En diverses pel·lícules i sèries de ficció recents ens trobem amb una tendència a l’alça: els principals malvats de la funció són bilionaris o col·lectius de bilionaris que actuen com a simple extensió dels seus privilegis. Tot i que això no és nou, com sempre, la ficció ens ajuda a entendre els sentiments i les pors dels temps en què vivim: la concentració de poder, l’explotació de persones, el menysteniment del canvi climàtic davant el negoci que suposa l’explotació dels recursos naturals pel consum o l’emergència de formes de govern autoritàries basades en la plutocràcia o la cleptocràcia.

Claude Barras és una de les figures essencials de l’animació europea. Nascut a Sierre (Suïssa) el 19 de gener de 1973, va estudiar il·lustració a l’École Émile Cohl i antropologia a la Universitat Lumière, a Lió. El seu primer llargmetratge, La vida d’en Carbassó (Ma vie de Courgette, 2016), va ser aclamat per la crítica i el públic internacional, i va obtenir múltiples reconeixements, incloent-hi una nominació a l’Oscar. Ara presenta el seu segon llargmetratge: Salvatges.

El pròxim 11 de febrer (11F) se celebra el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència. Fa solament 10 anys que va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides; concretament, el 22 de desembre de 2015. L’objectiu d’aquesta celebració és el de promoure l’accés i la participació plena i equitativa de les dones i les nenes en els camps de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques (les conegudes com a STEM) i recordar que la seva participació ha de ser enfortida a escala global.

Entre els dies 27 i 29 de novembre del recentment tancat 2024 es va celebrar a la Universitat Jaume I de Castelló el I Congreso Internacional de Creadoras en el Audiovisual: Una habitación propia: un nombre propio, dins del qual va tenir també lloc la V Jornada de Cine LGTBIQA+. A més de conferències i projeccions centrades en les representacions des de la perspectiva de gènere, els referents al cinema LGTBIQA+ i l’autoria femenina en l’audiovisual, van tenir lloc diàlegs molt suggeridors amb cineastes com Jaione Camborda, directora de O corno (2023), o productores com María Zamora, Premi Nacional de Cinematografia 2024.

A la passada edició del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya la sostenibilitat i l’angoixa davant possibles futurs no desitjats relacionats amb el canvi climàtic per causes humanes a través del fantàstic van tenir una presència important en diferents seccions. En aquest article n’exposarem algunes tendències destacades.

L’estrena d’una pel·lícula honesta i plena de vigor com El 47 (Marcel Barrena, 2024), produïda per Mediapro Studios, ha disparat moltes discussions sobre la llengua i la immigració a Catalunya, però no tants debats sobre les lluites veïnals que es van succeir durant anys a diferents barris de Barcelona, com ara Torre Baró en el cas del film. Un autobús i un trajecte inimaginable fins al capdamunt d’un turó esdevenen el McGuffin per cosir emocionalment el vincle trencat entre ciutat i perifèries.

La sèrie de ficció de Ripley (Netflix) conviu en plataformes amb l’estrena de la sèrie documental El caso Sancho (HBO) i el seguiment en la premsa del judici a Tailàndia. Seure al sofà a veure la sèrie Ripley a Espanya, el maig de 2024, et fa pensar de manera inevitable en el cas Sancho: dos assassins joves i bells, seductors queer, oportunistes àvids de diners i riquesa que cometen els seus crims a escenaris idíl·lics, perifèries del plaer allunyades dels seus països d’origen, encarnats en identitats que van mutant segons les diferents circumstàncies i necessitats. Necessitats que es basen a obtenir el que volen a qualsevol preu.

No, no duré a terme una crítica de cinema com les habituals, perquè no forma part del meu àmbit de coneixement ni de recerca. Tampoc no en soc malauradament usuari habitual, per qüestions d’agenda i temps. Però recentment vaig tenir l’oportunitat d’anar al cinema per veure la pel·lícula Civil War i, la veritat, no em va deixar indiferent. N’exposaré en aquest article els motius.

La ciència-ficció audiovisual viu una era particularment destacada, gràcies a l’èxit recent de pel·lícules com Dune Part 2 o d’apostes decidides de sèries de televisió com Para toda la humanidad, Constelación, Silo, Fundación o El problema de los tres cuerpos. Això sense comptar amb altres produccions que se situen en els seus límits (depenent del que entenguem per ciència-ficció). I per descomptat, altres camps tan fèrtils com la literatura o els jocs.

Reflexionem sobre la fenomenologia i l’experiència cinematogràfica, basant-nos en Bazin i Merleau-Ponty per explorar la relació del cinema amb la realitat, i emfatitzem l’ambigüitat en la vivència humana. Examinem com el cinema desafia les normes de gènere i confronta la representació convencional del cinema clàssic, utilitzant la filmografia d’Harmony Korine. En obres com Spring Breakers (2012), Korine usa el realisme per debatre la identitat juvenil estatunidenca, tot qüestionant els sistemes de signes tradicionals i oferint una perspectiva crítica sobre gènere, sexualitat i violència.