La inclusió ocupa avui un lloc destacat en les polítiques i els discursos de les universitats. La seva progressiva incorporació als marcs institucionals reflecteix un reconeixement creixent de la necessitat de garantir la igualtat d’oportunitats i d’ampliar l’accés a l’educació superior. No obstant això, aquest reconeixement conviu amb una realitat més complexa: accedir a la universitat no garanteix, per si sol, la possibilitat de participar-hi plenament. Aquesta possibilitat també depèn de com s’organitza la vida acadèmica i de les normes, sovint poc visibles, que regulen la participació i el sentit de pertinença.
L’educació és molt més que un procés individual d’adquisició de coneixements. És també una experiència compartida que es construeix en relació amb altres persones, amb els espais i amb les pràctiques que configuren la vida acadèmica. Pensar la inclusió des d’aquesta perspectiva implica atendre no sols l’accés, sinó també les formes de participació, aprenentatge i pertinença que la universitat fa possibles.
A The Question of Access: Disability, Space, Meaning (2011), Tanya Titchkosky proposa pensar l’accés no sols com una condició material, sinó també com una qüestió de significat. L’organització dels espais i les pràctiques socials expressa determinades idees sobre qui pot ocupar-los. La seva anàlisi de les polítiques, els procediments administratius i la vida quotidiana universitària mostra que l’exclusió no sempre adopta la forma d’una prohibició explícita. També pot estar inscrita en normes i procediments que pressuposen un determinat tipus de persona i converteixen altres maneres d’estar, moure’s o participar en excepcions que han de gestionar-se. Així, una institució pot reconèixer formalment el dret a la inclusió i, al mateix temps, mantenir formes d’organització que en dificulten l’exercici.
Aquesta perspectiva permet interrogar una concepció de l’accessibilitat centrada exclusivament en el compliment de requisits tècnics o normatius. Instal·lar una rampa, adaptar un document o establir un procediment de suport són mesures necessàries, però no esgoten la qüestió. També importa si aquestes intervencions transformen les condicions habituals de participació o es limiten a oferir solucions particulars. Quan l’accessibilitat s’aborda principalment com una qüestió administrativa, cal preguntar-se si la responsabilitat de resoldre les barreres no acaba recaient en els qui les troben, mentre que les formes habituals d’organització romanen fora de discussió.
Què significa realment tenir accés?
La reflexió de Titchkosky permet examinar com les institucions imaginen les persones a les quals s’adrecen i què entenen per una participació legítima. L’accés no és solament una condició que pugui verificar-se mitjançant una llista de requisits: també remet als significats que adquireixen els espais, les normes i les pràctiques institucionals.
El disseny d’una assignatura, els formats de comunicació, els ritmes de treball o els sistemes d’avaluació expressen determinades expectatives sobre com s’aprèn i es demostra el coneixement. El que es presenta com una forma universal d’organitzar l’ensenyament pot, no obstant això, respondre a concepcions particulars de l’experiència acadèmica. Examinar aquests supòsits ens permet preguntar-nos quines maneres d’aprendre, participar a l’aula i demostrar els coneixements es consideren legítimes a la universitat, i quines queden supeditades a la necessitat d’adaptar-se a les normes i expectatives acadèmiques dominants.
De les adaptacions a una transformació compartida
Entre el reconeixement formal del dret a l’educació i l’experiència efectiva d’aquest dret hi ha una distància que les polítiques institucionals, per si soles, no sempre permeten comprendre. Repensar la inclusió planteja el repte de vincular les respostes a necessitats concretes amb una revisió més àmplia de les condicions en què es desenvolupa l’activitat docent.
Per exemple, l’accessibilitat universal podria incorporar-se des de l’inici a les decisions sobre materials, metodologies, avaluació, tecnologies i organització de l’ensenyament, en lloc d’aparèixer únicament quan s’identifica una barrera. Aquesta orientació pot ampliar les possibilitats de participació, tot i que no elimina la necessitat de suports i ajustos específics. El repte resideix, per tant, en com articular totes dues dimensions sense que l’adaptació individual substitueixi la revisió de les condicions compartides.
També és important preguntar-nos com es distribueix la responsabilitat de promoure l’accessibilitat. Les unitats especialitzades exerceixen un paper important, però la inclusió difícilment pot dependre únicament de la seva intervenció. Les decisions sobre els programes, els materials, les plataformes i l’avaluació participen, de diferents maneres, en la configuració de les condicions d’aprenentatge. L’accessibilitat travessa, per tant, diferents àmbits de decisió i de responsabilitat institucional i requereix la corresponsabilitat de totes les persones que formem part de la comunitat universitària.
Aquestes qüestions també conviden a revisar les idees de mèrit, rigor i excel·lència que orienten l’acadèmia. Oferir diferents maneres de demostrar l’aprenentatge no implica necessàriament rebaixar les exigències acadèmiques, sinó promoure que els formats i les condicions d’avaluació permetin valorar adequadament els coneixements d’estudiants amb perfils diversos. Des d’aquesta perspectiva, en lloc d’aplicar criteris uniformes a tot l’estudiantat, podem examinar fins a quin punt les formes habituals d’avaluar reprodueixen determinades expectatives sobre com s’ha d’aprendre i demostrar l’après, en lloc de prioritzar els objectius educatius als quals es pot arribar per camins diferents.
Finalment, és fonamental tenir present que les desigualtats no s’experimenten de forma aïllada. Les condicions econòmiques, les responsabilitats de cura, els processos de racialització, les trajectòries educatives i les situacions administratives poden interactuar entre si i configurar experiències molt diferents de la vida universitària. Una mirada interseccional convida a atendre aquestes relacions sense pressuposar que totes les persones parteixen de les mateixes condicions.
Repensar la universitat des de l’accessibilitat i l’equitat
Una perspectiva anticapacitista convida a examinar com determinades idees sobre la capacitat, l’autonomia i la normalitat travessen l’organització universitària. En diàleg amb una mirada crítica i decolonial, també permet qüestionar els models de coneixement i les formes d’experiència acadèmica que es presenten com a universals. Repensar la inclusió implica, així, atendre tant les condicions materials d’accés com les normes i els supòsits que configuren l’experiència educativa. Abordar aquests reptes requereix escoltar experiències diverses, contrastar perspectives i obrir espais en què les formes d’organització de la mateixa universitat puguin ser objecte de debat.
En aquest marc, el 9 de novembre de 2026, la Universitat Oberta de Catalunya acollirà el seminari internacional Repensar la inclusió per a transformar la universitat: diàlegs sobre accessibilitat, equitat i anticapacitisme en educació superior. La trobada reunirà representants d’universitats i organitzacions d’Europa i Amèrica Llatina per compartir experiències, propiciar el diàleg entre diferents perspectives i explorar quins canvis poden contribuir a una educació superior més accessible i equitativa. Serà una oportunitat per abordar preguntes que travessen institucions i contextos diversos, reconèixer els desafiaments que persisteixen i pensar col·lectivament altres maneres de fer universitat.
Imatge de portada:
Il·lustració creada per Gemini a partir del prompt «Crea una imatge de 6 maniquins de color blau i, al mig, un de color marró. Tots han de portar birret». Font: Google (16 d’octubre de 2026).
Citació recomanada
CREUS, Amalia. «La norma i els seus marges: sobre inclusió i vida universitària». COMeIN [en línia], octubre 2026, no. 169. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n169.2669
