La intel·ligència artificial (IA), i específicament la IA generativa, està impactant molt ràpidament en múltiples àmbits, que van des de l’educació a l’economia. En aquest nou context, el sector de la comunicació corporativa també està veient com l’adopció de la IA generativa està modificant els processos, les eines i els mecanismes amb què es poden elaborar propostes de comunicació i executar-ne les diferents accions i missatges. En conseqüència, els professionals de les relacions públiques necessiten conèixer com emprar aquesta nova tecnologia que està transformant la manera com les empreses i les institucions es comuniquen amb els seus públics.

En el marc del projecte de recerca titulat EsDigital: Educació social digital, del Programa Estatal de Generació del Coneixement, hem elaborat un llibre blanc sobre competències digitals per a docents interessats en la temàtica. El Llibre blanc: competències en educació social digital orientades a una ciutadania digital i la participació juvenil es pot descarregar de manera lliure aquí.

Fa pocs dies, Michael J. Miraflor, expert en comunicació i brànding, va mostrar el seu malestar sobre la tecnificació de la indústria publicitària amb aquesta piulada: «Advertising used to be about big ideas, creating desire, and building aspirational worlds. Now it’s mostly about optimization, efficiency, and arbitrage. A lot of the industry is closer to finance than it is to creative at this point, but we’re loathe to admit it.»

En el nostre recent article «¿Ciudadanía vigilada o monitorización ciudadana?» (Suárez-Gonzalo i Feenstra, 2023), analitzem dues aproximacions a la relació entre tecnologia i democràcia que beuen de tradicions democràtiques diferents i persegueixen objectius diferents: la vigilància i el monitoratge.

Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

La primera dècada del segle XXI està marcada en el camp mediàtic per l’emergència de fenòmens com la web 2.0 o web social i la seva expansió amb els social media. Durant aquest període de temps, d’un total de 27.340 articles de l’àmbit dels estudis d’internet indexats en ciències socials i arts, humanitats i comunicació, el 69 % no va incloure referències teòriques i el 59 % va emprar mètodes quantitatius, segons Peng et al. (2013).

D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?

Semblaria lògic que una capacitat més gran per reconèixer i entendre els algoritmes que operen en el nostre entorn impliqués una capacitat més gran de relacionar-s’hi de manera lliure i d’acord amb la voluntat d’un mateix, especialment quan aquests afectin qüestions sensibles. Malgrat això, hi ha indicis que contradiuen aquesta intuïció. En un nou projecte de recerca, analitzaré les causes i els efectes d’aquesta dissonància aparent que anomeno la «paradoxa de la consciència algorítmica».

Durant la primera setmana de març, vam tenir la sort de poder compartir temps i idees amb dues grans figures expertes en moviments socials i activisme digital: els professors Emiliano Treré (Universitat of Cardiff) i Guiomar Rovira (Universitat de Girona). Van acceptar el repte de mantenir una conversa, que resultaria apassionant, sobre justícia de dades, activisme en l’era de les dades, algorismes i la importància de les petites accions per al canvi social, fins i tot davant causes aparentment perdudes. Aquest és un petit avançament que espero que serveixi a tall d’immersió en una qüestió fonamental en els complexos temps que vivim.

La intel·ligència artificial (IA) s’està obrint pas en la comunicació corporativa i promet revolucionar la manera en què les empreses interactuen amb els seus clients, empleats, accionistes i altres públics. No obstant això, aquest impacte potencial de la IA planteja importants desafiaments ètics i de privacitat, a més de preguntes sobre la relació entre la tecnologia i la comunicació humana.