La primera dècada del segle XXI està marcada en el camp mediàtic per l’emergència de fenòmens com la web 2.0 o web social i la seva expansió amb els social media. Durant aquest període de temps, d’un total de 27.340 articles de l’àmbit dels estudis d’internet indexats en ciències socials i arts, humanitats i comunicació, el 69 % no va incloure referències teòriques i el 59 % va emprar mètodes quantitatius, segons Peng et al. (2013).

Per a la cibernètica, totes les entitats, tant si són éssers vius com mecànics, funcionen com a sistemes d’autoregulació. Aquesta indistinció entre allò «viu» i allò «mort» (o no-viu) col·loca en el mateix pla anorgànic (ni orgànic ni no-orgànic) la subjectivitat i identitat humanes i la capacitat d’agència de les màquines (Salzano, 2022). Des d’aquest paradigma, la tecnologia actua difuminant les línies que formen la interioritat humana, obrint-la a l’enfora, mitjançant experiències de terror o d’èxtasi.

Des dels últims anys, des d’institucions com la Unió Europea (2018), es desenvolupa la noció de digital youth work com l’àmbit de treball socioeducatiu amb la població jove orientat a promoure’n la inclusió social mitjançant les tecnologies digitals. Per a la seva adaptació i aplicació al context espanyol, es proposa que l’educació social és el camp més propici. No obstant això, per desenvolupar una «educació social digital», cal entendre prèviament quin és el nivell actual de competències digitals de les educadores socials.

A mesura que les tecnologies digitals intervenen cada vegada en més aspectes de la nostra vida, creix la urgència de preguntar-nos com les societats actuals s’hi relacionaran en el futur en un context en què la pandèmia de la COVID-19 ha forçat i accelerat una digitalització dels nostres hàbits i activitats. I la crisi sociosanitària obliga a resoldre els múltiples problemes associats, mentre que la nostra capacitat de planificar mirant el futur es torna pràcticament nul·la.