobre l’impacte d’una saga (Malson a Elm Street) o d’una productora (Cannon Films)–, o Lost in La Mancha (Keith Fulton i Louis Pepe, 2002) i Jodorowsky’s Dune (Frank Pavich, 2013) –ditiràmbiques especulacions sobre pel·lícules no filmades (encara que, en el cas de la primera, Terry Gilliam sí que va arribar, amb el temps, a fer el seu Quixot)–. A aquestes hi cal sumar sèries documentals com ara Un viaje personal con Martin Scorsese a través del cine americano (Martin Scorsese i Michael Henry Wilson, 1995) o La historia del cine: Una odisea (Mark Cousins, 2011), que s’han convertit en referents ineludibles de l’alta divulgació sobre el fenomen del cinema i la seva història. El panorama de reflexió en clau audiovisual sobre el fenomen de l’audiovisual és vast i riquíssim en tons, enfocaments i densitats teòriques. I cada any s’hi afegeixen noves produccions, que proporcionen més i millors eines als professionals de la formació sobre cinema, sigui quin sigui el nivell educatiu en què treballen.
Tornant al Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, en aquesta última edició s’han pogut veure produccions tan valuoses com Making Waves: The Art of Cinematic Sound (2019), una autèntica classe magistral de nivell poc comú en el documental sobre cinema. En aquesta peça hi podem veure, per exemple, Walter Murch explicant les claus del disseny de so d’Apocalypse Now i Gary Rydstrom donant detalls sobre la portentosa seqüència del desembarcament a Normandia de Salvem el soldat Ryan, dos títols revolucionaris en l’àmbit del disseny de so. A més, el documental disposa d’entrevistes amb George Lucas, Steven Spielberg, Barbra Streisand, Robert Redford o David Lynch, creadors que no es prodiguen en aquest tipus de produccions. Un altre dels documentals del festival centrats en aspectes tècnics del cinema, en aquest cas els efectes especials, és Phil Tippett: Mad Dreams and Monsters (2019), una pel·lícula de Gilles Penso i Alexandre Poncet dedicada a una de les personalitats ocultes més interessants de la història del cinema: l’animador Phil Tippett, un veritable revolucionari de la seva disciplina que va marcar amb les seves innovacions tècniques el fantàstic dels anys vuitanta. Aconseguint l’excel·lència en la tècnica de l’stop-motion i inventant un desenvolupament evolucionat anomenat go motion abans de dedicar-se ja del tot a l’animació per ordinador, Tippett va dissenyar i va desenvolupar efectes especials i criatures per a títols tan emblemàtics com L’Imperi contraataca (1980), El retorn del Jedi (1983), Robocop (1987), Jurassic Park (1993) o Starship Troopers (1997). El documental de Penso i Poncet explica la personalitat i el mètode de treball de Tippett, però sobretot serveix per donar el protagonisme que mereix a una figura essencial en l’obra de l’animador i, per tant, en la història dels efectes especials del cinema de Hollywood: Jules Roman, dona de Tippett i còmplice imprescindible dels seus èxits més importants.
Horror Noire: A History of Black Horror (Xavier Neal-Burgin, 2019) és un altre dels documentals projectats al festival. Mitjançant entrevistes a estrelles, cineastes i acadèmics afroamericans, la pel·lícula planteja una exploració de to acadèmic de la relació de la comunitat negra nord-americana amb Hollywood, a través de la seva connexió amb el gènere de terror. Tot i que des del punt de vista formal és poc innovador, Horror Noire explota molt bé el potencial de la seva premissa. L’amplitud i varietat d’entrevistes va creant al llarg del metratge la imatge d’una comunitat compromesa amb la valorització de la cultura afroamericana al cinema. En la mirada calidoscòpica del documental, els actors i directors parlen sobre temes i estereotips narratius i els crítics i acadèmics parlen sobre les seves pel·lícules i actors preferits i el que ha significat per a ells veure artistes negres en pantalla. Un altre documental històric i assagístic de la selecció del festival va ser Sesión salvaje (Paco Limón i Julio César Sánchez, 2019), un recorregut pel cinema de gèneres populars fet a Espanya en el període que va des dels últims anys de la dictadura de Franco fins que es consoliden els efectes de l’anomenada llei Miró de 1983. A partir d’entrevistes a directors i actors emblemàtics de l’època i a cineastes espanyols actuals que d’alguna manera se senten hereus d’aquest cinema, els directors tracen una panoràmica lliure, creativa i una mica caòtica, com era el cinema que celebra aquest documental.
Acabem aquest repàs als documentals sobre cinema del passat Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb dues aproximacions noves a grans clàssics del cinema, dirigides totes dues pel cineasta suís Alexandre O. Philippe. La primera és Memory: The Origins of Alien (2019), en la qual el director emprèn el difícil repte de proporcionar noves interpretacions al clàssic de Ridley Scott, sens dubte una de les pel·lícules més interpretades de la història i que en aquest documental es revela inesgotable. La segona és Leap of Faith: William Friedkin on The Exorcist (2019), un documental que, a la manera de les llegendàries entrevistes de François Truffaut a Alfred Hitchcock, recull sis jornades de conversa entre Friedkin i Phillippe en les quals el veterà cineasta nord-americà rememora moltes claus estètiques de la seva obra mestra L’exorcista (1973).
Aquests sis documentals només són una part de la gran producció del gènere el 2019. La seva destinació natural són canals temàtics de cinema i circuits altament especialitzats. El seu ús com a recurs d’aprenentatge no és fàcil, atès que la cadena de drets d’exhibició no sol preveure aquesta possibilitat, però atesa la seva potència convé no vacil·lar en l’obstinació d’integrar-los en la docència sobre l’estètica, el llenguatge, la història o la cultura del cinema.
Citació recomanada:
SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. Documentals de cinema per aprendre.COMeIN [en línia], novembre 2019, no. 93. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n93.1978
