La sèrie de ficció de Ripley (Netflix) conviu en plataformes amb l’estrena de la sèrie documental El caso Sancho (HBO) i el seguiment en la premsa del judici a Tailàndia. Seure al sofà a veure la sèrie Ripley a Espanya, el maig de 2024, et fa pensar de manera inevitable en el cas Sancho: dos assassins joves i bells, seductors queer, oportunistes àvids de diners i riquesa que cometen els seus crims a escenaris idíl·lics, perifèries del plaer allunyades dels seus països d’origen, encarnats en identitats que van mutant segons les diferents circumstàncies i necessitats. Necessitats que es basen a obtenir el que volen a qualsevol preu.
La ciència-ficció audiovisual viu una era particularment destacada, gràcies a l’èxit recent de pel·lícules com Dune Part 2 o d’apostes decidides de sèries de televisió com Para toda la humanidad, Constelación, Silo, Fundación o El problema de los tres cuerpos. Això sense comptar amb altres produccions que se situen en els seus límits (depenent del que entenguem per ciència-ficció). I per descomptat, altres camps tan fèrtils com la literatura o els jocs.
La Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans (SCC-IEC) «ja fa vint anys que té vint anys», com dirien Joan Manuel Serrat o més recentment els Buhos a «Milers d’espurnes». Amb aquest popular eufemisme, evitem emprar adjectius com quadragenària o quarantina, ja que l’entitat que millor representa la investigació en Ciències de la Comunicació en català es troba en un estat de salut envejable i amb més empenta que mai.
L’humor fet per dones que es gesta en l’ecosistema mediàtic d’internet té un encaix difícil quan es desplaça a canals i formats generalistes. Després d’Elvis (Baz Luhrmann, 2022), on se’ns conta amb una narrativa i una estètica aclaparadores l’ascens i caiguda del mite popular d’Elvis consumit en les gargamelles del showbusiness, Sofia Coppola ens conta a Priscilla (2023) el revers íntim i domèstic de la vida de la seva dona durant els seus anys de relació (1959-1973): la seva primera trobada a la base militar nord-americana d’Alemanya –ella amb 14 anys i ell amb 24–, la seva marxa als EUA, la seva vida a Graceland, les noces, la maternitat i la separació.
Indubtablement, hauràs notat el sorgiment de narratives inclusives en cinema, còmics i videojocs, però qui està darrere d’aquestes transformadores narratives? Aquest article viatja a través de l’agència de les dones professionals en les indústries creatives contemporànies, per la qual cosa explora com la seva influència està redefinint la manera com percebem i gaudim de l’art i l’entreteniment.
La formació universitària en comunicació és sotmesa a una pressió constant per adaptar-se als ràpids canvis socials, polítics, culturals, econòmics i tecnològics. Aquests determinen les característiques i necessitats de l’alumnat, però també les particularitats i exigències de la indústria de la comunicació a la qual aquest aspira a incorporar-se. Què en diuen les recerques més recents? I quins són els reptes i les oportunitats que viuen les facultats de Comunicació en el seu dia a dia?
Els darrers mesos gairebé només parlem d’intel·ligència artificial (IA), que si «la IA ha vingut per quedar-se», que si «la IA ja no és el futur, sinó que és el present», etc. Entre que escric aquest text i es publica, ja hauran canviat moltes coses i tot plegat haurà evolucionat cap a camins encara desconeguts. Així i tot, m’aventuro a escriure i que passi el que hagi de passar. Som-hi! Quin ús estem fent de la IA en professions com el disseny, l’audiovisual, el periodisme o la comunicació?
Arribem al final d’any i proliferen les llistes amb el resum del més destacat en tots els aspectes de la nostra vida. Llistes de tota mena, en tots els àmbits. Tenim realment una relació curiosa amb les llistes, objecte de polèmiques inacabables sobre què queda dins, què fora i per què aquest ordre i no un altre. Per què són tan populars les llistes? En el meu cas, la meva relació amb les llistes és complicada, i els dedico aquest article.
El documental és un gènere que traspua realitat i veritat per se. En Joan Gonzàlez és un dels professionals que el coneix més bé. És el fundador i director del DocsBarcelona, el festival de documentals que té lloc cada mes de maig a la Ciutat Comtal. També és l’ideòleg d’una nova plataforma audiovisual que busca introduir, sense matisos, el documental dins el món educatiu: Nextus.
Les noves tecnologies no només ofereixen un control inèdit sobre les nostres vides, sinó que en condicionen les conductes. La nova febre contemporània per les narratives apocalíptiques es diferencia d’una tradició que és tan antiga com ho són la literatura, el cinema i la ràdio per un fet esgarrifós: les formes apocalíptiques actuals es produeixen en l’esfera d’allò real o, fins i tot, la superen mitjançant tecnologies com els videojocs o la intel·ligència artificial.