La formació universitària en comunicació és sotmesa a una pressió constant per adaptar-se als ràpids canvis socials, polítics, culturals, econòmics i tecnològics. Aquests determinen les característiques i necessitats de l’alumnat, però també les particularitats i exigències de la indústria de la comunicació a la qual aquest aspira a incorporar-se. Què en diuen les recerques més recents? I quins són els reptes i les oportunitats que viuen les facultats de Comunicació en el seu dia a dia?

En el nostre recent article «¿Ciudadanía vigilada o monitorización ciudadana?» (Suárez-Gonzalo i Feenstra, 2023), analitzem dues aproximacions a la relació entre tecnologia i democràcia que beuen de tradicions democràtiques diferents i persegueixen objectius diferents: la vigilància i el monitoratge.

D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?

Semblaria lògic que una capacitat més gran per reconèixer i entendre els algoritmes que operen en el nostre entorn impliqués una capacitat més gran de relacionar-s’hi de manera lliure i d’acord amb la voluntat d’un mateix, especialment quan aquests afectin qüestions sensibles. Malgrat això, hi ha indicis que contradiuen aquesta intuïció. En un nou projecte de recerca, analitzaré les causes i els efectes d’aquesta dissonància aparent que anomeno la «paradoxa de la consciència algorítmica».

A pocs sorprendrà que el règim xinès utilitzi tecnologies digitals per vigilar i sancionar la població. El que pot sorprendre més és que aquest tipus de tecnologies de control també es facin servir en el si de democràcies avançades com la nostra.