Poques vegades, tenim l’oportunitat de visitar exposicions i conèixer la persona que ha realitzat les peces. De vegades, perquè són creadores inaccessibles, de vegades, perquè ja no hi són. No és el cas que avui presento en aquesta crònica, ja que he tingut la sort de poder recollir la visita realitzada a l’exposició La màgia del camí. Disseny i processos de Lluc Massaguer a l’espai de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Terrassa, que s’ha pogut visitar fins al dia 27 de gener de 2023.

Com calculo les meves tarifes si soc autònom/a? Quant puc cobrar, sense semblar que em flipo i, alhora, arribar a final de mes? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que se’ns plantegen quan ens fem autònoms. Un tema feixuc i poc sexy a priori. Però és un peatge bàsic que cal pagar si volem construir un negoci rendible (sí, negoci, empresa: que no et faci por anomenar-lo així, perquè això de dir-li projecte evidencia la por que ens fa la responsabilitat d’emprendre).

La paraula expectativa prové etimològicament de spectare (contemplar o veure detalladament), amb el prefix ex, fent-ho cap enfora. Es refereix a l’esperança o possibilitat d’aconseguir una cosa, i la tenim tan integrada a la nostra mirada que, de vegades, es converteix en prejudici o, com a mínim, sovint ens pot desviar del focus. Les expectatives se’ns col·loquen com a filtre en la relació amb les altres persones i, també, per descomptat, en l’àmbit acadèmic i en el professional.

És indubtable que tots els objectes dissenyats, analògics o digitals, consumeixen o han consumit energia elèctrica. En la seva producció (una cadira) o en la seva distribució, l’han consumit. I molts s’alimenten de l’electricitat per funcionar regularment, com, per exemple, una cafetera o un telèfon mòbil.

Sota el títol de «‘COMeIN’: passin i sàpiguen», el primer article publicat en aquesta revista constituïa una inequívoca invitació a endinsar-se en el coneixement que es genera en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC: endavant, passeu, no us quedeu fora, come in. Encara que no és el mateix acceptar una invitació que colar-se per la cara, a vegades totes dues coses poden resultar sorprenentment semblants.

El setembre i el gener són aquells mesos en què tot comença de nou, tothom es proposa (aquest any sí!) crear nous hàbits i assolir aquells objectius que, quan passen quinze dies, ja ningú no recorda. Hi ha un mercat que coneix bé aquest fenomen, i és el del col·leccionisme. Àlbums de cromos, nines de porcellana, coets que es munten amb peces... Per què i què col·leccionem? Creativitat i col·leccionisme poden anar de bracet?

Hi ha tres tecnologies que marcaran el futur de la pràctica del disseny: la intel·ligència artificial, la neuroinformàtica i el blockchain. No són càpsules tancades i monolítiques, sinó que van lligades a processos tecnològics complexos. A més, les hem d’enfrontar o permear amb tres processos socioculturals actuals que també estan revolucionant la societat: la crisi mediambiental, els feminismes i les comunitats de pràctica. Si no fem aquest exercici de contrast, de les noves tecnologies, només en podrem donar una versió limitada i mancada d’un espai crític de reflexió.

La paraula vacances ja surt a cada conversa i es fa el compte enrere dels dies que falten per a la desconnexió. Els mitjans de comunicació, però, no tanquen, ja que l’actualitat informativa continua, encara que la política i els esports baixen el ritme –i sabem que omplen moltes pàgines de tinta i moltes hores d’emissió al llarg de l’any. Quin tipus de notícies es publiquen durant el juliol i l’agost? Quins continguts agradaria més llegir i escoltar a l’audiència i als lectors?

Fa uns quants dies, van aparèixer diverses notícies relacionades amb la creació d’imatges amb intel·ligència artificial. Particularment, es tracta del programari DALL-E i de la seva versió lleugera DALL-E mini (que acaba de reconvertir-se en Craiyon). Ambdós són capaços de generar imatges a partir d’un text. Curiosament, coincidien amb alguns esdeveniments sobre art digital, com el festival i congrés ISEA, realitzat recentment a la ciutat de Barcelona.

Després de dos anys ben estranys, ara pot ser un bon moment per qüestionar-nos la vida, en general, però també, en particular, coses com de quina manera compartim la professió del disseny, com ens relacionem amb els i les nostres col·legues, o si els festivals de disseny són un bon espai per fer-ho. Quin sentit tenen? Moriran? Han canviat? Canviaran?