Podem crear amb objectius molt diversos. Podem fer-ho per expressar-nos, ens podem quedar en la superfície, resoldre una problemàtica senzilla, fins i tot frívola, podem solucionar problemes més complexos, que afectin més persones, o aquelles que estan en risc d’exclusió, per exemple. Podem crear amb la intenció de salvar vides o fins i tot de salvar el planeta. Fins i tot, podem crear (per al) més enllà.

Aquest és el millor títol d’un llibre de disseny de la història. El va publicar l’any 1981 el dissenyador Bob Gill (Nova York, 1931-2021) i per molts continua sent una publicació única i que va contra corrent de les publicacions habituals de disseny, encara en l’actualitat. Mort a 90 anys, Gill va ser dissenyador gràfic, redactor, director artístic, professor de disseny, il·lustrador, cineasta i tocava jazz amb el piano molt malament, segons la seva biografia. Va viure entre Londres i Nova York, i va fundar, juntament amb Alan Fletcher i Colin Forbes, l’estudi de disseny Fletcher/Forbes/Gill, estudi precursor de Pentagram, un dels estudis més importants de disseny de l’actualitat que reuneix una comunitat de dissenyadors amb perfils diversos del nivell internacional més alt.

Fa unes quantes setmanes, vam assistir a una visita guiada a una exposició titulada Els colors del món al Cosmocaixa, a Barcelona. Ho vam fer amb un grup d’estudiants de l’assignatura Taller de Color, del grau de Disseny i Creació Digitals, una assignatura que aborda les diferents dimensions del color com a fenomen físic, químic, social i cultural, de manera que, entenent tot això, els estudiants puguin triar i manejar el color d’una manera conscient i efectiva en la mesura del possible.

Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.

Poques vegades, tenim l’oportunitat de visitar exposicions i conèixer la persona que ha realitzat les peces. De vegades, perquè són creadores inaccessibles, de vegades, perquè ja no hi són. No és el cas que avui presento en aquesta crònica, ja que he tingut la sort de poder recollir la visita realitzada a l’exposició La màgia del camí. Disseny i processos de Lluc Massaguer a l’espai de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Terrassa, que s’ha pogut visitar fins al dia 27 de gener de 2023.

Com calculo les meves tarifes si soc autònom/a? Quant puc cobrar, sense semblar que em flipo i, alhora, arribar a final de mes? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que se’ns plantegen quan ens fem autònoms. Un tema feixuc i poc sexy a priori. Però és un peatge bàsic que cal pagar si volem construir un negoci rendible (sí, negoci, empresa: que no et faci por anomenar-lo així, perquè això de dir-li projecte evidencia la por que ens fa la responsabilitat d’emprendre).

La paraula expectativa prové etimològicament de spectare (contemplar o veure detalladament), amb el prefix ex, fent-ho cap enfora. Es refereix a l’esperança o possibilitat d’aconseguir una cosa, i la tenim tan integrada a la nostra mirada que, de vegades, es converteix en prejudici o, com a mínim, sovint ens pot desviar del focus. Les expectatives se’ns col·loquen com a filtre en la relació amb les altres persones i, també, per descomptat, en l’àmbit acadèmic i en el professional.

És indubtable que tots els objectes dissenyats, analògics o digitals, consumeixen o han consumit energia elèctrica. En la seva producció (una cadira) o en la seva distribució, l’han consumit. I molts s’alimenten de l’electricitat per funcionar regularment, com, per exemple, una cafetera o un telèfon mòbil.

Sota el títol de «‘COMeIN’: passin i sàpiguen», el primer article publicat en aquesta revista constituïa una inequívoca invitació a endinsar-se en el coneixement que es genera en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC: endavant, passeu, no us quedeu fora, come in. Encara que no és el mateix acceptar una invitació que colar-se per la cara, a vegades totes dues coses poden resultar sorprenentment semblants.

El setembre i el gener són aquells mesos en què tot comença de nou, tothom es proposa (aquest any sí!) crear nous hàbits i assolir aquells objectius que, quan passen quinze dies, ja ningú no recorda. Hi ha un mercat que coneix bé aquest fenomen, i és el del col·leccionisme. Àlbums de cromos, nines de porcellana, coets que es munten amb peces... Per què i què col·leccionem? Creativitat i col·leccionisme poden anar de bracet?