En un context –social, econòmic i també acadèmic– en contínua transformació, l’àmbit del disseny i la comunicació no han restat al marge d’un gran moviment de fonaments. Els límits entre disciplines i entre els rols, tant en l’àmbit acadèmic com en el professional, s’estan esvaint cada vegada més, però no és una novetat que hagi sorgit des de la pandèmia de COVID-19, sinó que aquesta n’ha accelerat els canvis. La tendència ja apuntava maneres anys enrere.

El març de 2020 va començar la pandèmia de la COVID-19. Fa un any que vivim una situació no imaginada mai per ningú a escala global. El món va canviar i el nostre ús dels objectes i de la ciutat es van modificar dràsticament. La ciutat es construeix mentre hi vivim i els objectes que en formen part adquireixen sentit mentre els fem servir.

Les emoticones o els emojis són elements gràfics que formen part de la comunicació ordinària en el nostre dia a dia, mitjançant els diferents dispositius, plataformes o xarxes socials. Serveixen per emfatitzar o dotar d’emocions i contingut els missatges textuals, però en algunes ocasions també serveixen per definir-nos, com un element més d’expressió personal.

L’especialista en disseny per a la sostenibilitat Ezio Manzini va publicar el 2015 un llibre de referència amb el títol Cuando todos diseñan. Una introducción al diseño para la innovación social. Fa temps que Manzini aprofundeix en la idea que el disseny s’ha de bolcar al canvi social en un moment en què els problemes globals s’accentuen.

En aquest article m’agradaria continuar amb el tema desenvolupat per Cristina Pujol en un article publicat fa poc a COMeIN relacionat amb la desconstrucció dels anys 90. Més concretament, em centraré a aprofundir en la nostàlgia cultural que opera al cinema, la música, el disseny o les sèries de televisió.

Hi ha molts reptes amb la dataficació de les societats contemporànies. Un d’aquests reptes són els biaixos de disseny dels algoritmes que fan servir les plataformes digitals. Un altre repte fa referència als biaixos de les dades que els algoritmes utilitzen per prendre decisions automatitzades i com s’empren aquestes decisions dels algoritmes. Tant el disseny algorítmic com les dades reforcen la discriminació dels col·lectius menys afavorits, i particularment de les persones més grans.

No exagerem quan afirmem que les ciutats han incorporat una pell digital en la seva superfície, perquè si calculem la quantitat de dades digitals que circulen per les xarxes sense fils dels centres urbans entendríem que en algunes zones existeixen més bits que ciment. A causa d’això, la superfície habitable s’està transformant en un territori d’interacció digital mediada per dispositius personals i grans infraestructures de comunicació.

Durant els moments més durs del confinament provocat per la COVID-19 es van fer populars algunes accions i imatges de marques que prenien posicions respecte a la seva activitat en el context de la pandèmia. D’altra banda, múltiples materials gràfics han estat desenvolupats per informar, cridar l’atenció sobre el tema, etc. Quin ha estat el paper del disseny i el branding? En aquest article comento alguns exemples que poden servir per a la reflexió sobre el tema.

Des de tots els fronts es crida «Sí a la bicicleta». Per motius diversos, com el canvi climàtic, la tendència en els sistemes de mobilitat urbana a les ciutats es decanta cap a nous camins allunyats de l'univers automòbil. Sense cap dubte, la pandèmia actual accelera alguns processos en curs i obre finestres d'oportunitat noves i interessants. Ara depèn de la visió política la possibilitat de cristal·litzar avenços cap a una mobilitat sostenible i més humana, o bé de tornar a la «vella normalitat» que delma cada vegada més el nostre entorn vital i omple les ciutats de màquines d'emissions CO2.

Els gràfics del desenvolupament de la pandèmia han pres una rellevància essencial. Des de l'inicial “aplanem la corba” fins al moment actual de desescalada, rares vegades l'expressió visual de les dades s'havien convertit en clau per entendre com se supera una crisi. Només durant el passat mes de març, l'accés a la comunicació de proximitat ha incrementat un 158% segons Comscore, però la informació visual desagregada no està sent un dels focus per manca de recursos. Els mitjans de proximitat són elements clau per a la sostenibilitat de la nostra democràcia i el dret a la informació. Ara més que mai, necessitaran el suport de la ciutadania a la qual serveixen.