A la dècada de 1960, els artistes van utilitzar estratègies documentals, trencant els límits entre la documentació i la ficció, produint obres que ofereixen una (re)escriptura de la història a partir de les llacunes deixades pels documents. És en aquest sentit que destaquem el procés artístic de Rosângela Rennó i Carrie Mae Weems.

Podem crear amb objectius molt diversos. Podem fer-ho per expressar-nos, ens podem quedar en la superfície, resoldre una problemàtica senzilla, fins i tot frívola, podem solucionar problemes més complexos, que afectin més persones, o aquelles que estan en risc d’exclusió, per exemple. Podem crear amb la intenció de salvar vides o fins i tot de salvar el planeta. Fins i tot, podem crear (per al) més enllà.

Fa unes quantes setmanes, vam assistir a una visita guiada a una exposició titulada Els colors del món al Cosmocaixa, a Barcelona. Ho vam fer amb un grup d’estudiants de l’assignatura Taller de Color, del grau de Disseny i Creació Digitals, una assignatura que aborda les diferents dimensions del color com a fenomen físic, químic, social i cultural, de manera que, entenent tot això, els estudiants puguin triar i manejar el color d’una manera conscient i efectiva en la mesura del possible.

Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.

El paper actiu de la cultura tecnològica en la societat actual és indiscutible i constitueix un fenomen d’estudi analitzat des de totes les esferes actuals del saber. En les pràctiques de l’art, els impulsos creatius i la intimitat tecnològica produeixen crisis notables en la manipulació de codis. Com a resposta activa, s’està produint una interessant trobada crítica i creativa entre pràctiques artístiques, gènere i programari lliure. El marc conceptual d’aquestes noves comunitats invisibles s’orienta al conreu de la socialització del coneixement i el treball col·laboratiu.

El passat 14 d’octubre, va tenir lloc una acció duta a terme per dues activistes al museu National Gallery de Londres: el llançament d’una llauna de sopa de tomàquet sobre una de les versions del quadre Els girasols (1888) de Van Gogh, que –val a dir– està protegit per un vidre. L’acció ha tingut força repercussió a les xarxes i ha posat sobre la taula el debat sobre la crisi climàtica i les diverses formes d’activisme. En aquest article, exposo algunes de les idees contraposades que s’han donat en aquest cas.

Fa un parell d’anys, vaig estar passejant per la platja d’un municipi que va ser afectat per un temporal dels que són habituals cada any al nostre territori. La platja, malgrat que hi havien reposat part de la sorra, tenia un aspecte desolador. En les línies següents, us explico un procés de reflexió creativa, a partir d’un exercici d’il·lustració.

Si la mort de José Pérez Ocaña, Ocaña, interrompia el retrat més radical de la Transició espanyola l’any 1983, quasi quaranta anys després, els adeus de Miguel Gallardo i de Pau Riba segellen una etapa a Barcelona i a l’Estat espanyol narrada per l’underground cultural. Es resisteixen a l’epitafi definitiu unes poques figures com Nazario Luque Vera, Nazario.

En aquest article, de diferents maneres, sense sortir-me de l’àmbit de la cultura i de la comunicació, abordo la qüestió de la fragilitat d’allò que ens envolta, d’allò impermanent, de com malgrat que ens agrada creure el contrari, no tot està disponible i res ho estarà per sempre. Que necessitem la nostra voluntat, les nostres millors virtuts, per acceptar la pèrdua, però també per seguir en la cerca d’allò perdut, la inquietud cap a la bellesa encara per descobrir, per cuidar-la i compartir-la, mentre sigui possible. Serveix per al nostre ensopit dia a dia, i serveix, per descomptat, per al drama del poble ucraïnès.

Faces ON. Els passats dies 4, 5 i 6 de febrer, va tenir lloc el Llum BCN, el festival d’arts lumíniques que se celebra a Barcelona des del 2012. L’esdeveniment aprofita la complicitat de les nits d’hivern per presentar diferents instal·lacions artístiques basades en l’ús de la llum i les tecnologies digitals. Una exposició d’art modern que reuneix cada any milers de persones, incloent-hi públic familiar, juvenil i adult.