Dues de les sagues de ciència ficció televisiva i cinematogràfica que més repercussió mundial han tingut són Star Wars i Star Trek. Totes dues continuen la seva expansió transmèdia, que inclou preqüeles i seqüeles a cinema i televisió, i tot tipus de marxandatge, esdeveniments, i influència social i en la conversa en línia. Ara bé, heu pensat alguna vegada que Star Trek podria arribar a representar el sempre difícil de representar col·lectiu freelance?
L’amenaça de vaga dels guionistes nord-americans podria ser una oportunitat perquè els discursos i les anàlisis que es fan des dels mitjans de comunicació i l’acadèmia surtin del marc establert pel màrqueting industrial de les plataformes.
Editorial UOC acaba de publicar, a la seva col·lecció Filmografías esenciales, el volum Cine dentro del cine. 50 películas sobre el séptimo arte, de Pablo Echart. En el llibre, l’autor, professor d’escriptura i anàlisi de guió cinematogràfic de la Universitat de Navarra, presenta una antologia essencial del metacinema, un gènere –o millor, un subgènere– del cinema que se centra en el procés de creació d’una pel·lícula i en els personatges que hi estan involucrats, com ara directors, productors, actors i guionistes.
S’ha parlat molt –i se’n continuarà parlant– sobre l’impacte en la vida adulta dels infants que van créixer entre els focus del cinema, la televisió i la indústria de l’espectacle. I en particular: sobre què va ser el que van viure o van deixar de viure en les seves infàncies, que suposadament els impedeix viure una vida adulta sana i equilibrada. Segur que immediatament us en ve a la ment algun cas. Salutacions a Macaulay Culkin. I records per a Kailia Posey.
La majoria de productes audiovisuals d’una televisió es roden en un plató. Des dels telenotícies fins a la gran majoria de programes, informatius, divulgatius o d’entreteniment. Aviat, per exemple, els odiats o esperats debats electorals. Però, què passa quan volem fer servir un espai extern, no habilitat, com a plató de televisió? Quins seran els grans reptes per fer-ho possible?
Per a la cibernètica, totes les entitats, tant si són éssers vius com mecànics, funcionen com a sistemes d’autoregulació. Aquesta indistinció entre allò «viu» i allò «mort» (o no-viu) col·loca en el mateix pla anorgànic (ni orgànic ni no-orgànic) la subjectivitat i identitat humanes i la capacitat d’agència de les màquines (Salzano, 2022). Des d’aquest paradigma, la tecnologia actua difuminant les línies que formen la interioritat humana, obrint-la a l’enfora, mitjançant experiències de terror o d’èxtasi.
Desmesurada com el diarreic paquiderm que en protagonitza el pròleg, Babylon (Damien Chazelle, 2022) ens retrotreu a l’era en la qual el cinema era un espectacle de masses i les seves estrelles, autèntiques divinitats. En la nova pel·lícula del director de La La Land, la transició del mut al sonor serveix de teló de fons a la història d’un grapat de personatges els camins dels quals –en cerca de la immortalitat que Hollywood brinda als seus escollits– s’entrecreuen intermitentment.
Què tenen en comú House, Prison Break, Lost o House of the Dragon? O Black Mirror, Broadwalk Empire, A Game of Thrones, The Sopranos i The Wire? La resposta immediata sembla fàcil: es tracta d’exemples destacats d’importants sèries de televisió dels últims anys. Però, hi ha una altra connexió menys evident: la presència d’un mateix director o directora en, almenys, algun dels seus episodis. I és que, fora de casos molt particulars, la direcció de ficció en televisió és una tasca que, en comparació amb el cinema, passa desapercebuda, mentre que el mèrit d’autoria recau en figures com la del showrunner. És la direcció de televisió una qüestió merament funcional? En donem algunes idees.
El setembre i el gener són aquells mesos en què tot comença de nou, tothom es proposa (aquest any sí!) crear nous hàbits i assolir aquells objectius que, quan passen quinze dies, ja ningú no recorda. Hi ha un mercat que coneix bé aquest fenomen, i és el del col·leccionisme. Àlbums de cromos, nines de porcellana, coets que es munten amb peces... Per què i què col·leccionem? Creativitat i col·leccionisme poden anar de bracet?
La mort voluntària del cineasta i intel·lectual franco-suís Jean-Luc Godard, per suïcidi assistit davant la impossibilitat de fer front als danys pal·liatius diagnosticats, esdevé l’últim acte de rebel·lia de la gran ment privilegiada –tant revolucionària formalment com malcarada i polèmica– de l’art del segle XX. El cinema queda orfe, de múscul i d’ànima.