La intel·ligència artificial ha deixat de ser una tecnologia o una problemàtica dels nostres temps, és ja una tautologia que anul·la qualsevol forma de reflexió crítica sobre la condició cíborg de l’humà actual. N’és un exemple el protagonisme absolut que ha tingut a la divuitena edició del Mobile World Congress (MWC, 2024), celebrat a Barcelona aquest passat febrer. El comportament de l’home tecnològic és un símptoma que qui determina avui la nostra identitat són les empreses tecnològiques i el seu extractivisme computacional (Gozalo Salellas, 2023; Sadin, 2020).

Les noves tecnologies no només ofereixen un control inèdit sobre les nostres vides, sinó que en condicionen les conductes. La nova febre contemporània per les narratives apocalíptiques es diferencia d’una tradició que és tan antiga com ho són la literatura, el cinema i la ràdio per un fet esgarrifós: les formes apocalíptiques actuals es produeixen en l’esfera d’allò real o, fins i tot, la superen mitjançant tecnologies com els videojocs o la intel·ligència artificial.

Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

El duet Twitter-Musk no para de donar-nos titulars. El perill de fer fallida tècnica per la reducció de treballadors experts en infraestructura tecnològica és l’últim capítol d’una curta però intensa història de terror de l’era d’internet: el pànic de la pèrdua de la memòria digital, tan poc atesa en aquests temps de condició efímera en què la immediatesa, la fugacitat i l’acceleració s’imposen.

La mort voluntària del cineasta i intel·lectual franco-suís Jean-Luc Godard, per suïcidi assistit davant la impossibilitat de fer front als danys pal·liatius diagnosticats, esdevé l’últim acte de rebel·lia de la gran ment privilegiada –tant revolucionària formalment com malcarada i polèmica– de l’art del segle XX. El cinema queda orfe, de múscul i d’ànima.

Amb la notícia no consumada de l’adquisició de Twitter, el nou protagonisme d’Elon Musk en el món de les empreses tecnològiques de Silicon Valley ens desvela que ja som de ple en una segona fase del capitalisme del big data: s’abandona el feudalisme tecnològic de caràcter utopista per entrar a una plutocràcia extraactivista en què el sector tecnològic és solament un mercat més dins del somni imperial per posseir un nou món que hi ha darrere dels passos d’Elon Musk o Jeff Bezos.

Si la mort de José Pérez Ocaña, Ocaña, interrompia el retrat més radical de la Transició espanyola l’any 1983, quasi quaranta anys després, els adeus de Miguel Gallardo i de Pau Riba segellen una etapa a Barcelona i a l’Estat espanyol narrada per l’underground cultural. Es resisteixen a l’epitafi definitiu unes poques figures com Nazario Luque Vera, Nazario.