Dissenyar comunitàriament es pot entendre com un exercici de distribució creativa i implementació grupal per realitzar un projecte de benefici comú. El disseny comunitari emana de formes organitzatives transversals, anàrquiques i cooperativistes, i s’allunya de l’organigrama dels estudis professionals de disseny. Tota construcció comunitària es basa en la distribució de les obligacions i dels beneficis d’aquesta producció. Aquest escenari no està exempt de conflicte i està ple de matisos, com és comprensible. El disseny com a activitat professional es caracteritza per buscar directament la prestació de serveis a un client molt concret, per al qual es treballa per encàrrec. El client té el poder de prendre les decisions.

Aquest és el millor títol d’un llibre de disseny de la història. El va publicar l’any 1981 el dissenyador Bob Gill (Nova York, 1931-2021) i per molts continua sent una publicació única i que va contra corrent de les publicacions habituals de disseny, encara en l’actualitat. Mort a 90 anys, Gill va ser dissenyador gràfic, redactor, director artístic, professor de disseny, il·lustrador, cineasta i tocava jazz amb el piano molt malament, segons la seva biografia. Va viure entre Londres i Nova York, i va fundar, juntament amb Alan Fletcher i Colin Forbes, l’estudi de disseny Fletcher/Forbes/Gill, estudi precursor de Pentagram, un dels estudis més importants de disseny de l’actualitat que reuneix una comunitat de dissenyadors amb perfils diversos del nivell internacional més alt.

L’acte de teixir transcendeix a totes les generacions i a llocs diversos. Teixir connecta fils, nodes, situacions, localitats i enforteix els vincles socials. Això ho saben bé des dels científics fins a les comunitats de barri.

És indubtable que tots els objectes dissenyats, analògics o digitals, consumeixen o han consumit energia elèctrica. En la seva producció (una cadira) o en la seva distribució, l’han consumit. I molts s’alimenten de l’electricitat per funcionar regularment, com, per exemple, una cafetera o un telèfon mòbil.

Hi ha tres tecnologies que marcaran el futur de la pràctica del disseny: la intel·ligència artificial, la neuroinformàtica i el blockchain. No són càpsules tancades i monolítiques, sinó que van lligades a processos tecnològics complexos. A més, les hem d’enfrontar o permear amb tres processos socioculturals actuals que també estan revolucionant la societat: la crisi mediambiental, els feminismes i les comunitats de pràctica. Si no fem aquest exercici de contrast, de les noves tecnologies, només en podrem donar una versió limitada i mancada d’un espai crític de reflexió.

El 2019, es va publicar el llibre Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de vida, del Col·lectiu Punt 6. Es va editar a Virus Editorial. Sovint, és important detenir-se a entendre el perfil de les diferents editorials i, en aquest cas, hi ha una connexió directa de la temàtica del llibre amb la idea política de l’editorial en qüestió, que concep «el llibre com una eina d’una comunitat de lluita i en lluita, que no té sentit si no és per pensar la realitat de manera radicalment crítica».

Com a part de l’anomenada Democràcia Participativa, s’han dissenyat nombroses tecnologies molt sofisticades basades en internet, com el vot electrònic. Aquest sistema evoluciona reforçant la seva legitimitat per mitjà de tecnologies com blockchain, que permet verificar la transparència del vot ciutadà. Gràcies a internet, s’ha expandit la possibilitat de participar en el debat social de diverses maneres, més enllà dels sistemes habituals i històrics.

Han d’anar juntes la cultura i l’educació als carrers dels nostres barris? Han de tenir les institucions culturals un compromís ferm amb l’entorn que habiten? Han d’implicar-se les escoles en els canvis i conflictes del paradigma digital? Aquestes només són tres preguntes d’una dotzena que podríem formular relacionades amb els reptes de la realitat contemporània lligats a l’educació, la ciutat i la cultura.

A més del hacker, revisarem la figura contemporània del maker. La figura del maker neix vinculada a la fabricació digital en els inicis de l'any 2000. Moltes persones veuen aquesta figura com la domesticació dels hackers, joves de classe mitjana, provinents d'àmbits creatius i que s'especialitzen en el relat de les nouvingudes tecnologies de la fabricació digital. Els makers onegen la bandera d'una nova societat de consum més democràtica.

El hacking i l'open design (dissenyar amb protocols oberts) tenen molt en comú. Aquestes dues pràctiques estan lligades en l'àmbit filosòfic i en la praxi. L'open design és una tendència que neix sota la influència de el moviment de programari lliure en el bressol de el moviment hacker. En aquest cas, l'open design aplica els postulats d'aquest moviment a la pràctica del disseny industrial.