En aquest article intentaré ordenar les meves impressions, fruit d’una sèrie de converses reveladores i un recent reportatge televisiu que coincideixen a posar el focus en cap a on va això que anomenem televisió. El reportatge era concretament un Lo de Évole que el periodista català va dedicar a una figura clau per entendre el moment en què ens trobem en l’àmbit de la comunicació: Ibai Llanos.

En els últims mesos, alguns investigadors dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC ens hem proposat aportar el nostre gra de sorra al coneixement sobre l’impacte de l’activitat de Netflix en el panorama de la indústria i els continguts de l’audiovisual contemporani. En les línies que segueixen compendio les investigacions fetes pel claustre dels estudis sobre diversos aspectes relacionats amb el gegant de l’streaming.

Un dels esdeveniments televisius -i cinematogràfics- més esperats de 2021 és la sèrie Bruixa Escarlata i Visió (WandaVision, Disney+). Perquè, després d’un any de retards i incertesa a les sales de cinema, marca l’inici d’una nova fase d’aquesta locomotora que és el Marvel Cinematic Universe (MCU). Perquè se’ns ha anat suggerint que la sèrie planteja un experiment formal mai vist. I perquè s’està jugant amb la nostra capacitat per formular teories fins a extrems insospitats. En aquest article, escrit amb la sèrie en marxa, no hi trobareu revelacions (no?), sinó una mirada a per què Bruixa Escarlata i Visió és una contribució molt rellevant a la cultura popular contemporània. Hi pot haver spoilers, però…

La llista és llarga i variada: princeses a qui no van deixar regnar, guerreres injuriades, escriptores amb pseudònims masculins, científiques invisibles… Els historiadors i la societat, en general, no els van donar –ni els donen encara– el lloc corresponent. Els relats que ens han arribat sobre les seves vides disten molt de la realitat. Afortunadament, mogudes per la força del moviment feminista, les indústries culturals i de l’entreteniment estan reinterpretant la seva veritable història, atorgant a aquestes dones el lloc que els va ser arrabassat.

Aquest no està sent un any més per a ningú. Per a les biblioteques tampoc. El 24 d’octubre van celebrar el seu dia internacional com la pandèmia ens té acostumats: sense activitats presencials, amb aforament restringit, amb llibres en quarantena, amb gels hidroalcohòlics i mampares al taulell de préstec... Una celebració estranya, com tota la resta. Serveixi aquest senzill article com a petit homenatge a les biblioteques i a les bibliotecàries i bibliotecaris que han seguit aquí, com sempre, al servei de la ciutadania, adaptant-se i acompanyant-nos en aquests temps tan difícils.

 El K-pop és un potent moviment cultural d’origen coreà basat en la música, però que no es pot entendre sense una estètica visual, un rerefons cultural (i d’indústria cultural) i un fandom global profundament implicat. El K-pop transcendeix la simple etiqueta de pop fabricat per a adolescents i ha adquirit sorprenents implicacions socials i fins i tot polítiques. La meva filla és fan total del gènere i, en part per interès i en part per exposició, em proposo donar-li una volta en aquest article. K-pop, in your area.

Spotify permet crear contingut de marca rellevant per al consumidor/a amb un enfocament original. No obstant això, aquestes accions encara estan en una fase embrionària. En aquest article presentem alguns exemples de brànding sonor a Spotify sorgits a propòsit del període de confinament per la COVID-19.

La programació informativa adreçada a infants i joves és escassa. Durant l’estat d’alarma el consum s’ha disparat per a totes les franges d’edat, tot i que dels petits no en tenim gaires detalls, ja que les audiències habitualment no tenen en compte aquests públics. Un dels programes televisius que s’ha fet càrrec de la informació i entreteniment dels nens i nenes ha estat l’InfoK. Explicarem com són els seus continguts i algunes de les claus de l’èxit.

Parlem sobre el significat, la maquinària i la posada en marxa dels festivals de música després de l’aturada per la COVID-19 amb Joan Vich, programador artístic del Festival Internacional de Benicàssim (FIB) entre 2007 i 2019, actual director de Ground Control Management i Monkey Brain, i organitzador del Cuarentena Fest.

En aquests dies de pandèmia i confinament, s'ha disparat el consum d'entreteniment en la xarxa. Mentre es multipliquen les propostes creatives online d'artistes o organitzacions de la indústria digital, els espais tradicionals de l'art, com els museus, els cinemes, el teatre o la música en directe, experimenten l'agonia de les sales tancades i el temor d'un futur incert quant a la seva continuïtat. La tragèdia del virus ha deixat al descobert, encara més si fos possible, la fragilitat del sector de la cultura, mentre es dibuixen en l'horitzó noves maneres de consumir-la en un món postpandèmia.