En temps de foscor i desesperança, el periodisme té l’obligació no només d’informar, sinó de ser un far que ajudi a comprendre una realitat cada vegada més complexa i infoxicada.

En l’àrea de pràctiques dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació (ECIC) de la UOC hem estrenat una petita col·lecció de pòdcasts que duu per títol «Joves comunicadores: amb veu pròpia». La col·lecció dona veu a cinc joves professionals amb trajectòria o càrrec de responsabilitat dins l’àmbit del periodisme, la comunicació corporativa, la publicitat o els social media.

En plena era digital, la desinformació s’ha convertit en un dels grans reptes del nostre temps. Les notícies falses es propaguen a una velocitat alarmant, afecten la percepció de la realitat i generen impactes socials i polítics significatius. Aquest fenomen erosiona la cohesió social i posa en perill la integritat informativa, ambdós elements essencials per al bon funcionament de la democràcia. Segons el Fòrum Econòmic Mundial, la desinformació és una de les principals amenaces globals a curt termini.

«Estan tocades de mort les xarxes socials?». Amb aquesta provocativa i alhora suggeridora pregunta, la periodista i investigadora Susana Pérez Soler em va convidar a unir-me a un debat asíncron impulsat per la revista Barcelona Metròpolis i centrat en el rol que actualment exerceixen aquestes populars plataformes digitals en la nostra societat. Ben abrigallat per vuit especialistes de l’àmbit als qui segueixo i admiro des de fa temps, vaig acceptar el repte.

L’any 2024 va tornar a posar en el focus d’atenció el debat entorn de la responsabilitat en els social media. I és que –encara que les xarxes socials ens ofereixen moltes possibilitats i opcions de comunicació– l’obertura de la participació pública, el gran abast que poden obtenir els missatges i la facilitat de consum dels formats que circulen en aquestes plataformes ens situen davant nous riscos. Tot un repte amb moltíssimes derivades.

L’agenda mediàtica, que històricament ha seleccionat els temes que són importants per a l’audiència, s’ha vist desplaçada en gran manera amb les xarxes socials. Les notícies de guerres i catàstrofes naturals queden ocultes i perden actualitat ràpidament, tot i la seva continuïtat i vigència informativa. Desgranem alguns dels factors que fan que això passi, com per exemple, la fatiga informativa, la necessitat constant de noves històries i la manca de confiança en els mitjans. Per concloure, proposem cinc rutines per vetllar per un periodisme de qualitat.

Com cada any, del 24 al 31 d’octubre del 2024 es va celebrar la Setmana Mundial de l’Alfabetització Mediàtica i Informacional de la UNESCO. Aquest important esdeveniment internacional se celebra amb el propòsit que institucions i organitzacions de tot el món comparteixin idees i explorin formes innovadores de promoure l'alfabetització mediàtica i informacional de la ciutadania. Enguany, el tema que ha centrat les nombroses celebracions relacionades amb aquesta setmana ha estat l'impacte transformador de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació en la producció i difusió d'informació.

L’estrena d’una pel·lícula honesta i plena de vigor com El 47 (Marcel Barrena, 2024), produïda per Mediapro Studios, ha disparat moltes discussions sobre la llengua i la immigració a Catalunya, però no tants debats sobre les lluites veïnals que es van succeir durant anys a diferents barris de Barcelona, com ara Torre Baró en el cas del film. Un autobús i un trajecte inimaginable fins al capdamunt d’un turó esdevenen el McGuffin per cosir emocionalment el vincle trencat entre ciutat i perifèries.

Entre les primeres experiències de finançament col·lectiu o crowdfunding modern hi hauria la campanya del 1997 del grup de rock britànic Marillion, que aleshores va demanar als seus fans donacions, a través d’internet, per sufragar la seva gira pels Estats Units. Des d’aquells temps, quan el terme crowdfunding no estava encara definit, les experiències de finançament col·lectiu han agafat embranzida i creixen cada any. Dos projectes periodístics recents, amb certs paral·lelismes entre sí, han utilitzat el micromecenatge per veure la llum. Es tracta d’Intifada Palestina 1988 i de Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita.

Frances Haugen es va convertir en un personatge públic no només perquè va trobar la fortalesa per documentar la manca d’acció de Facebook contra la desinformació, i una estratègia per visibilitzar els problemes que l’empresa estava creant, sinó també perquè va defensar els seus arguments, per exemple, davant el Congrés dels Estats Units i el Parlament Europeu. A més, va escriure un llibre sobre el seu camí per convertir-se en una científica de dades amb sentit crític i, posteriorment, en una whistleblower: The power of one (2023).