Quan Neus Ballús va recollir el premi Gaudí 2022 a la millor pel·lícula va dir que «les dones no només hem arribat al cinema per fer òperes prima: hem vingut per quedar-nos». Aquesta frase sintetitza un procés de més de vint anys en què hem viscut un canvi generacional en el cinema espanyol que ha anat acompanyat de la incorporació, la visibilització i el reconeixement de les dones en el sector cinematogràfic.

La recuperació dels treballs de l’acadèmica i activista bell hooks posa en valor un llegat que clama per un feminisme interseccional en un moment de canvis generacionals i debats a l’activisme global.

El títol –una miqueta clickbait– de l’article és una excusa per parlar d’una figura fonamental de la crítica cultural i dels estudis culturals i posar-la en relació amb els estudis de Comunicació i el seu compromís (o no) amb l’educació mediàtica.

L’auge de l’assaig audiovisual, una pràctica que permet reflexionar sobre la imatge des de la mateixa imatge, comença a tenir un impacte i una rellevància en les investigacions sobre l’audiovisual en el context digital molt estimulants. La seva heterogeneïtat, llibertat i voluntat d’experimentació el converteixen en un format alternatiu a l’anquilosament de les descripcions i anàlisis pròpies del paper i la crítica acadèmica.

El format podcast ha permès la proliferació de veus i temes molt diversos però, en el context d’aquesta revista i dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, em sembla interessant reflexionar sobre els que han estat creats per dones periodistes amb vocació crítica i feminista.

La impugnació que va fer el 15M a la connivència de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques de la Transició ha suposat una revisió dels relats i icones dels 90, una dècada d’esplendor que es va desconstruint des de diversos àmbits i punts de vista per intentar explicar el nostre present i pensar alternatives futures.

En el context del #MeToo i del #BlackLivesMatter, les comèdies dramàtiques televisives permeten representar i articular les contradiccions, complexitats i experiències de les dones joves en una crisi econòmica global. A base d’ironia, el cas d’I May Destroy You permet analitzar la manera en què es construeix un relat resistent a les etiquetes i a les interpretacions fàcils de les jerarquies de poder en les relacions personals.

Les caricatures sempre són una exageració de trets, discursos o característiques que en definitiva expressen una opinió, un punt de vista o una crítica. La identificació de la cultura popular mediàtica i dels seus públics amb una mera vulgarització suposa un etnocentrisme de classe.