El proppassat 12 de desembre els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC van fer el lliurament dels premis als millors treballs finals dels seus programes acadèmics del curs 2018-2019; uns guardons que reconeixen l’esforç, la qualitat i la maduresa acadèmica d’un grup d’estudiants que amb aquesta gala tanquen una etapa.

Recordeu aquells temps en què ens regalaven samarretes “de propaganda”, eufemisme (intolerable!) utilitzat freqüentment per referir-se a la publicitat. Samarretes de cotó, de tall ample, segons les normes dictades per la moda dels 80 i els 90, acolorides i amb rètols gegants que cridaven el nom de la marca als quatre vents. Que aixequi la mà qui alguna vegada en va tenir una.

És la mateixa sensació que experimentàvem cada desembre a l'espera de l'espot de Freixenet. Aquesta curiositat i entusiasme d'uns anys ençà l'hem traslladat a l'arribada de l'estiu i amb ell, la campanya d'Estrella Damm. 

El cinemagraph és un recurs gràfic que neix de la hibridació, fonamentalment de la fotografia i el vídeo, tot i que també intervé el disseny, la computació, la cinematografia o la comunicació entre altres disciplines, donant com a resultat una imatge fixa, però en què s'observa una petita regió en moviment; un detall subtil en bucle que atrapa la nostra mirada.

Guillermo de Oliveira era realitzador de publicitat i curtmetratges, viatger i cinèfil amant de les localitzacions més emblemàtiques de la història del cinema. En l'actualitat ha dirigit el seu primer llargmetratge documental, ha contribuït a desenterrar un cementiri i ha estat nominat als Goya. Això últim, gràcies a Desenterrando Sad Hill, un film que va començar a gravar en 2015 quan va conèixer un grup de fans d’El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966) disposats a tornar a la vida el mític cementiri de l'escena final de la pel·lícula mig segle després del rodatge.

L’storytelling està de moda. Que el fem servir en llengua saxona li dóna eixe punt sexy, però això de contar històries no és pas nou, i no és propi només del màrqueting, la comunicació o la publicitat, sinó que trobem storytelling per tot arreu. També en fotografia, disciplina que des dels seus orígens i de forma més o menys voluntària s’ha dedicat a contar-nos històries i a buscar eixa connexió emocional amb l’espectador. Ho sap bé la Laura Pannack, una contadora d’històries nata que amb la seva Hasselblad 500 ha aconseguit fer-se un lloc entre els retratistes contemporanis de moda, especialment des que guanyés el World Press Photo de retrat en 2010. 

Després d'anys anunciant-se la seva mort imminent, la fotografia analògica ha recobrat la vitalitat de dècades enrere per convertir-se en una pràctica de culte entre col·lectius d'artistes i professionals de la imatge que veuen en ella tant un recurs d'expressió com un element de diferenciació. 

Eren vora les onze de la nit quan va sonar el telèfon. Feia dies que no l'apagava ni per anar a dormir per si em calia llevar-me d'un salt i marxar corrents. «Vine —em deia— no sé si és ja el moment, però necessito que hi siguis». Em vaig posar la jaqueta, vaig agafar el cotxe i allà em vaig plantar. Les contraccions eren doloroses i sovint calia parar la conversa i esperar que passessin. Mentrestant ell calculava el temps entre una i altra.  

L'internet més social i d'intercanvi ha suposat en els darrers anys l'oportunitat per a nombrosos artistes de mostrar els seus treballs al públic massiu. Així, les xarxes socials són avui dia un nou aparador expositiu i una incubadora d'artistes que han anat creixent i revaloritzant-se d'una manera que de no haver estat pels nous canals i l'ús de les tecnologies hauria estat pràcticament impossible, donada la complexitat i la idiosincràsia del mercat de l'art.