En aquest article, em centraré en dos comptes populars de recomanació musical en xarxes socials que, de maneres diferents, i des del més profund de la nostra cultura algorítmica, recuperen el plaer de descobrir discos i d’escoltar amb una atenció plena. I ho fan amb una manera de crear contingut amb un accent intergeneracional, espontani i quotidià… «Què escoltarem avui?».

«Per educar un infant, cal una tribu sencera», resa un proverbi africà esgrimit sovint pel pedagog, filòsof i escriptor José Antonio Marina. La inquietant alhora que suggeridora minisèrie de Netflix Adolescence (2025) capgira aquest axioma magistralment per plantejar-nos una qüestió tan apressant com punyent: què cal per deseducar aquest infant fins a aconseguir que entri en la pubertat –alerta spoiler– convertit en un monstre? N’hi ha prou amb una tribu (en aquest cas, una tribu molt tòxica) o calen també altes dosis de negligència educacional?

Entre el sisme submarí informatiu d’aquests últims mesos, s’ha colat en el debat públic una sèrie que ha batut rècords i que no deixa indiferent ningú. Es tracta d’Adolescence (2025), sèrie emesa per Netflix que ha fet córrer rius de tinta amb opinions que aborden diferents fronts. En el relat, les xarxes socials exerceixen un paper clau i es posa de manifest no només la bretxa generacional, sinó també la incidència de certes actituds, posicionaments o ideologies, especialment, entre els joves.

Durant els dies 8 i 9 d’aquest mes de maig, l’Aula Magna de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I de Castelló es va convertir en un espai de reflexió i diàleg interdisciplinari amb la celebració del seminari Lliurar-se a la foscor. Ficcions neogòtiques en cinema, art, literatura i televisió. Aquesta trobada va reunir especialistes de diverses disciplines per explorar les múltiples manifestacions del gòtic en la cultura contemporània.

Les xarxes socials són una part essencial del dia a dia dels adolescents. En particular, TikTok i Instagram s’han convertit en les plataformes més utilitzades pels joves, fins al punt que influeixen en la seva manera de comunicar-se, expressar-se i, fins i tot, en la seva identitat. Aquesta realitat ha generat preocupació entre educadors, famílies i experts en salut mental, ja que sovint es debat si l’ús d’aquestes plataformes pot tenir un impacte negatiu en el benestar i la vida social dels adolescents. Ara bé, què pensen els mateixos adolescents sobre aquestes xarxes socials? Quin efecte creuen que tenen en la seva vida diària?

En diverses pel·lícules i sèries de ficció recents ens trobem amb una tendència a l’alça: els principals malvats de la funció són bilionaris o col·lectius de bilionaris que actuen com a simple extensió dels seus privilegis. Tot i que això no és nou, com sempre, la ficció ens ajuda a entendre els sentiments i les pors dels temps en què vivim: la concentració de poder, l’explotació de persones, el menysteniment del canvi climàtic davant el negoci que suposa l’explotació dels recursos naturals pel consum o l’emergència de formes de govern autoritàries basades en la plutocràcia o la cleptocràcia.

Que aixequi l’orella qui hagi escoltat alguna vegada una cançó que li agrada al supermercat, sopant a casa d’alguna amiga o fins i tot mentre esperava que la seva trucada fos atesa a l’ambulatori. Entre 1969 i 2010, Hilo Musical va complir amb la missió de proporcionar bona música a les llars i comerços espanyols que podien pagar-ho. Tot això amb una tecnologia capdavantera en l’era preinternet.

Claude Barras és una de les figures essencials de l’animació europea. Nascut a Sierre (Suïssa) el 19 de gener de 1973, va estudiar il·lustració a l’École Émile Cohl i antropologia a la Universitat Lumière, a Lió. El seu primer llargmetratge, La vida d’en Carbassó (Ma vie de Courgette, 2016), va ser aclamat per la crítica i el públic internacional, i va obtenir múltiples reconeixements, incloent-hi una nominació a l’Oscar. Ara presenta el seu segon llargmetratge: Salvatges.

Entre els dies 27 i 29 de novembre del recentment tancat 2024 es va celebrar a la Universitat Jaume I de Castelló el I Congreso Internacional de Creadoras en el Audiovisual: Una habitación propia: un nombre propio, dins del qual va tenir també lloc la V Jornada de Cine LGTBIQA+. A més de conferències i projeccions centrades en les representacions des de la perspectiva de gènere, els referents al cinema LGTBIQA+ i l’autoria femenina en l’audiovisual, van tenir lloc diàlegs molt suggeridors amb cineastes com Jaione Camborda, directora de O corno (2023), o productores com María Zamora, Premi Nacional de Cinematografia 2024.

La indústria de la música en directe ha experimentat una transformació sense precedents en els últims anys. En un món postpandèmia, els concerts i festivals han deixat de ser simples esdeveniments per convertir-se en experiències immersives i personalitzades. Des de la implementació de preus dinàmics fins a l’auge dels festivals de nínxol, els canvis en la indústria estan modelant no només l’accessibilitat dels esdeveniments, sinó també la percepció de valor per part del públic, però quin és el rumb?