El documental és un gènere que traspua realitat i veritat per se. En Joan Gonzàlez és un dels professionals que el coneix més bé. És el fundador i director del DocsBarcelona, el festival de documentals que té lloc cada mes de maig a la Ciutat Comtal. També és l’ideòleg d’una nova plataforma audiovisual que busca introduir, sense matisos, el documental dins el món educatiu: Nextus.

Les noves tecnologies no només ofereixen un control inèdit sobre les nostres vides, sinó que en condicionen les conductes. La nova febre contemporània per les narratives apocalíptiques es diferencia d’una tradició que és tan antiga com ho són la literatura, el cinema i la ràdio per un fet esgarrifós: les formes apocalíptiques actuals es produeixen en l’esfera d’allò real o, fins i tot, la superen mitjançant tecnologies com els videojocs o la intel·ligència artificial.

En el marc del projecte de recerca titulat EsDigital: Educació social digital, del Programa Estatal de Generació del Coneixement, hem elaborat un llibre blanc sobre competències digitals per a docents interessats en la temàtica. El Llibre blanc: competències en educació social digital orientades a una ciutadania digital i la participació juvenil es pot descarregar de manera lliure aquí.

Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

Dues de les sagues de ciència ficció televisiva i cinematogràfica que més repercussió mundial han tingut són Star Wars i Star Trek. Totes dues continuen la seva expansió transmèdia, que inclou preqüeles i seqüeles a cinema i televisió, i tot tipus de marxandatge, esdeveniments, i influència social i en la conversa en línia. Ara bé, heu pensat alguna vegada que Star Trek podria arribar a representar el sempre difícil de representar col·lectiu freelance?

L’amenaça de vaga dels guionistes nord-americans podria ser una oportunitat perquè els discursos i les anàlisis que es fan des dels mitjans de comunicació i l’acadèmia surtin del marc establert pel màrqueting industrial de les plataformes.

S’ha parlat molt –i se’n continuarà parlant– sobre l’impacte en la vida adulta dels infants que van créixer entre els focus del cinema, la televisió i la indústria de l’espectacle. I en particular: sobre què va ser el que van viure o van deixar de viure en les seves infàncies, que suposadament els impedeix viure una vida adulta sana i equilibrada. Segur que immediatament us en ve a la ment algun cas. Salutacions a Macaulay Culkin. I records per a Kailia Posey.

La majoria de productes audiovisuals d’una televisió es roden en un plató. Des dels telenotícies fins a la gran majoria de programes, informatius, divulgatius o d’entreteniment. Aviat, per exemple, els odiats o esperats debats electorals. Però, què passa quan volem fer servir un espai extern, no habilitat, com a plató de televisió? Quins seran els grans reptes per fer-ho possible?

Què tenen en comú House, Prison Break, Lost o House of the Dragon? O Black Mirror, Broadwalk Empire, A Game of Thrones, The Sopranos i The Wire? La resposta immediata sembla fàcil: es tracta d’exemples destacats d’importants sèries de televisió dels últims anys. Però, hi ha una altra connexió menys evident: la presència d’un mateix director o directora en, almenys, algun dels seus episodis. I és que, fora de casos molt particulars, la direcció de ficció en televisió és una tasca que, en comparació amb el cinema, passa desapercebuda, mentre que el mèrit d’autoria recau en figures com la del showrunner. És la direcció de televisió una qüestió merament funcional? En donem algunes idees.

Marc-Uwe Kling ha escrit QualityLand (2017), una novel·la que no només és un best-seller, sinó que, a més, analitza de manera divertida els reptes de la digitalització de la societat i té més impacte que qualsevol acadèmic. La novel·la és una distopia més, sobre què pot passar si les tecnologies digitals que coneixem avui dia continuen avançant per on van. Molt en la línia d’altres novel·les distòpiques sobre tecnologia com The Circle (Eggers, 2017) o La Klara i el Sol (Ishiguro, 2021).