Una nova llei de la Unió Europea (UE) obligarà la ciutadania a menjar insectes. És una bola, òbviament. O potser no tan òbviament, ja que són molts els que li han donat crèdit. S’ha difós d’una manera tan àmplia i ràpida que diverses entitats de fact-checking (verificació de fets) ho han hagut de desmentir explícitament. La idea de degustar les larves de l’escarabat piloter ens pot fastiguejar, però –en la nostra dieta informativa– ens empassem coses molt més repugnants i nocives de debò.

Desmesurada com el diarreic paquiderm que en protagonitza el pròleg, Babylon (Damien Chazelle, 2022) ens retrotreu a l’era en la qual el cinema era un espectacle de masses i les seves estrelles, autèntiques divinitats. En la nova pel·lícula del director de La La Land, la transició del mut al sonor serveix de teló de fons a la història d’un grapat de personatges els camins dels quals –en cerca de la immortalitat que Hollywood brinda als seus escollits– s’entrecreuen intermitentment.

Sota el títol de «‘COMeIN’: passin i sàpiguen», el primer article publicat en aquesta revista constituïa una inequívoca invitació a endinsar-se en el coneixement que es genera en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC: endavant, passeu, no us quedeu fora, come in. Encara que no és el mateix acceptar una invitació que colar-se per la cara, a vegades totes dues coses poden resultar sorprenentment semblants.

A Joaquín Maestre Morata, el merescut epítet de «pare de les relacions públiques» a Catalunya i a Espanya l’ha acompanyat durant més de sis dècades. La notícia de la seva mort, doncs, provoca certa sensació d’orfandat en els qui hem posat aquesta disciplina de la comunicació persuasiva en el centre de la nostra activitat professional, docent i investigadora. En definitiva, en els qui estimem les relacions públiques i, seguint l’empremta del mestre Maestre, treballem des d’aquest racó del món per impulsar-ne el coneixement i reconeixement.

És molt lleig fregar a algú pels morros el típic «jo-ja-t’ho-vaig-dir», però la veritat és que jo ja ho vaig dir. Vaig pronosticar que el Facebook que hem conegut fins ara deixaria d’existir en un termini de tres o quatre anys, i ho vaig pronosticar fa exactament tres anys i vuit mesos.

Aquest mes de maig, COMeIN fa la seva primera dècada de vida. Al llarg de tot el que ens queda de 2021, ja hi haurà temps de commemorar l’efemèride com cal. De moment, a manera d’aperitiu, us convido a compartir un itinerari molt –però molt– personal que ens portarà a recórrer la història de la revista a través de 10 imatges. Comencem?

L’any passat, el Festival Internacional de Cinema de Barcelona - Sant Jordi (BCN Film Fest) va ser un dels primers esdeveniments culturals que van tenir lloc a Espanya presencialment en el marc de la mal anomenada nova normalitat, si bé assumint com a peatge un ajornament que el va convertir en un esdeveniment estival. Aquest any se celebra a la primavera; com correspon, com en les tres primeres edicions i com a avantsala de la festivitat que li dona nom.

D’ençà que ha començat el 2021 ja s’han registrat dues situacions molt notòries que alguns han interpretat com una amenaça per a la llibertat d’expressió: al gener, la clausura del compte de Twitter de l’expresident dels Estats Units Donald Trump; i al febrer, l’empresonament del raper Pablo Hasél. El poder del relat i el relat del poder s’entrecreuen en els dos casos evidenciant que, en comunicació política, l’storytelling emocional s’imposa avui a tota aproximació racional als fets.

Fa 10 anys, quan vam començar a treballar en la conceptualització i el disseny de COMeIN, era impensable que la publicació del seu número 100 coincidís amb una pandèmia de coronavirus. La COVID-19 ha trastocat les nostres vides en gairebé tots els aspectes, però la missió que va portar al món la revista divulgativa dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC es manté incòlume: anorrear la distància que existeix entre el coneixement generat en l'entorn acadèmic del nostre àmbit i la seva transferència a la societat.

La comunicació de crisi és molt cridanera perquè s’activa en situacions que posen les organitzacions sota els focus de l’escrutini públic. La seva germana petita –la comunicació de risc– és més discreta, però enormement poderosa. Si s’usa amb encert, pot evitar que esclati la crisi, però també pot convertir-se en el seu detonant si es negligeix. Així ho evidencia la cancel·lació forçada del Mobile World Congress 2020 arran de l’epidèmia de coronavirus.