L’auge de l’assaig audiovisual, una pràctica que permet reflexionar sobre la imatge des de la mateixa imatge, comença a tenir un impacte i una rellevància en les investigacions sobre l’audiovisual en el context digital molt estimulants. La seva heterogeneïtat, llibertat i voluntat d’experimentació el converteixen en un format alternatiu a l’anquilosament de les descripcions i anàlisis pròpies del paper i la crítica acadèmica.

El format podcast ha permès la proliferació de veus i temes molt diversos però, en el context d’aquesta revista i dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, em sembla interessant reflexionar sobre els que han estat creats per dones periodistes amb vocació crítica i feminista.

La impugnació que va fer el 15M a la connivència de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques de la Transició ha suposat una revisió dels relats i icones dels 90, una dècada d’esplendor que es va desconstruint des de diversos àmbits i punts de vista per intentar explicar el nostre present i pensar alternatives futures.

En el context del #MeToo i del #BlackLivesMatter, les comèdies dramàtiques televisives permeten representar i articular les contradiccions, complexitats i experiències de les dones joves en una crisi econòmica global. A base d’ironia, el cas d’I May Destroy You permet analitzar la manera en què es construeix un relat resistent a les etiquetes i a les interpretacions fàcils de les jerarquies de poder en les relacions personals.

Les caricatures sempre són una exageració de trets, discursos o característiques que en definitiva expressen una opinió, un punt de vista o una crítica. La identificació de la cultura popular mediàtica i dels seus públics amb una mera vulgarització suposa un etnocentrisme de classe.