El passat estiu, vaig llegir Dune (Herbert, 1965) a quaranta-dos graus a l’ombra. Durant la lectura desitjava canviar la samarreta i els pantalons curts per un dels artefactes de supervivència de la novel·la: els destilcossos dels fremen, perfectament adaptats al clima desèrtic del planeta Dune. Viure un estiu postsequera com el que hem tingut al nostre planeta ens hauria de fer reflexionar sobre les condicions climàtiques, tal com fa Frank Herbert a la seva novel·la. Tot seguit, us comparteixo la meva reflexió, explorant un objecte creat per l’autor com a exemple de disseny-ficció, i comparant-lo amb altres prototips que exploren la crisi climàtica més enllà del món literari de l’autor.

El documental és un gènere que traspua realitat i veritat per se. En Joan Gonzàlez és un dels professionals que el coneix més bé. És el fundador i director del DocsBarcelona, el festival de documentals que té lloc cada mes de maig a la Ciutat Comtal. També és l’ideòleg d’una nova plataforma audiovisual que busca introduir, sense matisos, el documental dins el món educatiu: Nextus.

El primer Seminari d’Estudis Culturals de GAME (Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment) va permetre posar en comú projectes, debats i idees al voltant d’un camp de recerca que permet articular el pensament amb la intervenció política i social. La ponència principal va ser a càrrec de Toby Miller, que va posar sobre la taula els elements per definir els estudis culturals a partir de dos autors: el filòsof Bruno Latour i l’historiador Roger Chartier.

Les noves tecnologies no només ofereixen un control inèdit sobre les nostres vides, sinó que en condicionen les conductes. La nova febre contemporània per les narratives apocalíptiques es diferencia d’una tradició que és tan antiga com ho són la literatura, el cinema i la ràdio per un fet esgarrifós: les formes apocalíptiques actuals es produeixen en l’esfera d’allò real o, fins i tot, la superen mitjançant tecnologies com els videojocs o la intel·ligència artificial.

La recent vaga de guionistes de Hollywood, com també algunes de les estrenes cinematogràfiques més destacades d’enguany, posen sobre la taula un tema molt important en relació amb les indústries culturals. El fet que tecnologies com la captura de moviment, o el recurs a la intel·ligència artificial, s’estiguin utilitzant per blindar el futur de grans franquícies d’entreteniment, que en alguns casos fa dècades que són amb nosaltres, en un moment en què tota una generació que les va crear o popularitzar està a punt de retirar-se. És això el que volem? En aquest article, llenço algunes reflexions.

Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

Dues de les sagues de ciència ficció televisiva i cinematogràfica que més repercussió mundial han tingut són Star Wars i Star Trek. Totes dues continuen la seva expansió transmèdia, que inclou preqüeles i seqüeles a cinema i televisió, i tot tipus de marxandatge, esdeveniments, i influència social i en la conversa en línia. Ara bé, heu pensat alguna vegada que Star Trek podria arribar a representar el sempre difícil de representar col·lectiu freelance?

L’amenaça de vaga dels guionistes nord-americans podria ser una oportunitat perquè els discursos i les anàlisis que es fan des dels mitjans de comunicació i l’acadèmia surtin del marc establert pel màrqueting industrial de les plataformes.

Editorial UOC acaba de publicar, a la seva col·lecció Filmografías esenciales, el volum Cine dentro del cine. 50 películas sobre el séptimo arte, de Pablo Echart. En el llibre, l’autor, professor d’escriptura i anàlisi de guió cinematogràfic de la Universitat de Navarra, presenta una antologia essencial del metacinema, un gènere –o millor, un subgènere– del cinema que se centra en el procés de creació d’una pel·lícula i en els personatges que hi estan involucrats, com ara directors, productors, actors i guionistes.

S’ha parlat molt –i se’n continuarà parlant– sobre l’impacte en la vida adulta dels infants que van créixer entre els focus del cinema, la televisió i la indústria de l’espectacle. I en particular: sobre què va ser el que van viure o van deixar de viure en les seves infàncies, que suposadament els impedeix viure una vida adulta sana i equilibrada. Segur que immediatament us en ve a la ment algun cas. Salutacions a Macaulay Culkin. I records per a Kailia Posey.