En un article previ, arran de l’èxit del film El 47, repassàvem l’insuficient treball que ha fet el cinema per explicar la ciutat de Barcelona en les últimes dècades. Aquest dèficit s’entén, en part, per la funció que altres arts i tècniques visuals van assumir de la Transició ençà. És el cas del vídeo i la televisió, en les seves diferents expressions més o menys institucionalitzades, així com el de la fotografia en l’àmbit més artístic. Tot i això, va ser el disseny –en un sentit integral: com a disciplina comunicativa, com a gremi i com a segell d’identitat– el que realment va explicar Barcelona. Una altra cosa és de quina forma i amb quin esperit crític ho va fer.

El pròxim 11 de febrer (11F) se celebra el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència. Fa solament 10 anys que va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides; concretament, el 22 de desembre de 2015. L’objectiu d’aquesta celebració és el de promoure l’accés i la participació plena i equitativa de les dones i les nenes en els camps de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques (les conegudes com a STEM) i recordar que la seva participació ha de ser enfortida a escala global.

El passat mes de desembre es va celebrar Expanding the margins, un congrés internacional de recerca en disseny, organitzat des del Grup de Recerca Mediaccions i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. En aquest article parlarem d’una de les temàtiques que es van abordar, la relació del disseny amb la salut i el benestar, i ho farem surfejant aspectes com el codisseny, el disseny col·laboratiu, l’escolta activa, els estigmes i la sensibilització.

Des de 2020, juntament amb l’Elisenda Ardèvol i la Sandra Martorell, hem analitzat les narratives sobre la crisi climàtica, primer a Instagram i ara a TikTok, ampliant després l’equip amb l’Ona Anglada. La nostra recerca és principalment qualitativa i se centra en persones creadores de contingut mediambiental i/o sostenibilitat a les xarxes. En aquest article, ens agradaria compartir algunes de les reflexions i conclusions extretes del nostre treball de camp, que poden ser útils per a les noves maneres de comunicar sobre la crisi climàtica, en relació amb un article publicat fa uns dies a eldiario.es, amb el qual intentarem establir un diàleg.

Les cartografies visuals són eines que transcendeixen la representació espacial per a convertir-se en pràctiques reflexives i transformadores. Vinculades a perspectives feministes, conviden a reinterpretar els territoris com a espais de cura, resistència i col·laboració. Aquest article explora com aquestes metodologies integren elements visuals, col·lectius i crítics, tot qüestionant narratives dominants i proposant noves maneres d’habitar. A partir de la filosofia de Martin Heidegger, es reflexiona sobre el fet d’habitar com un acte de cura, tot construint comunitats més justes i inclusives.

La salut mental i el benestar emocional són dos conceptes que van del bracet per comprendre com ens sentim, pensem i actuem en la nostra vida diària. Representen un estat d’harmonia on una persona reconeix les seves capacitats, i pot desenvolupar les seves habilitats cognitives i emocionals, viure en societat i afrontar les exigències del dia a dia. No es tracta només d’evitar una malaltia mental, sinó de ser capaç de gestionar els desafiaments quotidians, l’estrès i mantenir relacions satisfactòries i una feina productiva.

Entre els dies 27 i 29 de novembre del recentment tancat 2024 es va celebrar a la Universitat Jaume I de Castelló el I Congreso Internacional de Creadoras en el Audiovisual: Una habitación propia: un nombre propio, dins del qual va tenir també lloc la V Jornada de Cine LGTBIQA+. A més de conferències i projeccions centrades en les representacions des de la perspectiva de gènere, els referents al cinema LGTBIQA+ i l’autoria femenina en l’audiovisual, van tenir lloc diàlegs molt suggeridors amb cineastes com Jaione Camborda, directora de O corno (2023), o productores com María Zamora, Premi Nacional de Cinematografia 2024.

La ciència és, per la seva pròpia naturalesa, un vast camp d’indagació. És lliure i avança a la velocitat del pensament humà. Tanmateix, com a fenomen sociocultural i universal, no pot existir sense el suport, sigui directe o indirecte, de l’Estat. Es requereixen fons i recursos per als descobriments que ens ajuden a comprendre millor el món que ens envolta.

Enmig de tots els dubtes i debats sobre si continuar a la xarxa Twitter/X, em trobo reflexionant sobre la meva pròpia decisió. No perquè la meva decisió sigui rellevant, sinó perquè beu d’un posicionament lligat a les meves àrees de recerca. Sí, vaig marxar de Facebook (o l’he deixada esllanguir). En aquell cas, però, no va ser per posicionament ideològic.

En la primera part d’aquest article, set eduinfluencers ens van explicar què les inspira a l’hora de compartir contingut educatiu en les xarxes socials, quins reptes els planteja aquesta pràctica, com trien les temàtiques abordades i com garanteixen la rigorositat d’aquests continguts. En aquest segon i darrer lliurament, aquestes docents responen les tres preguntes que completen l’entrevista feta per l’autora.