En un article previ, arran de l’èxit del film El 47, repassàvem l’insuficient treball que ha fet el cinema per explicar la ciutat de Barcelona en les últimes dècades. Aquest dèficit s’entén, en part, per la funció que altres arts i tècniques visuals van assumir de la Transició ençà. És el cas del vídeo i la televisió, en les seves diferents expressions més o menys institucionalitzades, així com el de la fotografia en l’àmbit més artístic. Tot i això, va ser el disseny –en un sentit integral: com a disciplina comunicativa, com a gremi i com a segell d’identitat– el que realment va explicar Barcelona. Una altra cosa és de quina forma i amb quin esperit crític ho va fer.

El passat mes de desembre es va celebrar Expanding the margins, un congrés internacional de recerca en disseny, organitzat des del Grup de Recerca Mediaccions i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. En aquest article parlarem d’una de les temàtiques que es van abordar, la relació del disseny amb la salut i el benestar, i ho farem surfejant aspectes com el codisseny, el disseny col·laboratiu, l’escolta activa, els estigmes i la sensibilització.

Les cartografies visuals són eines que transcendeixen la representació espacial per a convertir-se en pràctiques reflexives i transformadores. Vinculades a perspectives feministes, conviden a reinterpretar els territoris com a espais de cura, resistència i col·laboració. Aquest article explora com aquestes metodologies integren elements visuals, col·lectius i crítics, tot qüestionant narratives dominants i proposant noves maneres d’habitar. A partir de la filosofia de Martin Heidegger, es reflexiona sobre el fet d’habitar com un acte de cura, tot construint comunitats més justes i inclusives.

Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom? Amb aquesta pregunta acostumem a entabanar als infants per donar-los una explicació sobre la diferència entre pes i volum. Quan algú respon que un quilo de palla pesa més que un de plom, suposadament ho fa valorant el seu volum, que, visualment, és més elevat.

Una col·lega de professió (i amiga) ens explicava que un grup d’estudiants se li va acostar al final d’una classe, amb molta preocupació. Amb nerviosisme li van demanar si li podien fer una pregunta una mica personal. Volien saber per què tenien tants professors i professores professionals del disseny en aquell màster. Creien que això era una senyal que la professió no anava bé i que, com que no tenien feina, no tenien una altra opció que dedicar-se la docència, com a solució de supervivència.

Té delicte el disseny?, existeix un delicte en dissenyar?, som partícips de delictes en els nostres projectes professionals? Hal Foster, un dels historiadors i crítics d’art més importants de les últimes dècades, va publicar el llibre Diseño y delito (2004).

Escenaris Restaura és una campanya de disseny-ficció que activa imaginaris de salut sobre com podria ser l’àrea del Francolí en el seu pas per Tarragona. Les veus del Francolí, Zona Verge i Les obres del Diable són tres relats transmèdia que s’han difós per X (abans Twitter) i Instagram amb l’objectiu de generar pensament crític i estimular la participació ciutadana.

Fa vint anys, estudiar disseny implicava un periple que comportava traslladar-se a Barcelona o a Madrid, centres neuràlgics de la professió. A part de les escoles de disseny, hi trobaves les biblioteques especialitzades, els quioscos on podies comprar revistes que venien directes de Londres i els EUA, les exposicions i esdeveniments on hi havia el bullici del sector creatiu. «Tot això eren camps» i les coses han canviat. Es pot dissenyar lluny de la capital?

La comarca de l’Almanzora deu el seu nom al riu que la travessa al llarg de la vall. Pràcticament en paral·lel, discorre també l’antiga via del ferrocarril que unia Lorca amb Granada; li deien el granaíno. Malauradament, ja no circula cap tren per aquests raïls des de fa gairebé 40 anys. Però el llegat d’aquella època pròspera va més enllà de les restes de ferro i fusta dels camins: els edificis de viatgers, les andanes, els molls de càrrega, els dipòsits d’aigua, les casetes de guardaagulles i de guardavies, cotxeries, etc.

Brianna Janel una influencer estatunidenca, es va quedar tancada dins del seu automòbil Tesla. El vehicle intel·ligent, projecte favorit de l’empresari neoconservador de Silicon Valley Elon Musk, necessitava actualitzar el seu sistema operatiu i va decidir fer-ho mentre la tiktoker estava a l’interior. Durant l’actualització del sistema, el Tesla Model 3 es va tancar automàticament sense permetre sortir la conductora. Pel que sembla, l’automòbil va advertir-li que no detingués l’actualització, perquè no era bo per als processos que necessitava fer el sistema operatiu del vehicle. Ella va decidir romandre dins sense pensar, pel que sembla, en les possibles conseqüències.