S’ha parlat molt de com els sistemes d’intel·ligència artificial (IA) reforcen els estereotips i la discriminació, principalment pels biaixos de gènere, raça o origen de les dades que usen i que es reforcen amb sistemes d’aprenentatge automàtic. Un cas notori va ser motiu de debat en Amazon; el gegant tecnològic va decidir deixar d’usar el seu sistema d’intel·ligència artificial per a la selecció de personal, ja que descartava les dones, només perquè la majoria dels informàtics fins aleshores havien estat homes, la qual cosa ha influït en la manera com s’usa la intel·ligència artificial per a la selecció de personal arreu del món. Però què podem dir de l’edatisme de la IA?

En el pròleg del seu llibre Itinerarios transculturales, James Clifford (1999) planteja una premissa suggeridora. Ens proposa comprendre la ubicació humana no només com a immobilitat, sinó com a moviment. Residència i viatge, desplaçament i permanència serien, des d’aquesta perspectiva, les dues cares d’una mateixa moneda. La proposta és provocadora: si bé les pràctiques de trànsit i interacció es poden reconèixer com a situacions crucials de la nostra època, el localisme cultural predominant continua afirmant que l’existència social autèntica és, o hauria de ser, connectada a llocs tancats.

Moltes residències emblemàtiques en la història de l’arquitectura han estat encarregades pels seus futurs propietaris, directament als starchitects. Això implica que són els propietaris del terreny, que aquests trossos de terra són una garantia per al seu futur. Un exemple emblemàtic n’és la Maison à Bordeaux de l’arquitecte neerlandès Rem Koolhaas. És una casa a mesura d’una família amb un nivell econòmic elevat.

Reflexionem sobre la fenomenologia i l’experiència cinematogràfica, basant-nos en Bazin i Merleau-Ponty per explorar la relació del cinema amb la realitat, i emfatitzem l’ambigüitat en la vivència humana. Examinem com el cinema desafia les normes de gènere i confronta la representació convencional del cinema clàssic, utilitzant la filmografia d’Harmony Korine. En obres com Spring Breakers (2012), Korine usa el realisme per debatre la identitat juvenil estatunidenca, tot qüestionant els sistemes de signes tradicionals i oferint una perspectiva crítica sobre gènere, sexualitat i violència.

La intel·ligència artificial ha deixat de ser una tecnologia o una problemàtica dels nostres temps, és ja una tautologia que anul·la qualsevol forma de reflexió crítica sobre la condició cíborg de l’humà actual. N’és un exemple el protagonisme absolut que ha tingut a la divuitena edició del Mobile World Congress (MWC, 2024), celebrat a Barcelona aquest passat febrer. El comportament de l’home tecnològic és un símptoma que qui determina avui la nostra identitat són les empreses tecnològiques i el seu extractivisme computacional (Gozalo Salellas, 2023; Sadin, 2020).

S’acosta el 8M (Dia Internacional de la Dona) i sembla que és inevitable qüestionar o, si més no, revisar la necessitat de tornar a celebrar aquest dia tan reivindicatiu. Per a alguns i algunes, però sobretot per a aquells homes que es veuen amenaçats pel feminisme, manca de sentit, ja que –segons ells– ja tenim tots els drets adquirits i fins i tot en detriment dels seus propis.

El mes de gener implica el retorn a la rutina, després d’uns dies de festa, grans àpats i descans. Deixem enrere el Nadal, que representa ja, avui dia, un moment emotiu que va molt més enllà de celebracions religioses. És un període en què la societat se submergeix en un esperit festiu i de generositat. Per a les marques, aquest moment representa una bona oportunitat per connectar amb el seu públic d’una manera més emocional i crear així un vincle durador.

Al llibre titulat The Acceleration of Life in Digital Capitalism, la sociòloga Judy Wajcman reflexiona sobre com la cultura digital ha transformat la nostra experiència del temps. Ens brinda una discussió estimulant sobre la relació entre l’acceleració de la vida, la pressió del temps i el procés constant de desenvolupament tecnològic que caracteritza les societats capitalistes digitals actuals.

Amb el començament del mil·lenni, parlar de «nadius digitals» va esdevenir un fet molt comú per a molts. Amb aquest concepte, Marc Prensky (escriptor i orador estatunidenc expert en educació) feia referència a una nova generació d’estudiants que començaven a arribar a les universitats i que no s’adaptaven bé al sistema educatiu. El diccionari d’Oxford reprèn la idea de Prensky i defineix els nadius digitals com els qui han crescut en l’era de les tecnologies digitals.

Arribem al final d’any i proliferen les llistes amb el resum del més destacat en tots els aspectes de la nostra vida. Llistes de tota mena, en tots els àmbits. Tenim realment una relació curiosa amb les llistes, objecte de polèmiques inacabables sobre què queda dins, què fora i per què aquest ordre i no un altre. Per què són tan populars les llistes? En el meu cas, la meva relació amb les llistes és complicada, i els dedico aquest article.