La recent vaga de guionistes de Hollywood, com també algunes de les estrenes cinematogràfiques més destacades d’enguany, posen sobre la taula un tema molt important en relació amb les indústries culturals. El fet que tecnologies com la captura de moviment, o el recurs a la intel·ligència artificial, s’estiguin utilitzant per blindar el futur de grans franquícies d’entreteniment, que en alguns casos fa dècades que són amb nosaltres, en un moment en què tota una generació que les va crear o popularitzar està a punt de retirar-se. És això el que volem? En aquest article, llenço algunes reflexions.

Ara que s’acosta la propera cimera del clima de l’ONU, el focus mediàtic es torna a posar en les qüestions mediambientals i en les responsabilitats dels governs i les corporacions. Un tema que cal revisar de manera freqüent és l’anomenat greenwashing, és a dir, les estratègies utilitzades per les empreses per simular o fer veure que fan polítiques i accions per ser respectuoses amb el medi ambient i reduir el seu impacte.

El rol disruptiu i transformatiu de la intel·ligència artificial (IA) és un dels temes d’actualitat per excel·lència, com queda clar amb els nombrosos i interessantíssims articles sobre el tema apareguts a COMeIN. Els imaginaris de la intel·ligència artificial ens acompanyen des de fa molt temps en la literatura, el cinema, la televisió, els còmics o els videojocs, però quan entren en la nostra vida quotidiana… la cosa canvia. En aquest article, m’acosto a la quotidianitat de la IA en un camp que m’apassiona, la música.

En Bruce Springsteen és un de tants que es fa vell, amb la particularitat que els seus concerts no passen precisament desapercebuts. Ara que ja en té 73, tant la premsa com els tertulians no deixen de comentar el mèrit d’estar en actiu «a la seva edat». Una gesta, una proesa. Que si es cuida molt, que si fa això, que si fa allò altre. I, per descomptat, també es deixa caure algun comentari que recorda que ja no salta tant com en l’última gira o que potser serà la darrera vegada que el veurem a Europa.

Hi ha un consens generalitzat sobre el fet que les dones tenim un problema de confiança en nosaltres mateixes i, des dels mitjans de comunicació, la publicitat i els manuals d’autoajuda, es van llançant missatges d’autoestima i imatges de dones empoderades per solucionar-ho.

Sens dubte, un dels grans reptes als quals s’enfronta el sector dels esdeveniments és el de l’accessibilitat universal. Els esdeveniments, com a motors de la societat, han de contribuir a la potenciació de valors com l’accessibilitat cognitiva mitjançant la implementació de mesures i tenint en compte factors comunicatius i operatius, que facilitin que tota la ciutadania pugui participar-hi. La cerca d’aquesta inclusivitat comporta la necessitat de dissenyar esdeveniments que marquin també com a objectiu la plena participació de persones amb trastorns de l’espectre autista (TEA).

S’ha donat a conèixer recentment que el 2021 la venda de discos de vinil a Espanya ha superat, per primera vegada en més de trenta anys, la dels CD. Aquesta notícia, coherent amb una tendència ben coneguda a altres països, ha generat als mitjans una relativa sorpresa, i ha revitalitzat debats sobre el perquè d’aquesta aparent paradoxa i tertúlies sobre «quin format és superior».

Eurovisió és un esdeveniment televisiu que, tant si agrada més com si agrada menys, resulta fascinant precisament perquè és contradictori i multifacètic: alhora profundament representatiu dels temps que vivim i, en molts aspectes, una relíquia del passat. En aquest article, faig un apunt sobre el Festival d’Eurovisió 2022 des d’un punt de vista una mica diferent de la inundació mediàtica que el sol envoltar, perquè l’esdeveniment ho permet com pocs. Ho faré des de la perspectiva de les dades i les apostes, que formen una part poc visible, però fonamental dels esdeveniments globals competitius.

En el primer lliurament d’aquest article, el professor Marc Compte va analitzar el flamant acord de patrocini entre Spotify i el FC Barcelona partint del que comporta l’entesa, de la situació en què es troba actualment la multinacional sueca i de les expectatives generades arran de l’anunci d’aquesta col·laboració. En aquest darrer lliurament, l’autor analitza el llegat del patrocini de Rakuten per al Barça durant aquests darrers anys i també ens ajuda a albirar el futur del patrocini esportiu.

Fa uns quants dies, es va confirmar l’oferta de patrocini de Spotify com a partner global del FC Barcelona a partir del juliol del 2022 i durant les properes quatre temporades. En el moment d’escriure aquestes línies, les xifres exactes de l’operació encara no s’han fet públiques i l’acord està subjecte a l’aprovació dels socis del Barça el proper 3 d’abril. La meva intenció no és valorar l’encert o no d’aquesta col·laboració (tot i que apunti prometedora), sinó més aviat analitzar què en podem esperar d’aquí als propers anys, d’aquest patrocini i d’altres de similars.