Encara que no tingui res a veure, en aparença, amb el que exposaré, no deixa de sonar en el meu cap la delicada cançó de Joan Manuel Serrat que parla –precisament– d’«aquellas pequeñas cosas». Amb la subtilesa que el caracteritza, Serrat aconsegueix engrandir allò minúscul i recordar-nos que, a vegades, és l’aparentment insignificant el que roman en la memòria.
Fet aquest parèntesi, comencem.
Els qui han cursat i cursen el Màster en Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments de la UOC coneixen bé l’entramat –diguem-ne que delicat– de tasques que implica produir un esdeveniment. Perquè un acte no és, ni pot ser, qualsevol cosa. És una construcció complexa en la qual conviuen planificació, simbolisme, comunicació i experiència.
Tal com assenyala Estanyol (2016), la producció d’esdeveniments comprèn totes les gestions prèvies necessàries perquè un acte pugui desenvolupar-se conforme al planificat: la preparació de recursos humans i tècnics, la logística, la definició de tasques, l’assignació d’equips i, quan és necessari, la subcontractació de proveïdors especialitzats. Un procés que no es limita a l’execució de l’esdeveniment, sinó que abasta també el seu desmuntatge i la fase posterior a l’acte.
En la mateixa línia, Riera (2020) subratlla que els esdeveniments són una de les eines de comunicació més potents. Cada esdeveniment és únic i irrepetible. El contacte directe amb el públic, concentrat en un espai i un temps concrets, ofereix una oportunitat excepcional per transmetre un missatge i aconseguir els objectius definits. Com més cuidada estigui la idea i més ben executada la proposta, més gran serà l’impacte comunicatiu.
Fases de la producció d’esdeveniments
Des d’aquesta perspectiva, la producció d’un esdeveniment s’articula en tres grans fases: preproducció, producció i postproducció. En la primera es defineix el projecte, s’analitza el brífing, es concreten els objectius, s’identifiquen els públics, se selecciona el tipus d’acte, la localització, la data i la idea que donarà coherència al conjunt. En la fase de producció es desplega l’acció; s’elabora el cronograma; es determinen els recursos humans, tècnics i escenogràfics; es coordinen els proveïdors i se supervisa cada element necessari perquè l’esdeveniment prengui forma. Finalment, la postproducció comprèn totes aquelles tasques que tenen lloc una vegada finalitzat l’acte: desmuntatge, revisió, neteja, comunicació amb els mitjans, agraïments i avaluació final.
Fins aquí, la part visible i reconeguda de la producció d’esdeveniments.
La importància de les ‘petites’ coses
No obstant això, entre la multitud de tasques sincronitzades al mil·límetre i executades, sovint, en terminis molt ajustats, es corre el risc que alguna cosa es dilueixi. Bolcats a assegurar que els grans engranatges funcionin, podem passar per alt, i sense voler, allò que sembla menor: les petites coses.
En un acte acadèmic, per exemple, l’àrea de protocol analitza amb precisió qui ha de presidir, quines autoritats ocuparan els llocs principals i en quin ordre. L’equip tècnic verifica la il·luminació i el so; els responsables d’escenografia i floristeria decideixen quins elements acompanyaran visualment l’acte i on han de situar-se. Tot funciona com una orquestra simfònica en la qual cada professional ha d’interpretar la seva part amb exactitud perquè el conjunt no desafini.
I, de manera gairebé inevitable, cadascú es concentra en el que considera més rellevant en el seu àmbit de responsabilitat. És comprensible. Però és precisament aquí on sorgeix la pregunta incòmoda: què ocorre amb els detalls?, què succeeix amb allò que ningú considera crític, però que tots els actors perceben?
En el cas del protocol, no sols parlem de norma i precedència, és també llenguatge simbòlic, cura de l’experiència i gestió de percepcions. Els assistents no sempre recorden l’ordre exacte d’intervenció, però sí que recorden com es van sentir. I en aquesta vivència, els petits detalls tenen un pes decisiu.
La importància dels detalls en la percepció
Pensem en un acte acadèmic solemne, en el qual les autoritats han de revestir-se amb el vestit acadèmic cerimonial. Cada color en cada muceta, en cada birret, en cada punyeta, representa una disciplina, una identitat institucional. L’esforç organitzatiu previ és enorme: llistats, tallatge, temps i coordinació. Tot sembla sota control.
No obstant això, el dia de l’acte, una autoritat pertanyent a una disciplina diferent rep una muceta del color predominant –blau cel, propi de Filosofia i Lletres– en lloc del verd fosc corresponent a Educació. No hi ha marge per rectificar; l’acte està a punt de començar. L’error és petit en termes logístics, però enorme en termes simbòlics. La persona no se sent representada, i aquest detall eclipsa, en la seva percepció, el treball previ dut a terme i acaba sent l’única cosa que recordarà.
O pensem en una cosa encara més senzilla com ara l’ordre alfabètic. El màxim responsable d’una organització ha de lliurar diplomes als assistents premiats. Els noms es llegeixen seguint una llista perfectament ordenada, però els diplomes, de dins la carpeta, no ho estan. El resultat és una escena incòmoda, amb pauses innecessàries, mirades creuades i una sensació de desorganització davant el públic. Una fallada mínima, gairebé invisible en la planificació, però molt visible en l’execució.
Aquests exemples il·lustren una idea clau: els detalls no són accessoris, sinó part del missatge. En esdeveniments i protocol, les coses petites comuniquen tant com les grans. La col·locació d’una persona, un color incorrecte, una pausa prolongada o un gest mal previst poden alterar la percepció global de l’acte.
L’excel·lència no es construeix únicament amb grans idees o pressupostos ambiciosos, sinó amb la suma de decisions aparentment insignificants preses amb consciència i cura. Perquè, en realitat, els grans errors solen amagar-se en els petits detalls, i són aquests mateixos detalls els que distingeixen un esdeveniment correcte d’un de memorable.
Cuidem-los. Donem-los el lloc que mereixen. Perquè en la producció d’esdeveniments i en el protocol, com en la vida, el petit no és el contrari de l’important si es busca l’excel·lència.
Per saber-ne més:
ESTANYOL, Elisenda (2016). Producció especialitzada d’esdeveniments. UOC.
RIERA, Míriam (2020). Speed Dating. Producción de eventos. UOC.
Imatge de portada:
Confeti caient durant la celebració d’un esdeveniment. Font: Unsplash / Pablo Heimplatz.
Citació recomanada
BUENO FERNÁNDEZ, Begoña. «Aquelles ‘petites’ coses en la producció d’esdeveniments». COMeIN [en línia], setembre 2026, no. 168. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n168.2660
Begoña Bueno FernándezProfessora col·laboradora a la UOC
