D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?

Semblaria lògic que una capacitat més gran per reconèixer i entendre els algoritmes que operen en el nostre entorn impliqués una capacitat més gran de relacionar-s’hi de manera lliure i d’acord amb la voluntat d’un mateix, especialment quan aquests afectin qüestions sensibles. Malgrat això, hi ha indicis que contradiuen aquesta intuïció. En un nou projecte de recerca, analitzaré les causes i els efectes d’aquesta dissonància aparent que anomeno la «paradoxa de la consciència algorítmica».

A pocs sorprendrà que el règim xinès utilitzi tecnologies digitals per vigilar i sancionar la població. El que pot sorprendre més és que aquest tipus de tecnologies de control també es facin servir en el si de democràcies avançades com la nostra.