La intel·ligència artificial ha deixat de ser una tecnologia o una problemàtica dels nostres temps, és ja una tautologia que anul·la qualsevol forma de reflexió crítica sobre la condició cíborg de l’humà actual. N’és un exemple el protagonisme absolut que ha tingut a la divuitena edició del Mobile World Congress (MWC, 2024), celebrat a Barcelona aquest passat febrer. El comportament de l’home tecnològic és un símptoma que qui determina avui la nostra identitat són les empreses tecnològiques i el seu extractivisme computacional (Gozalo Salellas, 2023; Sadin, 2020).
Aquest text es proposa reivindicar els Estudis Culturals com un camp de recerca interdisciplinari operatiu per analitzar i transformar les societats actuals. Per a això, proposem fer un repàs de l’obra Doing Cultural Studies: The story of the Sony Walkman (du Gay et al., 1997). Aquest llibre se situa en la intersecció històrica que marquen els últims anys del segle XX, absolutament fonamentals per entendre l’expansió tecnològica i mediàtica en l’actualitat. Per al cas que ens ocupa, el moment de la seva publicació també el situa a mig camí entre la fundació oficial dels Estudis Culturals el 1964, amb la creació del Centre d’Estudis Culturals Contemporanis (CCCS per les seves sigles en anglès) a la Universitat de Birmingham per Richard Hoggart i Stuart Hall (coautor del llibre que presentem aquí), i l’actualitat, a un quart de segle de la seva publicació i en el 60è. aniversari dels Estudis Culturals.
Fa tot just cinc anys, vaig escriure un article en aquesta mateixa revista on parlava de desinformació i eleccions europees. En aquell moment, semblava que les eleccions havien donat uns resultats «acceptables» per a l’statu quo i es va concloure que s’havia sabut actuar contra la desinformació de manera adequada en relació amb l’activació del Codi de Bones Pràctiques contra la Desinformació, al qual s’havien d’adherir les grans plataformes i xarxes socials.
L’humor fet per dones que es gesta en l’ecosistema mediàtic d’internet té un encaix difícil quan es desplaça a canals i formats generalistes. Després d’Elvis (Baz Luhrmann, 2022), on se’ns conta amb una narrativa i una estètica aclaparadores l’ascens i caiguda del mite popular d’Elvis consumit en les gargamelles del showbusiness, Sofia Coppola ens conta a Priscilla (2023) el revers íntim i domèstic de la vida de la seva dona durant els seus anys de relació (1959-1973): la seva primera trobada a la base militar nord-americana d’Alemanya –ella amb 14 anys i ell amb 24–, la seva marxa als EUA, la seva vida a Graceland, les noces, la maternitat i la separació.
Es parla molt del desencís dels ciutadans vers la política i la seva desafecció. El govern obert i molt especialment la participació activa –en la confecció de pressupostos, o en consultes, o fins i tot en la presa de decisions– és vista pels polítics com una via per retornar els ciutadans a l’esfera política, si més no a la participació en les eleccions municipals, autonòmiques, nacionals o europees. Però, com s’està emprant aquesta via?, s’està cuidant?, s’està potenciant eficientment?, és sincera?
S’acosta el 8M (Dia Internacional de la Dona) i sembla que és inevitable qüestionar o, si més no, revisar la necessitat de tornar a celebrar aquest dia tan reivindicatiu. Per a alguns i algunes, però sobretot per a aquells homes que es veuen amenaçats pel feminisme, manca de sentit, ja que –segons ells– ja tenim tots els drets adquirits i fins i tot en detriment dels seus propis.