En aquest article m’agradaria continuar amb el tema desenvolupat per Cristina Pujol en un article publicat fa poc a COMeIN relacionat amb la desconstrucció dels anys 90. Més concretament, em centraré a aprofundir en la nostàlgia cultural que opera al cinema, la música, el disseny o les sèries de televisió.
És clar que actualment vivim una tornada als referents culturals dels anys 80 i 90. La intenció, òbviament, està connectada amb el consum: les generacions més joves es familiaritzen amb els referents d’aquella època i els que llavors érem joves, adolescents o nens les revivim amb nostàlgia. Això Netflix ho sap molt bé i, així, ha anat enllaçant sèries com Stranger things, Dark o White lines, aquesta última de coproducció espanyola que recorda el clubbing i la música house dels 90 a Eivissa. Tanmateix, això no és nou: als 80 i als 90 la nostàlgia també estava a l’ordre del dia: les pel·lícules i sèries de David Lynch, que evoquen el cinema noir i les dècades dels 50-60 (Twin peaks o Blue velvet), en són un exemple. O els films de Quentin Tarantino, amb referències a la cultura popular dels setanta i les bandes sonores dels quals estaven gairebé formades íntegrament per música d’aquella dècada.
Però també als 90 al món de la música es produeix un cert revival dels 60, per exemple a les bandes de britpop. En realitat, si m’hi paro a pensar, durant els 90 vaig sentir que les millors dècades per a la música ja havien passat i que, igual que en l’àmbit de l’art, vivíem a la postmodernitat i el que predominava era el pastitx; s’havien buidat de contingut els referents artístics i tot es barrejava d’una manera superficial. Resumint, en termes de cultura, qualsevol altre passat era millor. De vegades, sentint segons quins discursos actuals sobre els mitjans socials i la joventut, em sembla que encara som en aquell moment. Ah, no, però espera…, que ara els vuitanta i els noran
Fa uns anys vaig publicar amb Antoni Roig uns articles sobre un parell de propostes musicals que vam analitzar en el seu aspecte transmedial: Beck i Daft Punk. En totes dues hi va aparèixer la nostàlgia com a element d’anàlisi. La veritat és que la nostàlgia ha estat una de les formulacions centrals de l’estètica postmoderna (Jameson, 1990), reflectida en les interpretacions culturals d’aquells anys al cinema i altres formes audiovisuals (Denzin, 1991, p. 69). Més específicament, en termes musicals es podria establir una connexió amb la noció de «música retro». Per a alguns autors, el retro evoca sempre un passat relativament recent, sobretot coses que van passar en la memòria viva. No obstant això, d’acord amb Elizabeth Guffey (2006), el retro no es refereix a tots els períodes històrics, sinó que només s’aplica als últims temps, en particular als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. I, d’aquí, a partir de cada cert temps (20-30 anys) tornem a crear altres cicles de repetició.
Segons les observacions formulades per Cartwright, Besson i Maubisson, la gent expressa el seu gust per la música pop-rock que era popular en edats molt primerenques de les seves vides, o fins i tot abans del seu naixement (2013, p. 463). En aquest sentit, Reynolds (2011) suggereix que la innovació musical revolucionària que va marcar la segona meitat del segle XX s’ha esgotat de tal manera que els artistes actuals queden per força connectats amb el passat. De fet, hi ha teories que sostenen que en termes musicals tota la seva història es basa en la repetició i variació d’uns mateixos acords i melodies (igual que els arguments clàssics a la narrativa).
El món de la moda és especialment procliu a revitalitzar estils del passat de manera cíclica. I així assistim a l’aparició dels pantalons acampanats o de tub de manera alterna. També algunes marques com Pull & Bear han llançat el 2020 una nova col·lecció de roba basada en la sèrie Stranger things, amb noms de personatges o amb el rostre de l’Eleven, o les samarretes d’H&M amb els logotips de la sèrie Friends, una altra icona dels anys 90 i principis dels 2000. D’aquesta manera connectem diferents manifestacions culturals a través del consum de roba o artefactes. Capítol a part tindria, d’altra banda, el món del disseny, que també experimenta la seva tendència retro, especialment pel que fa al mobiliari: fa uns anys que trobem webs de venda de cadires inspirades en el disseny dels Eames dels anys 50, o la Tolix dels anys 40 (totes dues dins de l’estil mid-century). En deveu haver vist, i us hi deveu haver assegut en els múltiples locals on en tenen. Per entendre aquests casos segurament hauríem d’entrar en temes de patents i això és una altra història. O en altres qüestions relacionades amb les emocions, el valor dels objectes materials en termes simbòlics: allò que adquireix un valor amb els anys (com un objecte de disseny icònic) o el valor emocional que se li confereix, com a part dels records.
Així, la nostàlgia té un paper en la venda de productes culturals per als anomenats boomers i la generació X, que recorden moments de joventut. Però no es tracta només d’això, qualsevol format material, objectual o analògic activa, també, en els més joves la nostàlgia per un temps que no s’ha conegut; una cosa que s’ha definit com a anemoia i que té a veure amb la seva construcció cultural. Com es pot enyorar una cosa que no s’ha viscut? Doncs a través d’aquestes imatges, d’aquests relats compartits.
Malgrat això, la idea que qualsevol passat va ser millor pot ser perillosa en el moment que desconnectem del nostre present, sigui com sigui, amb totes les seves dificultats i problemàtiques. A Espanya va adquirir un cert protagonisme fa uns anys la publicació del llibre Yo fui a EGB, que revivia aquesta nostàlgia dels anys vuitanta i que recentment he vist que s’han apropiat sectors conservadors d’aquest país, mitjançant comptes de Twitter de temàtica «Generació EGB». En aquests comptes s’enyora un passat en què, alerta, determinats drets socials i de gènere no eren a l’agenda política i això els semblava millor. Ja sabem qui són.
En aquest sentit, una tornada al passat desitjable, al marge de les qüestions culturals o estètiques, hauria d’anar, per exemple, en la línia de recuperar costums més sans, més socials i més respectables amb el medi ambient que els que s’han produït en els últims 20 anys. D’aquesta manera es connecta l’ètica amb l’estètica a través de la nostàlgia.
Per saber-ne més:
Cartwright, P. A.; Besson, E.; Maubisson, L. (2013). «Nostalgia and technology innovation driving retro music consumption». European Journal of Innovation Management, vol. 16, núm. 4, p. 5-5.
Denzin, N. K. (1991). Images of postmodern society: Social theory and contemporary cinema. Londres: Sage, vol. 11.
Guffey, E. (2006). Retro: The Culture of Revival. Londres: Reaktion Books.
Jameson, F. (1990). Postmodernism, or, the Cultural Logic of Late Capitalism. Durham: Duke University Press.
Reynolds, S. (2011). Retromania: Pop-rock Culture’s Addiction to its Own Past. Londres: Faber&Faber.
Roig, A.; San Cornelio, G. (2014). «Prácticas de cocreación en vídeos musicales: el caso de Evolution of Get Lucky». Anàlisi: quaderns de comunicació i cultura, núm. 51, p. 49-63. https://ddd.uab.cat/pub/analisi/analisi_a2014m12n51/analisi_a2014m12n51p49.pdf
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. 60-90-20: cultura de la nostàlgia o la nostàlgia en la cultura. COMeIN [en línia], desembre 2020, no. 105. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n105.2087
