«Estan tocades de mort les xarxes socials?». Amb aquesta provocativa i alhora suggeridora pregunta, la periodista i investigadora Susana Pérez Soler em va convidar a unir-me a un debat asíncron impulsat per la revista Barcelona Metròpolis i centrat en el rol que actualment exerceixen aquestes populars plataformes digitals en la nostra societat. Ben abrigallat per vuit especialistes de l’àmbit als qui segueixo i admiro des de fa temps, vaig acceptar el repte.

La dicotomia entre allò analògic i allò digital fa temps que està diluïda en la nostra vida quotidiana. No obstant això, encara podem trobar debats enèrgics, des d’un enfocament binari, entorn del valor material, simbòlic i cultural de la naturalesa de l’un i de l’altre; com si es poguessin separar. El que segueix són reflexions i arguments sobre el valor intrínsec de la producció digital en la cultura.

La victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials del 5 de novembre de 2024 i el consegüent nomenament del propietari d’X, Elon Musk, per a dirigir una agència denominada Departament d’Eficiència Governamental (DOGE, per les seves sigles en anglès) han provocat un nou èxode d’aquesta plataforma. L’anterior es va produir l’octubre de 2022 després de la compra de Twitter (ara X) per part de Musk.

Les cartografies visuals són eines que transcendeixen la representació espacial per a convertir-se en pràctiques reflexives i transformadores. Vinculades a perspectives feministes, conviden a reinterpretar els territoris com a espais de cura, resistència i col·laboració. Aquest article explora com aquestes metodologies integren elements visuals, col·lectius i crítics, tot qüestionant narratives dominants i proposant noves maneres d’habitar. A partir de la filosofia de Martin Heidegger, es reflexiona sobre el fet d’habitar com un acte de cura, tot construint comunitats més justes i inclusives.

La salut mental i el benestar emocional són dos conceptes que van del bracet per comprendre com ens sentim, pensem i actuem en la nostra vida diària. Representen un estat d’harmonia on una persona reconeix les seves capacitats, i pot desenvolupar les seves habilitats cognitives i emocionals, viure en societat i afrontar les exigències del dia a dia. No es tracta només d’evitar una malaltia mental, sinó de ser capaç de gestionar els desafiaments quotidians, l’estrès i mantenir relacions satisfactòries i una feina productiva.

L’any 2024 va tornar a posar en el focus d’atenció el debat entorn de la responsabilitat en els social media. I és que –encara que les xarxes socials ens ofereixen moltes possibilitats i opcions de comunicació– l’obertura de la participació pública, el gran abast que poden obtenir els missatges i la facilitat de consum dels formats que circulen en aquestes plataformes ens situen davant nous riscos. Tot un repte amb moltíssimes derivades.

La ciència és, per la seva pròpia naturalesa, un vast camp d’indagació. És lliure i avança a la velocitat del pensament humà. Tanmateix, com a fenomen sociocultural i universal, no pot existir sense el suport, sigui directe o indirecte, de l’Estat. Es requereixen fons i recursos per als descobriments que ens ajuden a comprendre millor el món que ens envolta.

Enmig de tots els dubtes i debats sobre si continuar a la xarxa Twitter/X, em trobo reflexionant sobre la meva pròpia decisió. No perquè la meva decisió sigui rellevant, sinó perquè beu d’un posicionament lligat a les meves àrees de recerca. Sí, vaig marxar de Facebook (o l’he deixada esllanguir). En aquell cas, però, no va ser per posicionament ideològic.

L’agenda mediàtica, que històricament ha seleccionat els temes que són importants per a l’audiència, s’ha vist desplaçada en gran manera amb les xarxes socials. Les notícies de guerres i catàstrofes naturals queden ocultes i perden actualitat ràpidament, tot i la seva continuïtat i vigència informativa. Desgranem alguns dels factors que fan que això passi, com per exemple, la fatiga informativa, la necessitat constant de noves històries i la manca de confiança en els mitjans. Per concloure, proposem cinc rutines per vetllar per un periodisme de qualitat.

Entre les primeres experiències de finançament col·lectiu o crowdfunding modern hi hauria la campanya del 1997 del grup de rock britànic Marillion, que aleshores va demanar als seus fans donacions, a través d’internet, per sufragar la seva gira pels Estats Units. Des d’aquells temps, quan el terme crowdfunding no estava encara definit, les experiències de finançament col·lectiu han agafat embranzida i creixen cada any. Dos projectes periodístics recents, amb certs paral·lelismes entre sí, han utilitzat el micromecenatge per veure la llum. Es tracta d’Intifada Palestina 1988 i de Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita.