D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?

Podem crear amb objectius molt diversos. Podem fer-ho per expressar-nos, ens podem quedar en la superfície, resoldre una problemàtica senzilla, fins i tot frívola, podem solucionar problemes més complexos, que afectin més persones, o aquelles que estan en risc d’exclusió, per exemple. Podem crear amb la intenció de salvar vides o fins i tot de salvar el planeta. Fins i tot, podem crear (per al) més enllà.

Una de les moltes qüestions que emmarquen l’experiència de les persones migrants a Europa és la multiplicitat de marcs legals i reguladors dirigits a controlar-ne i administrar-ne l’entrada i la permanència en territori europeu. La gran quantitat d’instruments legislatius generats amb aquest objectiu han col·laborat a la producció i reproducció de dinàmiques que fan de la legalitat (i també dels seus límits i marges) una problemàtica central de tota la qüestió migratòria.

Semblaria lògic que una capacitat més gran per reconèixer i entendre els algoritmes que operen en el nostre entorn impliqués una capacitat més gran de relacionar-s’hi de manera lliure i d’acord amb la voluntat d’un mateix, especialment quan aquests afectin qüestions sensibles. Malgrat això, hi ha indicis que contradiuen aquesta intuïció. En un nou projecte de recerca, analitzaré les causes i els efectes d’aquesta dissonància aparent que anomeno la «paradoxa de la consciència algorítmica».

Si haguéssim de triar una especialitat de la comunicació que hagi viscut un creixement exponencial els darrers anys, tant pel que fa al seu grau de professionalització com al grau d’inversió rebuda, aquesta seria la comunicació interna.

Durant la primera setmana de març, vam tenir la sort de poder compartir temps i idees amb dues grans figures expertes en moviments socials i activisme digital: els professors Emiliano Treré (Universitat of Cardiff) i Guiomar Rovira (Universitat de Girona). Van acceptar el repte de mantenir una conversa, que resultaria apassionant, sobre justícia de dades, activisme en l’era de les dades, algorismes i la importància de les petites accions per al canvi social, fins i tot davant causes aparentment perdudes. Aquest és un petit avançament que espero que serveixi a tall d’immersió en una qüestió fonamental en els complexos temps que vivim.

El consum de continguts digitals i inadequats ha estat notícia, recentment, per les conseqüències negatives que pot comportar en els menors. Aquest consum s’ha anat incrementant, els darrers anys, per la seva facilitat d’accés en la nostra vida quotidiana. Tot i l’existència d’una regulació específica per protegir els infants en el consum de continguts audiovisuals, tant en mitjans tradicionals com digitals, encara hi ha certs riscos i desafiaments que s’han d’abordar per garantir-ne la seguretat i el benestar.

Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.

Per a la cibernètica, totes les entitats, tant si són éssers vius com mecànics, funcionen com a sistemes d’autoregulació. Aquesta indistinció entre allò «viu» i allò «mort» (o no-viu) col·loca en el mateix pla anorgànic (ni orgànic ni no-orgànic) la subjectivitat i identitat humanes i la capacitat d’agència de les màquines (Salzano, 2022). Des d’aquest paradigma, la tecnologia actua difuminant les línies que formen la interioritat humana, obrint-la a l’enfora, mitjançant experiències de terror o d’èxtasi.

A pocs sorprendrà que el règim xinès utilitzi tecnologies digitals per vigilar i sancionar la població. El que pot sorprendre més és que aquest tipus de tecnologies de control també es facin servir en el si de democràcies avançades com la nostra.