Del 29 de juny al 3 de juliol passats, l’ecologia política va tornar a convertir-se en un punt de trobada global amb la celebració del Political Ecology Network (POLLEN), una de les cites de referència per a la comunitat acadèmica i activista del sector. Durant cinc dies, investigadores, investigadors, activistes i professionals d’arreu del món van compartir idees, experiències i debats al voltant dels grans reptes socioambientals del nostre temps.
Fidel al seu esperit crític i interdisciplinari, POLLEN ha estat molt més que un congrés: un espai viu de trobada, d’intercanvi i de construcció col·lectiva de coneixement, en què la recerca dialoga amb els moviments socials per imaginar noves maneres d’entendre i transformar les relacions entre societat, poder i natura.
Com a voluntària, durant aquests dies vaig poder conèixer POLLEN no només des de la perspectiva dels assistents, sinó també des de l’espai intern en què la trobada es fa possible. Aquesta posició m’ha permès observar de manera directa els processos de construcció d’un esdeveniment d’aquestes característiques: quins debats s’articulen com a centrals en la comunitat i quines qüestions romanen encara en un estat d’incipient reconeixement o pendents de ser plenament incorporades. En aquest sentit, POLLEN apareix no només com un espai de producció de coneixement, sinó també com un procés viu de negociació constant sobre què significa fer ecologia política avui.
De l’ecologisme d’extrema dreta a l’assegurament dels recursos estratègics
Entre els debats més estimulants que han travessat aquesta edició de POLLEN s’hi troba l’auge de l’ecologisme d’extrema dreta a Europa. Les sessions van plantejar preguntes incòmodes però imprescindibles: fins a quin punt estem preparats per analitzar les polítiques climàtiques des de la perspectiva de l’autoritarisme ambiental? Què podem aprendre dels casos de països com ara Hongria, on la governança ambiental es vincula cada vegada més a projectes polítics il·liberals? O com determinats mecanismes de captura i eliminació de carboni poden acabar legitimant models extractivistes i autoritaris que, lluny de transformar les causes de la crisi ecològica, en perpetuen les dinàmiques?
El cas espanyol va ocupar un lloc destacat. Diverses ponències van analitzar com l’extrema dreta ha convertit l’aigua en un dels principals camps de batalla política. En episodis recents, especialment en el context de la sequera a Andalusia, partits com ara VOX han atribuït la manca d’aigua no pas al canvi climàtic ni al deteriorament de les infraestructures, sinó a les polítiques ambientals impulsades des de Madrid i Brussel·les. Així, el debat sobre la gestió de l’aigua es transforma en un element més de la disputa ideològica.
En el mateix territori i a partir del cas de les mines de coure de Cobre Las Cruces, les ponències van posar de manifest que l’aposta de la Unió Europea per assegurar el subministrament de minerals estratègics no només implica intensificar-ne l’extracció, sinó també redefinir el control sobre recursos tan essencials com les aigües subterrànies. Sota el discurs de la descarbonització i l’autonomia estratègica, emergeixen noves tensions territorials i conflictes per l’accés a l’aigua, que evidencien com la transició ecològica també pot reproduir –i fins i tot internalitzar dins d’Europa– les mateixes desigualtats extractives que històricament s’havien desplaçat al Sud Global.
IA i consum de recursos
No obstant això, i malgrat la centralitat de l’aigua com a recurs estratègic en diversos dels debats, poques ponències van abordar de manera explícita la intersecció entre la intel·ligència artificial i les noves formes de dependència estructural que aquesta configura a escala global. Des de la perspectiva de la teoria de la dependència, aquests processos apunten a una reconfiguració de l’ordre econòmic i tecnològic internacional, en què les asimetries existents s’intensifiquen i es reorganitzen al voltant de les infraestructures digitals. En aquesta línia, tal com argumenta Cecilia Rikap, un dels reptes centrals encara insuficientment abordats consisteix a analitzar les implicacions materials i polítiques d’un sistema econòmic cada vegada més dependent de grans infraestructures de computació, servidors i centres de dades, amb un consum intensiu de recursos hídrics i energètics per a la seva refrigeració i funcionament. Aquesta dependència posa de manifest no només la materialitat de l’economia digital, sinó també les seves profundes externalitzacions socioecològiques i les noves formes de desigualtat que se’n deriven.
Encara que resulta pertinent assenyalar que POLLEN s’ha consolidat com un espai central per a l’anàlisi crítica de les dinàmiques contemporànies d’extracció –incloent-hi els minerals crítics, la governança dels recursos, les formes de neocolonialisme i les polítiques de transició energètica–, la creixent presència d’aquestes temàtiques no sempre s’ha traduït en una articulació plenament integrada amb altres processos igualment estructurals. En particular, la interconnexió amb qüestions com ara la materialitat de la infraestructura digital i les seves cadenes globals de dependència ha estat abordada de manera encara fragmentària.
Així, si bé el congrés ha permès avançar en l’anàlisi de les múltiples capes de l’extractivisme contemporani, queda oberta la qüestió de fins a quin punt aquestes perspectives són efectivament posades en diàleg dins d’un marc analític comú. Més que una absència estricta, aquesta situació pot llegir-se com la necessitat d’un espai futur en què aquests debats convergeixin amb intensitat més alta i permetin articular marcs interpretatius més integrats per comprendre les continuïtats entre extractivisme material, digital i geopolític en el capitalisme contemporani.
Imatge de portada:
Logo del congrés Political Ecology Network. Font: POLLEN.
Citació recomanada
KULAEVA, Zarina. «Teoritzant els reptes contemporanis a POLLEN: ecologia política i IA». COMeIN [en línia], setembre 2026, no. 168. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n168.2658
