El paper actiu de la cultura tecnològica en la societat actual és indiscutible i constitueix un fenomen d’estudi analitzat des de totes les esferes actuals del saber. En les pràctiques de l’art, els impulsos creatius i la intimitat tecnològica produeixen crisis notables en la manipulació de codis. Com a resposta activa, s’està produint una interessant trobada crítica i creativa entre pràctiques artístiques, gènere i programari lliure. El marc conceptual d’aquestes noves comunitats invisibles s’orienta al conreu de la socialització del coneixement i el treball col·laboratiu.

Si la mort de José Pérez Ocaña, Ocaña, interrompia el retrat més radical de la Transició espanyola l’any 1983, quasi quaranta anys després, els adeus de Miguel Gallardo i de Pau Riba segellen una etapa a Barcelona i a l’Estat espanyol narrada per l’underground cultural. Es resisteixen a l’epitafi definitiu unes poques figures com Nazario Luque Vera, Nazario.

Què diria William F. Gibson (Neuromàntic,1984), si aixequés el cap, sobre el metavers de Zuckerberg? Bé, de fet, li ho podríem preguntar per què, tot i que ja té setanta-tres anys i les seves aventures psicodèliques dels anys setanta, continua viu (i escrivint).

Un dels esdeveniments televisius -i cinematogràfics- més esperats de 2021 és la sèrie Bruixa Escarlata i Visió (WandaVision, Disney+). Perquè, després d’un any de retards i incertesa a les sales de cinema, marca l’inici d’una nova fase d’aquesta locomotora que és el Marvel Cinematic Universe (MCU). Perquè se’ns ha anat suggerint que la sèrie planteja un experiment formal mai vist. I perquè s’està jugant amb la nostra capacitat per formular teories fins a extrems insospitats. En aquest article, escrit amb la sèrie en marxa, no hi trobareu revelacions (no?), sinó una mirada a per què Bruixa Escarlata i Visió és una contribució molt rellevant a la cultura popular contemporània. Hi pot haver spoilers, però…

La crisi sanitària, social i comunicativa global que coneixem com la crisi del coronavirus té escassos precedents. I evoluciona de tal manera que el que escrigui a dia d’avui pot haver donat un gir significatiu en qualsevol moment. Com en les bones històries. I aquesta és l’aproximació que vull donar a aquest article de COMeIN, centrant-me en algunes maneres en què aquesta crisi s’ha manifestat en forma d’històries, ficcionades o no, en xarxes socials.

No diré res nou si destaco que en els darrers anys i, especialment des del passat 8M, la presència i reivindicació feminista és més present a l’espai públic i als mitjans. La veu de dones amb diferents perfils i professions no només s’ha fet visible la televisió o mitjans tradicionals, també té una especial ressonància a Internet i les xarxes socials. És en aquest context que he començat a observar el treball d’algunes dones que mitjançant el dibuix, (il·lustració o còmic) tracten qüestions obertament feministes. 

En el número 4 de la revista ‘SFX’, en la qual tinc el plaer i honor de col·laborar amb la columna d'opinió Sense of Wonder, vaig publicar un comentari sobre el que semblava que podia ser una de les notícies de l'estiu i que té a veure amb les sinergies entre els diferents mitjans en el panorama actual de l'entreteniment.  

Pel·lícula a pel·lícula, escena a escena, va haver-hi un temps en què el cinema ens convidava a viure mil aventures, en les quals ens identificàvem amb el bo, amb l'heroi. Amb les heroïnes no ens identificàvem, això era molt més difícil perquè gairebé mai el setè art ha permès que existeixin. Però un bon dia la cosa va canviar. 

Què té a veure una de les icones populars més perdurables en el nostre imaginari col·lectiu amb un dels principals camps emergents d’innovació tecnològica actuals? I tot plegat amb la creació col·lectiva? La resposta no és ben bé elemental, però si més no intentaré donar-vos-en algunes pistes.