L’amenaça de vaga dels guionistes nord-americans podria ser una oportunitat perquè els discursos i les anàlisis que es fan des dels mitjans de comunicació i l’acadèmia surtin del marc establert pel màrqueting industrial de les plataformes.

Hi ha un consens generalitzat sobre el fet que les dones tenim un problema de confiança en nosaltres mateixes i, des dels mitjans de comunicació, la publicitat i els manuals d’autoajuda, es van llançant missatges d’autoestima i imatges de dones empoderades per solucionar-ho.

És probable que als centres on s’estudia i s’ensenya periodisme s’hagi d’explicar a les estudiants l’escàndol que va destapar The Guardian sobre l’empresa de consultoria Cambridge Analytica i el seu paper en el resultat del Brèxit o en la victòria de Donald Trump del 2016. No fa gaires dies, un col·lega professor de periodisme en una universitat pública de Madrid em va explicar que un grup dels seus estudiants de quart curs el va interrompre per preguntar-li «què era això del Ferrerasgate». Malgrat la seva actualitat i gravetat, tots dos casos semblen condemnats a l’oblit, engolits per l’enèsima crisi de Twitter.

Ara que ve el bon temps i algunes comencem el nostre particular període d’estivació, proposo realitzar un recorregut sobre alguns canvis que s’han produït en els discursos, representacions i imaginaris culturals del turisme en el canvi de segle en un context de crisi econòmica i climàtica, amb la indústria turística en el centre dels debats sobre el model espanyol construït en el desenvolupisme i consolidat durant la transició.

Quan Neus Ballús va recollir el premi Gaudí 2022 a la millor pel·lícula va dir que «les dones no només hem arribat al cinema per fer òperes prima: hem vingut per quedar-nos». Aquesta frase sintetitza un procés de més de vint anys en què hem viscut un canvi generacional en el cinema espanyol que ha anat acompanyat de la incorporació, la visibilització i el reconeixement de les dones en el sector cinematogràfic.

La recuperació dels treballs de l’acadèmica i activista bell hooks posa en valor un llegat que clama per un feminisme interseccional en un moment de canvis generacionals i debats a l’activisme global.

El títol –una miqueta clickbait– de l’article és una excusa per parlar d’una figura fonamental de la crítica cultural i dels estudis culturals i posar-la en relació amb els estudis de Comunicació i el seu compromís (o no) amb l’educació mediàtica.

L’auge de l’assaig audiovisual, una pràctica que permet reflexionar sobre la imatge des de la mateixa imatge, comença a tenir un impacte i una rellevància en les investigacions sobre l’audiovisual en el context digital molt estimulants. La seva heterogeneïtat, llibertat i voluntat d’experimentació el converteixen en un format alternatiu a l’anquilosament de les descripcions i anàlisis pròpies del paper i la crítica acadèmica.

El format podcast ha permès la proliferació de veus i temes molt diversos però, en el context d’aquesta revista i dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, em sembla interessant reflexionar sobre els que han estat creats per dones periodistes amb vocació crítica i feminista.

La impugnació que va fer el 15M a la connivència de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques de la Transició ha suposat una revisió dels relats i icones dels 90, una dècada d’esplendor que es va desconstruint des de diversos àmbits i punts de vista per intentar explicar el nostre present i pensar alternatives futures.