Una de les moltes qüestions que emmarquen l’experiència de les persones migrants a Europa és la multiplicitat de marcs legals i reguladors dirigits a controlar-ne i administrar-ne l’entrada i la permanència en territori europeu. La gran quantitat d’instruments legislatius generats amb aquest objectiu han col·laborat a la producció i reproducció de dinàmiques que fan de la legalitat (i també dels seus límits i marges) una problemàtica central de tota la qüestió migratòria.
El racisme no és una qüestió aliena i llunyana a la nostra realitat. Barcelona, malgrat ser reconeguda com a espai de confluència d’identitats diverses, té també una història i un present que condicionen la manera en què percebem i tractem les persones segons el color de la pell o l’origen ètnic o nacional.
Una nova llei de la Unió Europea (UE) obligarà la ciutadania a menjar insectes. És una bola, òbviament. O potser no tan òbviament, ja que són molts els que li han donat crèdit. S’ha difós d’una manera tan àmplia i ràpida que diverses entitats de fact-checking (verificació de fets) ho han hagut de desmentir explícitament. La idea de degustar les larves de l’escarabat piloter ens pot fastiguejar, però –en la nostra dieta informativa– ens empassem coses molt més repugnants i nocives de debò.
Entre els molts canvis que ha experimentat la societat espanyola al llarg dels últims trenta anys, un de significatiu sens dubte ha estat la seva entrada en el circuit de migracions internacionals com a país receptor. Aquest fenomen, per una sèrie de circumstàncies, s’ha configurat com a objecte d’una polèmica que ha crescut en paral·lel al nombre i a la diversitat de persones estrangeres racialitzades que arriben al nostre país. Parlem, per tant, d’un grup important de persones que, en el context de les seves experiències d’immigració, han estat posicionades en l’imaginari col·lectiu en una relació d’alteritat sostinguda en la subordinació, l’anomalia i la condició d’ésser altre.
Sota el nom clau d’«Operació Pont de Londres», es va treballar tot el conjunt d’accions operatives que calia dur a terme en el moment de la mort de la reina Isabel II, la Queen del Regne Unit durant set dècades. Dins del conjunt d’actes i esdeveniments preparats, l’organització de la històrica cua per a la capella ardent de la reina ha estat tan destacada que ha aconseguit tenir nom propi: la Queue (la Cua, en majúscules).
Abans de fer el llistat de llibres que no tindré temps de llegir durant les vacances, tenia pendent donar una bona ullada a Infocràcia, la digitalització i la crisi de la democràcia, el recent llibre de Byung-Chul Han. Certament, aquests llibres que són un recull de petits articles/capítols de vegades arriben a poca profunditat, però en canvi permeten transmetre una idea forta en cadascuna de les peces. El filòsof coreà descriu i es mostra crític amb alguns aspectes de la societat, els quals anomena infocràcia.
Podria dir que l’ordre dels noms és atzarós però no ho és i, tot i que la Viquipèdia m’informa que hi ha una divergència en el títol entre l’Estat espanyol i Amèrica del Sud (en el primer cas, era El bueno, el feo y el malo, mentre que en el segon, El bueno, el malo y el feo), és evident que no soc equidistant entre els tres personatges i l’ordre té sentit i, de moment, encara, Trump és el dolent i Elon Musk, el lleig, no per temes estètics, sinó perquè li ha tocat. Veiem com es mou cadascun d’ells en el tauler de les xarxes socials, en la tensió –com veurem– entre llibertat d’expressió i desinformació.
Sovint, l’activisme i la protesta van relacionats amb la comunicació amb pocs recursos, el Do It Yourself (DIY) i la creativitat de persones que volen explicar coses i s’espavilen per poder fer-ho. La història és plena d’exemples de gràfiques creades per a manifestacions espontànies que es formalitzen i tenen una estètica determinada depenent de les eines amb les quals s’han creat.
La Fundació Josep Irla acaba de publicar el llibre Dalmau Costa. Mestre de cerimònies de dues nacions, la biografia d’un dels primers responsables de protocol de les institucions catalanes, fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya i empresari de fama internacional a l’exili mexicà. El text és el resultat d’una recerca postdoctoral duta a terme pel professor Lluís Burillo Toledano, tutor de treballs finals del màster universitari de Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments de la UOC.
Recentment, enmig de la crisi pandèmica que estem vivint, s'ha produït la difusió d'un missatge del ministre de Consum en el qual s'encoratjava la ciutadania a reduir el consum de carn per motius relacionats amb la salut i el medi ambient. Tot i que el missatge va resultar sorprenent –el moment podria semblar poc adequat tenint en compte les reaccions que va suscitar–, potser aquesta estratègia no hagi estat tan dolenta en el fons, en la mesura que ha obert el debat sobre el tema.