El passat estiu, vaig llegir Dune (Herbert, 1965) a quaranta-dos graus a l’ombra. Durant la lectura desitjava canviar la samarreta i els pantalons curts per un dels artefactes de supervivència de la novel·la: els destilcossos dels fremen, perfectament adaptats al clima desèrtic del planeta Dune. Viure un estiu postsequera com el que hem tingut al nostre planeta ens hauria de fer reflexionar sobre les condicions climàtiques, tal com fa Frank Herbert a la seva novel·la. Tot seguit, us comparteixo la meva reflexió, explorant un objecte creat per l’autor com a exemple de disseny-ficció, i comparant-lo amb altres prototips que exploren la crisi climàtica més enllà del món literari de l’autor.
El primer Seminari d’Estudis Culturals de GAME (Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment) va permetre posar en comú projectes, debats i idees al voltant d’un camp de recerca que permet articular el pensament amb la intervenció política i social. La ponència principal va ser a càrrec de Toby Miller, que va posar sobre la taula els elements per definir els estudis culturals a partir de dos autors: el filòsof Bruno Latour i l’historiador Roger Chartier.
Les noves tecnologies no només ofereixen un control inèdit sobre les nostres vides, sinó que en condicionen les conductes. La nova febre contemporània per les narratives apocalíptiques es diferencia d’una tradició que és tan antiga com ho són la literatura, el cinema i la ràdio per un fet esgarrifós: les formes apocalíptiques actuals es produeixen en l’esfera d’allò real o, fins i tot, la superen mitjançant tecnologies com els videojocs o la intel·ligència artificial.
En el marc del projecte de recerca titulat EsDigital: Educació social digital, del Programa Estatal de Generació del Coneixement, hem elaborat un llibre blanc sobre competències digitals per a docents interessats en la temàtica. El Llibre blanc: competències en educació social digital orientades a una ciutadania digital i la participació juvenil es pot descarregar de manera lliure aquí.
En el nostre recent article «¿Ciudadanía vigilada o monitorización ciudadana?» (Suárez-Gonzalo i Feenstra, 2023), analitzem dues aproximacions a la relació entre tecnologia i democràcia que beuen de tradicions democràtiques diferents i persegueixen objectius diferents: la vigilància i el monitoratge.
Els avenços en robòtica i en les tecnologies d’automatització estan canviant ràpidament molts aspectes de les nostres vides. En el camp de la salut i l’assistència sanitària, i especialment en l’atenció a les persones grans, la utilització de robots és ja una realitat. Però, més enllà del gran interès polític, econòmic i social que desperta la robòtica, la utilització de robots per a la cura de persones grans planteja importants desafiaments que afecten les interaccions humanes basades en l’empatia, la cura mútua i la interdependència.
Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.
La primera dècada del segle XXI està marcada en el camp mediàtic per l’emergència de fenòmens com la web 2.0 o web social i la seva expansió amb els social media. Durant aquest període de temps, d’un total de 27.340 articles de l’àmbit dels estudis d’internet indexats en ciències socials i arts, humanitats i comunicació, el 69 % no va incloure referències teòriques i el 59 % va emprar mètodes quantitatius, segons Peng et al. (2013).
Tot producte s’emmarca en un mercat i és, per definició, la solució (o la millora d’una solució) a una necessitat, potencial o palpable, d’una audiència. Aquests productes, per tant, s’han de diferenciar de la competència per mitjà de promeses, verbalitzades normalment en l’espectre comercial. Per això, si tots els productes solucionen un problema concret, què passa quan la promesa que es fa és ajudar-te a solucionar problemes de tota mena? I si el que ofereix tota una gamma de productes és, simplement, obtenir més i millors solucions?
D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?