L’any 2024 va tornar a posar en el focus d’atenció el debat entorn de la responsabilitat en els social media. I és que –encara que les xarxes socials ens ofereixen moltes possibilitats i opcions de comunicació– l’obertura de la participació pública, el gran abast que poden obtenir els missatges i la facilitat de consum dels formats que circulen en aquestes plataformes ens situen davant nous riscos. Tot un repte amb moltíssimes derivades.
La ciència és, per la seva pròpia naturalesa, un vast camp d’indagació. És lliure i avança a la velocitat del pensament humà. Tanmateix, com a fenomen sociocultural i universal, no pot existir sense el suport, sigui directe o indirecte, de l’Estat. Es requereixen fons i recursos per als descobriments que ens ajuden a comprendre millor el món que ens envolta.
Enmig de tots els dubtes i debats sobre si continuar a la xarxa Twitter/X, em trobo reflexionant sobre la meva pròpia decisió. No perquè la meva decisió sigui rellevant, sinó perquè beu d’un posicionament lligat a les meves àrees de recerca. Sí, vaig marxar de Facebook (o l’he deixada esllanguir). En aquell cas, però, no va ser per posicionament ideològic.
L’estrena d’una pel·lícula honesta i plena de vigor com El 47 (Marcel Barrena, 2024), produïda per Mediapro Studios, ha disparat moltes discussions sobre la llengua i la immigració a Catalunya, però no tants debats sobre les lluites veïnals que es van succeir durant anys a diferents barris de Barcelona, com ara Torre Baró en el cas del film. Un autobús i un trajecte inimaginable fins al capdamunt d’un turó esdevenen el McGuffin per cosir emocionalment el vincle trencat entre ciutat i perifèries.
Les eleccions presidencials entre Harris i Trump han transcendit els mítings i debats televisius. Les xarxes socials són la nova sorra, on la viralitat, la intel·ligència artificial (IA) i els influenciadors dominen el joc.
Kamala Harris no necessita presentació. Malgrat la seva singularitat, en el seu aspecte físic no és molt diferent de qualsevol altra dona professional que puguis trobar-te en una gran ciutat de qualsevol part del món. Harris va néixer als Estats Units, en el si d’una família intercultural d’origen indi i jamaicà.
Les institucions de l’àmbit local són les que tenen un contacte més directe amb la ciutadania i les que desenvolupen una gran i variada activitat pel que fa a protocol i actes. Es tracta d’esdeveniments que recullen els costums i peculiaritats del territori i que, en molts casos, combinen tradició i modernitat. D’aquí la importància que cada entitat compti amb un protocol propi que sistematitzi aquests esdeveniments i que reculli les seves singularitats.
La presentació institucional de la Copa Amèrica de vela va escenificar una tornada al consens de la Transició. També la recuperació d’una simbologia que apel·la a l’esperit dels Jocs Olímpics del 92 com a mite fundacional de l’Espanya contemporània.
El passat estiu el concepte de tradwife va inundar les xarxes socials espanyoles després de la viralització d’algunes de les publicacions a TikTok de la creadora de continguts Roro Bueno en les quals apareixia cuinant per a la seva parella. Fins aquí, tot pot sonar inofensiu i banal, si no fos perquè aquests continguts s’emmarquen en un fenomen molt més ampli i global de dones que enalteixen els rols de gènere tradicionals, aquells relacionats amb les tasques de cures i el treball reproductiu, reivindicant el retorn de les dones a l’esfera domèstica, mentre que els homes s’enalteixen com els proveïdors econòmics.
Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.