El rol disruptiu i transformatiu de la intel·ligència artificial (IA) és un dels temes d’actualitat per excel·lència, com queda clar amb els nombrosos i interessantíssims articles sobre el tema apareguts a COMeIN. Els imaginaris de la intel·ligència artificial ens acompanyen des de fa molt temps en la literatura, el cinema, la televisió, els còmics o els videojocs, però quan entren en la nostra vida quotidiana… la cosa canvia. En aquest article, m’acosto a la quotidianitat de la IA en un camp que m’apassiona, la música.

En Bruce Springsteen és un de tants que es fa vell, amb la particularitat que els seus concerts no passen precisament desapercebuts. Ara que ja en té 73, tant la premsa com els tertulians no deixen de comentar el mèrit d’estar en actiu «a la seva edat». Una gesta, una proesa. Que si es cuida molt, que si fa això, que si fa allò altre. I, per descomptat, també es deixa caure algun comentari que recorda que ja no salta tant com en l’última gira o que potser serà la darrera vegada que el veurem a Europa.

Dues de les sagues de ciència ficció televisiva i cinematogràfica que més repercussió mundial han tingut són Star Wars i Star Trek. Totes dues continuen la seva expansió transmèdia, que inclou preqüeles i seqüeles a cinema i televisió, i tot tipus de marxandatge, esdeveniments, i influència social i en la conversa en línia. Ara bé, heu pensat alguna vegada que Star Trek podria arribar a representar el sempre difícil de representar col·lectiu freelance?

L’amenaça de vaga dels guionistes nord-americans podria ser una oportunitat perquè els discursos i les anàlisis que es fan des dels mitjans de comunicació i l’acadèmia surtin del marc establert pel màrqueting industrial de les plataformes.

Editorial UOC acaba de publicar, a la seva col·lecció Filmografías esenciales, el volum Cine dentro del cine. 50 películas sobre el séptimo arte, de Pablo Echart. En el llibre, l’autor, professor d’escriptura i anàlisi de guió cinematogràfic de la Universitat de Navarra, presenta una antologia essencial del metacinema, un gènere –o millor, un subgènere– del cinema que se centra en el procés de creació d’una pel·lícula i en els personatges que hi estan involucrats, com ara directors, productors, actors i guionistes.

S’ha parlat molt –i se’n continuarà parlant– sobre l’impacte en la vida adulta dels infants que van créixer entre els focus del cinema, la televisió i la indústria de l’espectacle. I en particular: sobre què va ser el que van viure o van deixar de viure en les seves infàncies, que suposadament els impedeix viure una vida adulta sana i equilibrada. Segur que immediatament us en ve a la ment algun cas. Salutacions a Macaulay Culkin. I records per a Kailia Posey.

La majoria de productes audiovisuals d’una televisió es roden en un plató. Des dels telenotícies fins a la gran majoria de programes, informatius, divulgatius o d’entreteniment. Aviat, per exemple, els odiats o esperats debats electorals. Però, què passa quan volem fer servir un espai extern, no habilitat, com a plató de televisió? Quins seran els grans reptes per fer-ho possible?

Sens dubte, un dels grans reptes als quals s’enfronta el sector dels esdeveniments és el de l’accessibilitat universal. Els esdeveniments, com a motors de la societat, han de contribuir a la potenciació de valors com l’accessibilitat cognitiva mitjançant la implementació de mesures i tenint en compte factors comunicatius i operatius, que facilitin que tota la ciutadania pugui participar-hi. La cerca d’aquesta inclusivitat comporta la necessitat de dissenyar esdeveniments que marquin també com a objectiu la plena participació de persones amb trastorns de l’espectre autista (TEA).

Desmesurada com el diarreic paquiderm que en protagonitza el pròleg, Babylon (Damien Chazelle, 2022) ens retrotreu a l’era en la qual el cinema era un espectacle de masses i les seves estrelles, autèntiques divinitats. En la nova pel·lícula del director de La La Land, la transició del mut al sonor serveix de teló de fons a la història d’un grapat de personatges els camins dels quals –en cerca de la immortalitat que Hollywood brinda als seus escollits– s’entrecreuen intermitentment.

Què tenen en comú House, Prison Break, Lost o House of the Dragon? O Black Mirror, Broadwalk Empire, A Game of Thrones, The Sopranos i The Wire? La resposta immediata sembla fàcil: es tracta d’exemples destacats d’importants sèries de televisió dels últims anys. Però, hi ha una altra connexió menys evident: la presència d’un mateix director o directora en, almenys, algun dels seus episodis. I és que, fora de casos molt particulars, la direcció de ficció en televisió és una tasca que, en comparació amb el cinema, passa desapercebuda, mentre que el mèrit d’autoria recau en figures com la del showrunner. És la direcció de televisió una qüestió merament funcional? En donem algunes idees.