En el primer lliurament d’aquest article, el professor Marc Compte va analitzar el flamant acord de patrocini entre Spotify i el FC Barcelona partint del que comporta l’entesa, de la situació en què es troba actualment la multinacional sueca i de les expectatives generades arran de l’anunci d’aquesta col·laboració. En aquest darrer lliurament, l’autor analitza el llegat del patrocini de Rakuten per al Barça durant aquests darrers anys i també ens ajuda a albirar el futur del patrocini esportiu.
Quan Neus Ballús va recollir el premi Gaudí 2022 a la millor pel·lícula va dir que «les dones no només hem arribat al cinema per fer òperes prima: hem vingut per quedar-nos». Aquesta frase sintetitza un procés de més de vint anys en què hem viscut un canvi generacional en el cinema espanyol que ha anat acompanyat de la incorporació, la visibilització i el reconeixement de les dones en el sector cinematogràfic.
Fa uns quants dies, es va confirmar l’oferta de patrocini de Spotify com a partner global del FC Barcelona a partir del juliol del 2022 i durant les properes quatre temporades. En el moment d’escriure aquestes línies, les xifres exactes de l’operació encara no s’han fet públiques i l’acord està subjecte a l’aprovació dels socis del Barça el proper 3 d’abril. La meva intenció no és valorar l’encert o no d’aquesta col·laboració (tot i que apunti prometedora), sinó més aviat analitzar què en podem esperar d’aquí als propers anys, d’aquest patrocini i d’altres de similars.
En aquest article, de diferents maneres, sense sortir-me de l’àmbit de la cultura i de la comunicació, abordo la qüestió de la fragilitat d’allò que ens envolta, d’allò impermanent, de com malgrat que ens agrada creure el contrari, no tot està disponible i res ho estarà per sempre. Que necessitem la nostra voluntat, les nostres millors virtuts, per acceptar la pèrdua, però també per seguir en la cerca d’allò perdut, la inquietud cap a la bellesa encara per descobrir, per cuidar-la i compartir-la, mentre sigui possible. Serveix per al nostre ensopit dia a dia, i serveix, per descomptat, per al drama del poble ucraïnès.
Fa uns quants dies de la publicació del nou treball de la cantant Rosalía, Saoko, i això ha generat una allau d’anàlisis i reaccions de tota mena al voltant de la producció musical, l’estètica de la cantant o el videoclip. És en aquest últim que em centraré a propòsit d’un dels comentaris que ha rebut, relacionat amb l’imaginari que el clip evoca.
Les festes nadalenques solen ser un dels principals aparadors de grans estrenes cinematogràfiques d’atractiu comercial. En aquest sentit, el 2021 no ha estat una excepció. Però, com bé sabem, el 2021 ha estat un any (un altre) complicat també per al cinema, que viu sumit en una situació d’incertesa sense precedents. En aquest article per a COMeIN, m’acosto, sense judici o voluntat valorativa, a tres estratègies molt diferents, tres pel·lícules molt diferents, però que tenen en comú la voluntat de tornar explícitament a un món cinematogràfic amb arrels que s’estenen a dècades enrere: Spider-Man: No Way Home, Matrix Resurrections i West Side Story.
L’última sèrie d’èxit de Netflix, El joc del calamar, ha establert un nou rècord d’audiències a tot el món. Aquesta sèrie coreana també ha generat molts debats, des de crítiques per inspirar violència per mitjà de jocs infantils fins a lliçons de màrqueting i mems a les xarxes socials.
El títol –una miqueta clickbait– de l’article és una excusa per parlar d’una figura fonamental de la crítica cultural i dels estudis culturals i posar-la en relació amb els estudis de Comunicació i el seu compromís (o no) amb l’educació mediàtica.
El món de l'esport mostra sovint regles diferents a les de les empreses, encara que els clubs més coneguts no hi ha dubte que són grans empreses. En l'àmbit de la feina, la relació entre Laporta i Koeman aquesta temporada 21-22 reprodueix un cas de mobbing: una fustigació psicològica sistemàtica en l'entorn laboral. M'explico.