S’ha donat a conèixer recentment que el 2021 la venda de discos de vinil a Espanya ha superat, per primera vegada en més de trenta anys, la dels CD. Aquesta notícia, coherent amb una tendència ben coneguda a altres països, ha generat als mitjans una relativa sorpresa, i ha revitalitzat debats sobre el perquè d’aquesta aparent paradoxa i tertúlies sobre «quin format és superior».

Aquest estiu, em vaig poder submergir finalment en la dolça lectura d’un best seller atípic. L’infinit dins d’un jonc, d’Irene Vallejo, narra la història dels llibres (Vallejo, 2021). La seva lectura em va permetre reflexionar sobre els avatars de l’ofici dels escrivans en temps de les xarxes socials.

En el número 99 de COMeIN, corresponent al maig del 2020, vaig publicar unes breus anotacions titulades «Festivals de cinema i crisi sanitària: pronòstics impossibles». En el moment d’escriure aquelles línies, l’ajornament del Festival Internacional de Cinema de Cannes deixava clar que la pandèmia havia provocat canvis radicals en el món dels grans esdeveniments presencials, específicament en els relacionats amb el mercat i la cultura del cinema. La indústria cinematogràfica semblava que vivia, el 2020, una de les disjuntives més desafiadores de la seva història.

L’1 de juny del 2022, a l’edifici de la Fundación Telefónica, a Madrid, va celebrar-se el seminari «Loot Boxes: Nuevos retos de la industria del videojuego», organitzat pel Ministeri de Consum del Govern espanyol. L’acte va transcendir als mitjans de comunicació per un anunci fet pel ministre Alberto Garzón: la preparació d’una llei a Espanya, «pionera a Europa» (sic), per regular les loot boxes, o caixes de botí en català, als videojocs.

Eurovisió és un esdeveniment televisiu que, tant si agrada més com si agrada menys, resulta fascinant precisament perquè és contradictori i multifacètic: alhora profundament representatiu dels temps que vivim i, en molts aspectes, una relíquia del passat. En aquest article, faig un apunt sobre el Festival d’Eurovisió 2022 des d’un punt de vista una mica diferent de la inundació mediàtica que el sol envoltar, perquè l’esdeveniment ho permet com pocs. Ho faré des de la perspectiva de les dades i les apostes, que formen una part poc visible, però fonamental dels esdeveniments globals competitius.

En el primer lliurament d’aquest article, el professor Marc Compte va analitzar el flamant acord de patrocini entre Spotify i el FC Barcelona partint del que comporta l’entesa, de la situació en què es troba actualment la multinacional sueca i de les expectatives generades arran de l’anunci d’aquesta col·laboració. En aquest darrer lliurament, l’autor analitza el llegat del patrocini de Rakuten per al Barça durant aquests darrers anys i també ens ajuda a albirar el futur del patrocini esportiu.

Quan Neus Ballús va recollir el premi Gaudí 2022 a la millor pel·lícula va dir que «les dones no només hem arribat al cinema per fer òperes prima: hem vingut per quedar-nos». Aquesta frase sintetitza un procés de més de vint anys en què hem viscut un canvi generacional en el cinema espanyol que ha anat acompanyat de la incorporació, la visibilització i el reconeixement de les dones en el sector cinematogràfic.

Fa uns quants dies, es va confirmar l’oferta de patrocini de Spotify com a partner global del FC Barcelona a partir del juliol del 2022 i durant les properes quatre temporades. En el moment d’escriure aquestes línies, les xifres exactes de l’operació encara no s’han fet públiques i l’acord està subjecte a l’aprovació dels socis del Barça el proper 3 d’abril. La meva intenció no és valorar l’encert o no d’aquesta col·laboració (tot i que apunti prometedora), sinó més aviat analitzar què en podem esperar d’aquí als propers anys, d’aquest patrocini i d’altres de similars.

En aquest article, de diferents maneres, sense sortir-me de l’àmbit de la cultura i de la comunicació, abordo la qüestió de la fragilitat d’allò que ens envolta, d’allò impermanent, de com malgrat que ens agrada creure el contrari, no tot està disponible i res ho estarà per sempre. Que necessitem la nostra voluntat, les nostres millors virtuts, per acceptar la pèrdua, però també per seguir en la cerca d’allò perdut, la inquietud cap a la bellesa encara per descobrir, per cuidar-la i compartir-la, mentre sigui possible. Serveix per al nostre ensopit dia a dia, i serveix, per descomptat, per al drama del poble ucraïnès.

Fa uns quants dies de la publicació del nou treball de la cantant Rosalía, Saoko, i això ha generat una allau d’anàlisis i reaccions de tota mena al voltant de la producció musical, l’estètica de la cantant o el videoclip. És en aquest últim que em centraré a propòsit d’un dels comentaris que ha rebut, relacionat amb l’imaginari que el clip evoca.