Els avenços en robòtica i en les tecnologies d’automatització estan canviant ràpidament molts aspectes de les nostres vides. En el camp de la salut i l’assistència sanitària, i especialment en l’atenció a les persones grans, la utilització de robots és ja una realitat. Però, més enllà del gran interès polític, econòmic i social que desperta la robòtica, la utilització de robots per a la cura de persones grans planteja importants desafiaments que afecten les interaccions humanes basades en l’empatia, la cura mútua i la interdependència.

Una de les moltes qüestions que emmarquen l’experiència de les persones migrants a Europa és la multiplicitat de marcs legals i reguladors dirigits a controlar-ne i administrar-ne l’entrada i la permanència en territori europeu. La gran quantitat d’instruments legislatius generats amb aquest objectiu han col·laborat a la producció i reproducció de dinàmiques que fan de la legalitat (i també dels seus límits i marges) una problemàtica central de tota la qüestió migratòria.

El racisme no és una qüestió aliena i llunyana a la nostra realitat. Barcelona, malgrat ser reconeguda com a espai de confluència d’identitats diverses, té també una història i un present que condicionen la manera en què percebem i tractem les persones segons el color de la pell o l’origen ètnic o nacional.

Entre els molts canvis que ha experimentat la societat espanyola al llarg dels últims trenta anys, un de significatiu sens dubte ha estat la seva entrada en el circuit de migracions internacionals com a país receptor. Aquest fenomen, per una sèrie de circumstàncies, s’ha configurat com a objecte d’una polèmica que ha crescut en paral·lel al nombre i a la diversitat de persones estrangeres racialitzades que arriben al nostre país. Parlem, per tant, d’un grup important de persones que, en el context de les seves experiències d’immigració, han estat posicionades en l’imaginari col·lectiu en una relació d’alteritat sostinguda en la subordinació, l’anomalia i la condició d’ésser altre.

Onades de calor cada vegada més intenses, freqüents i duradores. Devastadors incendis, sequeres, temperatures rècord… Lentament però inexorable la terra ens avisa que està cansada. «Lasciate ogni speranza voi ch’entrate» («Abandoneu tota esperança els qui aquí entreu»), deia la inscripció a les portes de l’infern on inicien el seu viatge Dante i Virgili, a La divina comèdia. I a nosaltres, quina esperança ens queda? De l’aparent paradís de la globalització, arribem ara a les portes del nostre particular infern. Europa crema, la mar s’escalfa, l’aigua escasseja.

En un article anterior, indagava el sentit de l’educació a partir de les aportacions de dos referents de filosofia clàssica: Jean-Jaques Rousseau i Immanuel Kant. Proposo ara aprofundir en aquest debat recuperant uns altres dos autors fonamentals: Karl Marx i Paulo Freire. Les seves aportacions han tingut una gran rellevància en la construcció d’una visió crítica de l’educació. No només en la mesura que ens han ajudat a comprendre els mecanismes interns dels sistemes educatius per a la reproducció de desigualtats, sinó també perquè han assenyalat i defensat que l’educació és –o hauria de ser– un instrument poderós per a la transformació social.

En un article titulat «El clima de la historia: cuatro tesis», l’historiador bengalí Dipesh Chakrabarty ens fa una provocadora invitació: deixem per un moment en suspens la lògica immediatista des de la qual acostumem a pensar-nos en un món altament tecnològic i hiperconnectat.

Sí, la pregunta vol ser provocadora. De fet, sempre resulta una mica pertorbador preguntar-nos sobre el sentit de les coses, i més quan ens referim a dimensions de la vida que estan plàcidament incorporades a la nostra existència, que donem moltes vegades per fetes o per bones. Llavors, molt poques vegades ens aturem davant seu i ens preguntem: però… per què?, per a què?, amb quin sentit?

 «Quan m'aturo a reflexionar sobre els meus viatges pel món, viatges que s'han prolongat durant molts, molts anys, de vegades tinc la impressió que les fronteres i els fronts, així com les penalitats i els perills propis d'aquests viatges m'han produït menys inquietud que la incògnita, sempre present i renovada, de com transcorreria cada nou encontre amb els Altres, amb aquestes persones estranyes amb les quals em toparia mentre seguia el meu camí. Ja que sempre vaig saber que d'aquesta trobada dependria molt, moltíssim, si no tot.»

Proporcionar un bon feedback constitueix una de les principals tasques docents. Mitjançant la retroacció oferim als estudiants l’oportunitat de visibilitzar els seus èxits i reconèixer les seves fortaleses, així com les seves debilitats o punts de millora. En contrapartida, per als educadors el feedback és un instrument important per contrastar i valorar l’adequació de les metodologies didàctiques que adoptem, ja que proporciona una base molt valuosa per a la millora continuada de la nostra pràctica docent.