Entre els molts canvis que ha experimentat la societat espanyola al llarg dels últims trenta anys, un de significatiu sens dubte ha estat la seva entrada en el circuit de migracions internacionals com a país receptor. Aquest fenomen, per una sèrie de circumstàncies, s’ha configurat com a objecte d’una polèmica que ha crescut en paral·lel al nombre i a la diversitat de persones estrangeres racialitzades que arriben al nostre país. Parlem, per tant, d’un grup important de persones que, en el context de les seves experiències d’immigració, han estat posicionades en l’imaginari col·lectiu en una relació d’alteritat sostinguda en la subordinació, l’anomalia i la condició d’ésser altre.

Davant l’ús de les plataformes de social media en el conflicte bèl·lic de manera estratègica, les empreses mateix s’han vist en alguns casos en la necessitat de pronunciar-se sobre la seva postura davant d’una determinada utilització. La manera d’actuar i reaccionar ha estat diferent, però evidencia les mesures que aquests entorns poden posar en marxa per fomentar o limitar l’abast d’alguns perfils i continguts.

Els últims anys, la irrupció i popularització dels social media ha produït un alt impacte en l’ecosistema comunicatiu. Els seus usos i el seu consum s’han anat ampliant per cobrir des de les necessitats socials fins a altres de tan variades com les informatives, d’oci i entreteniment, formatives... També han donat compte de la seva importància en fites clau de la història recent com en situacions de catàstrofe i emergències, o també en campanyes propagandístiques i en la difusió de les conegudes com a fake news. Per això, l’interès per reflexionar sobre l’ús estratègic que adquireixen ara en el conflicte bèl·lic d’Ucraïna.

A voltes, la casualitat situa dos esdeveniments en un temps proper i et fa veure les coses amb una nova perspectiva. En aquest cas, i en serà el tema en aquest article, parlarem de la primera condemna per fake news i el futur de Twitter. De tot plegat, en voldria comentar alguns aspectes que em semblen interessants.

En aquests últims mesos, l’atenció s’ha fixat en els moviments de compra i d’inversió en les plataformes social media. Això explica la cobertura donada a les temptatives i la compra de Twitter per Elon Musk. El sector de la comunicació, però, està en canvi constant i els dubtes sobre el model de negoci planen sobre els grups mediàtics, en els quals també es produeixen canvis habituals entre els inversors. Al costat d’interessos comercials, hi ha altres atractius i raons estratègiques darrere d’aquestes actuacions.

Sota el títol de «‘COMeIN’: passin i sàpiguen», el primer article publicat en aquesta revista constituïa una inequívoca invitació a endinsar-se en el coneixement que es genera en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC: endavant, passeu, no us quedeu fora, come in. Encara que no és el mateix acceptar una invitació que colar-se per la cara, a vegades totes dues coses poden resultar sorprenentment semblants.

Enfront de la crisi de credibilitat i la difusió de les conegudes com a fake news, el periodisme es troba davant la necessitat de recuperar la confiança del públic. La transparència, a més de complir amb els principis d’ètica professional, pot ser una via per millorar la fiabilitat respecte a la tasca informativa. Per aconseguir-ho, els mitjans combinen des de l’obertura de dades fins a la traçabilitat del procés o newsmaking. La tecnologia torna aquí a incorporar-se per ajudar a desenvolupar eines que afavoreixin aquesta imatge de transparència informativa.

Abans de fer el llistat de llibres que no tindré temps de llegir durant les vacances, tenia pendent donar una bona ullada a Infocràcia, la digitalització i la crisi de la democràcia, el recent llibre de Byung-Chul Han. Certament, aquests llibres que són un recull de petits articles/capítols de vegades arriben a poca profunditat, però en canvi permeten transmetre una idea forta en cadascuna de les peces. El filòsof coreà descriu i es mostra crític amb alguns aspectes de la societat, els quals anomena infocràcia.

Amb la notícia no consumada de l’adquisició de Twitter, el nou protagonisme d’Elon Musk en el món de les empreses tecnològiques de Silicon Valley ens desvela que ja som de ple en una segona fase del capitalisme del big data: s’abandona el feudalisme tecnològic de caràcter utopista per entrar a una plutocràcia extraactivista en què el sector tecnològic és solament un mercat més dins del somni imperial per posseir un nou món que hi ha darrere dels passos d’Elon Musk o Jeff Bezos.

Podria dir que l’ordre dels noms és atzarós però no ho és i, tot i que la Viquipèdia m’informa que hi ha una divergència en el títol entre l’Estat espanyol i Amèrica del Sud (en el primer cas, era El bueno, el feo y el malo, mentre que en el segon, El bueno, el malo y el feo), és evident que no soc equidistant entre els tres personatges i l’ordre té sentit i, de moment, encara, Trump és el dolent i Elon Musk, el lleig, no per temes estètics, sinó perquè li ha tocat. Veiem com es mou cadascun d’ells en el tauler de les xarxes socials, en la tensió –com veurem– entre llibertat d’expressió i desinformació.