Aquí i ara: comunicar l¿emergència climàtica

Aquests darrers mesos estan sent emocionalment intensos per molts motius. Un d’ells, la definitiva explosió del moviment col·lectiu que confronta el que vivim ja amb el nom d’emergència climàtica; en definitiva, que ens confronta amb el nostre futur immediat i el de les properes generacions. Les accions i reaccions al voltant d’Extinction Rebellion, la denominada vaga pel clima i la popularitat creixent de Greta Thunberg són el punt de partida de tota una sèrie de pensaments, sentiments i conflictes que m'assalten com a ciutadà, comunicador, pare i acadèmic implicat en l’estudi de la cultura popular i les narratives digitals. Això és el que vull compartir amb vosaltres en aquest article.

No vull ni pretenc fer una crònica estructurada o lineal. Amb sort, posar una mica d’ordre a un núvol de pensaments sobre la comunicació de l’emergència climàtica. Els estímuls són continus, així que en certa manera escriure aquest article busca exorcitzar alguns dimonis. I ho faré en forma de preguntes:

És honest que abordem la comunicació de l’emergència climàtica com a crida a l’acció per aturar-la quan possiblement ja no hi som a temps?

Coincidint amb la vaga pel clima convocada el passat 27 de setembre, alguns articles periodístics d’aquell mes em van causar una forta impressió ja que s’apartaven del maniqueisme entre la celebració o la crítica negacionista i neoliberal. En un d’ells, titulat eloqüentment «Olvídense de parar el cambio climático», Ramon Lobo plantejava que rere els discursos políticament correctes, calia acceptar que hem traspassat el punt crític d’irreversibilitat i que és una evidència de fa temps que el creixement econòmic infinit és impossible, tot i no aferrar-se a un mínima esperança davant moviments com Extinction Rebellion. Jonathan Franzer, a The New Yorker, parteix de supòsits similars però va més enllà, cridant-nos a ser realistes i reavaluar el que significa tenir esperança: «Davant l’elecció entre una abstracció alarmant com la mort o l’evidència tranquil·litzadora dels meus sentits […] la ment se centra en la segona […]. El planeta encara sembla meravellosament intacte, encara bàsicament normal –les estacions se succeeixen, venen eleccions, s’estrenen noves sèries a Netflix– i ens costa mentalitzar-nos sobre la idea del seu imminent col·lapse». La confiança en poder canviar el que no es pot aturar pot portar-nos a la frustració. Per Franzer, l’esperança es troba en pensar en un portafoli més realista d’esperances: algunes a curt termini, lliurant petites batalles que sabem que podem guanyar en comunitats, institucions o entorns naturals que estimem, la qual cosa ens permetrà apreciar canvis aquí i ara. I d’altres, a llarg termini, per mitigar el pitjor que ha de venir. Un article pessimista que, malgrat tot, es tanca amb un «Mentre estimis quelcom, tindràs esperança en quelcom». Finalment, Andrew Brown, a The Guardian, exposa la dificultat de crear fins i tot entre els científics i els governs una posició o un curs d’acció comú i advoca per la necessitat d’assumir un tipus de racionalitat que se situï per sobre de l’interès personal, en un sentiment col·lectiu similar al que exercien les religions segles enrere.

Per què Greta Thunberg i els joves que donen vida a moltes de les protestes que estan tenint lloc a nivell mundial generen reaccions de rebuig, sobretot per part de generacions anteriors?

Això donaria, sens dubte, per a un monogràfic. Moltes declaracions, carregades de cinisme i sexisme, acusen Thunberg de no ser científica, d’hipocresia per venir d’un país ric, de representar una generació que contribueix al canvi climàtic pel seu consumisme, d’estar finançada pel milionari i filantrop George Soros, de ser una nena consentida, manipulada pels seus pares i que renya de forma histèrica, i fins i tot arriben a recórrer fins i tot a la seva malaltia (Thunberg pateix Asperger). O fins i tot a muntatges amb imatges falses. Tot per minar la seva autoritat moral. La major part d’aquest tipus de crítiques es desacrediten per elles mateixes o són simplement irrellevants, però no deixen de ser significatives d’un clima d’incomoditat més ampli. Una incomoditat que es tradueix en crítiques cap als joves per part de les generacions adultes. La que més m’ha cridat l’atenció, i que he pogut llegir només en llengua catalana, m’ha arribat per xarxes socials a través d’amics i familiars, sota el títol «Recordatori als joves que protesten contra el canvi climàtic». En el text se’ls acusa d’exigir aire condicionat a l’escola, de no voler anar-hi caminant, de ser els majors consumidors de productes fets al tercer món i de passar-se nit i dia connectats a dispositius electrònics de darrera generació. De nou, algunes d’aquestes generalitzacions cauen pel seu propi pes. Però, tot i així, com a pare, em sorprèn que una part de la meva xarxa de relacions doni per bones una sèrie d’accions que, en els casos en què fossin certes, ens interpel·len també a nosaltres com a responsables dels nostres fills i filles i com a consumidors. Per a mi aquests posicionaments són un dissortat exponent de la barrera que els adults aixequem envers els joves quan sentim qüestionada la nostra autoritat. Sort que celebritats veteranes com Harrison Ford (77 anys) es manifesten de forma ben diferent.

imatge de l'article d'Antoni Roig

Quin paper juga (o no) la ficció i la cultura popular en la comunicació de l’emergència climàtica?

Una de les preguntes recurrents que em faig darrerament és fins a quin punt la ficció mainstream té la capacitat de sensibilitzar i conscienciar el gran públic sobre l’amenaça de la sobreexplotació de recursos, la contaminació o un capitalisme desenfrenat mogut només per la maximització de beneficis. Moltes pel·lícules contemporànies ofereixen escenaris postapocalíptics o motivats per la insostenibilitat del ritme de vida de la humanitat, des de Mad Max: Fury Road, Elysium o Avatar fins a Wall-E o Avengers: Infinity War / Endgame. Tal com estem treballant en un projecte de tesi que estic assessorant, cal qüestionar-se que per elles mateixes puguin ser agents de canvi, per molt que reflecteixin inquietuds creixents entre la població. Però alhora poden ser un punt de partida per a la comunicació i el diàleg, aprofitant la seva condició de ficcions massives i part de l’imaginari popular de la ciutadania.

Fa uns anys vaig escriure un COMeIN dedicat al paper de la cultura popular en la protesta política. Alguns elements són presents clarament en la viralització de la famosa intervenció de Greta Thunberg a les Nacions Unides. Així, el moment visualment impagable de la severa mirada de Thunberg cap a un evitatiu Donald Trump, la versió death metal del seu encès discurs (que va fer declarar humorísticament a Thunberg que passaria a dedicar-se al món de la música), el remix de Fatboy Slim o, com no, memes i paròdies a costa dels negacionistes. Es tracta de nou de ponts de diàleg entre un fenomen massiu i la producció de base (no feta per equips professionals ni amb intencions comercials) i la seva difusió en xarxes. Possiblement es tracta de petits gestos de llarg recorregut que podem transformar en batalles que poden guanyar-se i traduir-se en corrents de solidaritat i formes d’empatia global. Això, almenys, vull seguir pensant.

aroig93-article-imatge6 mad max fury road