Els gurus de les tecnologies, sempre tan amatents a les noves realitats, ens van avisar que els mitjans socials ens canviarien la vida. Black mirror ens ho va dibuixar, i la Xina, sempre tan discretament, ho està ja emprant per a modelar la societat. El que potser en aquell moment no copsàvem és com canviarien, també, les formes amb les quals es fa la lluita social i al carrer.
Fa vuit anys escrivia el meu primer article a COMeIN, titulat «Països àrabs: fluxos d'informació que generen revolucions», on es tractava com les protestes que havien tingut lloc durant l’anomenada primavera àrab es podien explicar, també, des del punt de vista de la gestió d’informació, i com els poders forts havien intentat censurar tots els mitjans, socials i de masses, per a poder mantenir el control de l’espai públic en l’època de les protestes. Avui, sabem més sobre com les xarxes, i en especial Twitter, van permetre influir i derivar la queixa generalitzada i catalitzar-la com guspires en protestes al carrer. A llocs com Tunísia les protestes van dur aires nous de llibertat, i en altres països, com ara Líbia i Egipte, cadascun amb les seves diferències i processos encara en marxa, els resultats foren més repressió i empitjorament de la qualitat de vida. El món islàmic ni és monolític ni pretén ser-ho.
Mentre escric aquest nou article, veig protestes al carrer, moltes d’elles amb una ingent quantitat de gent, a Xile, el Líban, Hong-Kong i, evidentment, Catalunya. Tant si estàs al carrer com si estàs en altres llocs, d’ençà de la publicació de la injusta sentència contra els presos polítics catalans, hem vist la gent pendent del mòbil i, principalment, dels mitjans socials. A temps real, hem sabut tot allò que està passant i, també, allò que estava a punt de succeir, diria que quasi per primer cop. Gent sense experiència en manifestacions, tant per edat com per dinàmiques vitals, ha llegit que la policia estava pujant per no sé quin carrer disposada a carregar per no sé on més, coneixements sobre com evitar els raigs d’aigua dels tancs, o bé què fer si ets detingut. Així mateix i pel que diuen les primeres anàlisis, poden haver estat les primeres grans protestes d’una nova generació desencantada amb moltes coses, però sobretot amb allò que consideren una injustícia. De ben segur que no han estat els primers ni els darrers joves a sentir-se així.
La diferència, com dèiem, rau aquest cop en com els mitjans socials modulen el flux d’informació i persones, a temps real. Ens trobem amb alguns canals a Telegram que, fins i tot, semblen competir per a ser el mitjà més adient per a informar-se. No és un fet menyspreable, en tant que cada organització té els seus propis objectius i la seva estratègia, des de la no violenta i de perseveració del canal de Telegram de Tsunami Democràtic, amb més de 380.000 subscriptors, fins a la d’Anonymous Catalonia, amb més de 240.000 i uns postulats més propis de l’agitació constant i de xoc amb les forces de seguretat. Ni tenen el mateix missatge ni difonen el mateix nombre de missatges. Altres canals menors, com el dels CDR Catalunya, l’Assemblea i Òmnium, en tenen de l’ordre de 60.000. Així doncs, nous canals, més difícils de tancar i amb una capacitat il·limitada per a mobilitzar i dirigir a la gent. Espontaneïtat a ritme de nous avisos. Pensem per un moment l’impacte i la influència que es té donant missatges continus a una massa de més de 200.000 persones. El somni de qualsevol expert en comunicació política, que malda per fidelitzar seguidors en campanyes electorals, i dos canals de col·lectius expressament anònims i desconeguts marquen l’agenda política del país. Telegram, que guanya punts per sobre dels altres mitjans, molt més àvids de col·laborar amb els estats que els van fiscalitzant contínuament. Nous mitjans socials per a nous moments.
Tot plegat ens porta a pensar i repensar com les revolucions socials tenen lloc i com els mitjans socials poden ser eines tant o més (de vegades) efectives per a dur-les a terme. Així, des d’una visió de la gestió de la informació, també és possible explicar els enfrontaments amb les forces de seguretat. Pensem, per exemple, com en les sèries i els productes audiovisuals es recull, compila i analitza intel (en aquest sentit, informació), per tal de generar el coneixement sobre allò que succeeix o pot succeir, i provar de ser previsor. L’èxit de les forces de seguretat es transmet no només en el monopoli de l’ús de la força, sinó també en trobar, via rutes democràtiques, la informació necessària per a poder contrarestar possibles atacs terroristes. És per aquests motius d’eficiència i informació que es creuen els límits de les llibertats fonamentals, sigui la Stasi a la RDA o Guantánamo i les tortures a Abu Ghraig, per tal d’aconseguir informació de qualitat. El monopoli del poder depèn, per tant, també del monopoli de la informació. No ho dubtem, el principal valor dels policies de paisà infiltrats en les manifestacions és compilar informació i entendre amb qui s’estan enfrontant. Intel·ligència competitiva. La famosa citació: la informació és poder.
Per això aquests dies estem veient com a voltes l’ordre públic i les habituals estratègies de control de les masses semblen tenir més dificultats, perquè l’organització i les xarxes socials permeten dotar aquests moviments de la mateixa eficiència en la gestió d’informació. També en aquests entorns, doncs, és bàsic contrainformar i crear elements de desinformació, com ara les convocatòries sorpresa o l’espectacle dantesc d’un president del govern sortint per unes urgències d’un hospital. Mitjans socials i mobilització, rauxa i gestió d’informació.
Devem ser un país estrany, de classes mitjanes molt polititzades digitalment. En Josep Maria Ganyet va relatar de forma molt acurada com els catalans ens vam haver de fer hackers el setembre i l’octubre del 2017. En Miquel Pellicer ha fet una molt clarivident descripció de l’actual ciberactivisme a Catalunya. Convocats per una aplicació anònima i quasi clandestina (amb les «teresines» del país demanant QR), mobilitzats per canals de Telegram i avisats del moviment dels cossos policials per ciutadans que ho envien de forma constant a bots que ho escampen de forma automatitzada.
Potser ens trobem davant d’un punt d’inflexió sobre el que és el dret a la manifestació. Llegim aquests dies com alguns dels objectes que les forces de seguretat registren i decomissen són els mòbils. Llegim com també estan preocupats per les gravacions que els ciutadans anònims (però amb mòbil) fan de les càrregues policials des dels balcons, jutge mediàtic de l’opinió pública. Ves que se’ns digui algun dia que ens podem manifestar, però sortint sense mòbil al carrer. Sembla que en el moment amb més emergència de l’1 d’octubre es va posar sobre la taula com a opció tallar Internet per a evitar el vot universal digital. Finalment no es va dur a terme, tot i que es van trepitjar múltiples drets digitals aquells dies, tal com vam esmentar també en un article en aquesta mateixa revista i ha estat també força ben recollit en aquest altre article. Tecnològicament i a nivell d’intel·ligència, és més interessant controlar un dispositiu que no pas censurar-lo, es pot extreure molta més informació rellevant d’uns contactes que no pas tallar-hi l’accés, tal com han comprovat els cossos d’intel·ligència en la lluita contra el gihadisme.
I, finalment, per trobar una mica d’aire tot veient un helicòpter de naftalina, a la vegada que navegues per estar pendent de les xarxes i les noves mobilitzacions que els nous actors estan promovent, descobreixo una web on podem trobar molts dels lemes que es van escriure a les parets de les facultats franceses durant el maig del 68. Frases i frases que van marcar a generacions, entre una dura postguerra i l’inici de la millora de la vida de l’Europa occidental. Els canvis que van influir també la transició espanyola. Com haurien estat aquelles protestes amb els nous mitjans que les tecnologies permeten?
I és provant d’entendre el món i com canvien vertiginosament els seus ritmes que ens adonem que, mentre els joves francesos cridaven que sota les llambordes hi ha la platja, potser els nostres joves, entre la gimcana i la cerca d’experiències que implica la lluita al carrer, sota els mitjans socials hi trobaran la veritat. Escoltem-los.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Catalunya: mitjans socials i poder, és qüestió d’informació. COMeIN [en línia], novembre 2019, no. 93. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n93.1973
