Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

La primera dècada del segle XXI està marcada en el camp mediàtic per l’emergència de fenòmens com la web 2.0 o web social i la seva expansió amb els social media. Durant aquest període de temps, d’un total de 27.340 articles de l’àmbit dels estudis d’internet indexats en ciències socials i arts, humanitats i comunicació, el 69 % no va incloure referències teòriques i el 59 % va emprar mètodes quantitatius, segons Peng et al. (2013).

D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?

Semblaria lògic que una capacitat més gran per reconèixer i entendre els algoritmes que operen en el nostre entorn impliqués una capacitat més gran de relacionar-s’hi de manera lliure i d’acord amb la voluntat d’un mateix, especialment quan aquests afectin qüestions sensibles. Malgrat això, hi ha indicis que contradiuen aquesta intuïció. En un nou projecte de recerca, analitzaré les causes i els efectes d’aquesta dissonància aparent que anomeno la «paradoxa de la consciència algorítmica».

Durant la primera setmana de març, vam tenir la sort de poder compartir temps i idees amb dues grans figures expertes en moviments socials i activisme digital: els professors Emiliano Treré (Universitat of Cardiff) i Guiomar Rovira (Universitat de Girona). Van acceptar el repte de mantenir una conversa, que resultaria apassionant, sobre justícia de dades, activisme en l’era de les dades, algorismes i la importància de les petites accions per al canvi social, fins i tot davant causes aparentment perdudes. Aquest és un petit avançament que espero que serveixi a tall d’immersió en una qüestió fonamental en els complexos temps que vivim.

La intel·ligència artificial (IA) s’està obrint pas en la comunicació corporativa i promet revolucionar la manera en què les empreses interactuen amb els seus clients, empleats, accionistes i altres públics. No obstant això, aquest impacte potencial de la IA planteja importants desafiaments ètics i de privacitat, a més de preguntes sobre la relació entre la tecnologia i la comunicació humana.

Per a la cibernètica, totes les entitats, tant si són éssers vius com mecànics, funcionen com a sistemes d’autoregulació. Aquesta indistinció entre allò «viu» i allò «mort» (o no-viu) col·loca en el mateix pla anorgànic (ni orgànic ni no-orgànic) la subjectivitat i identitat humanes i la capacitat d’agència de les màquines (Salzano, 2022). Des d’aquest paradigma, la tecnologia actua difuminant les línies que formen la interioritat humana, obrint-la a l’enfora, mitjançant experiències de terror o d’èxtasi.

A pocs sorprendrà que el règim xinès utilitzi tecnologies digitals per vigilar i sancionar la població. El que pot sorprendre més és que aquest tipus de tecnologies de control també es facin servir en el si de democràcies avançades com la nostra.

Enfront de la crisi de credibilitat i la difusió de les conegudes com a fake news, el periodisme es troba davant la necessitat de recuperar la confiança del públic. La transparència, a més de complir amb els principis d’ètica professional, pot ser una via per millorar la fiabilitat respecte a la tasca informativa. Per aconseguir-ho, els mitjans combinen des de l’obertura de dades fins a la traçabilitat del procés o newsmaking. La tecnologia torna aquí a incorporar-se per ajudar a desenvolupar eines que afavoreixin aquesta imatge de transparència informativa.

Amb la notícia no consumada de l’adquisició de Twitter, el nou protagonisme d’Elon Musk en el món de les empreses tecnològiques de Silicon Valley ens desvela que ja som de ple en una segona fase del capitalisme del big data: s’abandona el feudalisme tecnològic de caràcter utopista per entrar a una plutocràcia extraactivista en què el sector tecnològic és solament un mercat més dins del somni imperial per posseir un nou món que hi ha darrere dels passos d’Elon Musk o Jeff Bezos.