El món de l'esport mostra sovint regles diferents a les de les empreses, encara que els clubs més coneguts no hi ha dubte que són grans empreses. En l'àmbit de la feina, la relació entre Laporta i Koeman aquesta temporada 21-22 reprodueix un cas de mobbing: una fustigació psicològica sistemàtica en l'entorn laboral. M'explico.

El periodista Josep Cuní em va donar la primera pista: «Els membres de l’executiu català sembla que hagin sortit d’Operación Triunfo; estan tots tallats pel mateix patró». Era veritat? Aquesta monotonia en les formes i discursos que desprenen els consellers i conselleres es podria haver forjat en un càsting de talent show? Em vaig posar a investigar.

Quan la tieta Polly va demanar a en Tom que li  pintés la tanca no tenia pensat encara obrir un compte bancari per pagar la universitat del seu nebot. En Tom, aquella tarda en què va viure aquesta tasca com un càstig, va imaginar com els seus amics podien ajudar-lo a pintar amb cura cadascuna de les fustes de la tanca. 

En aquell temps no era infreqüent fer aparèixer fantasmes. Tot i que el públic obrís els ulls fins al dolor per la seva sorpresa, en els escenaris de l'Anglaterra victoriana els mags reproduïen els trucs segons els quals podien fer presents esperits del més enllà.

La nova societat del coneixement és, en realitat, una societat de l'entreteniment. Aquest és el canvi copernicà produït com a conseqüència de l'extensió dels canals de comunicació a tots i cadascun de nosaltres. Davant de la hiperinflació d'informació, generada també per qualsevol de nosaltres a través de qualsevol dispositiu, només la informació més atractiva i captivadora aconsegueix cridar la nostra atenció. És un fenomen nou i de conseqüències encara inimaginables.

Temps convulsos i inconsistents els que estem vivint. Temps en els quals el mateix govern que retalla serveis socials a la velocitat de la llum, el Govern català, es preocupa d'estendre una xarxa d'ambaixadors pel món. Temps, també, en què els ambaixadors espanyols no només no es plantegen donar-li aparador a Catalunya en el seu portafoli, sinó que sota la coartada de la “marca Espanya” demanen als espanyols que no es manifestin pel carrer ‒que això dóna mala imatge del país‒ i que, encara menys, facin escrache. És clar que es necessiten ambaixadors, però no per manipular la realitat, sinó per projectar la millor imatge en les ments de les persones. A Espanya i també, i sobretot, a Catalunya.

La màgia de la intuïció resideix en la rapidesa de les respostes que genera. Per això qui es guia per la intuïció veu moltes vegades el que uns altres no veuen. En això la intuïció s'enfronta als processats d'informació de caràcter analític. Mentre que l'anàlisi racional requereix temps i tots podem arribar a conclusions semblants, la intuïció dóna solucions immediates i sembla estar a l'abast dels que no tenen por de veure la realitat d'una altra manera.

La nostra societat analitza les imatges que capten les càmeres de tot el món amb molt de detall. Tant és així, que encara recordem la imatge del candidat a la presidència Barack Obama en què matava una mosca mentre responia la pregunta d'una periodista. Aquell mosquicidi va donar la volta al món i es va convertir en el símbol definitiu de la rapidesa de reflexos del presidenciable que enlluernava al planeta.

Hollande va guanyar per 7 a 3 (escric això a poques hores després d'haver acabat el debat i uns dies abans que els francesos votin el seu nou president). Hollande va guanyar i va convèncer, i Sarkozy es va comportar com el gosset pequinès que solament fa que bordar a tots els que passen al seu costat.

El més important en la comunicació es resol en pocs segons: els primers segons en què estem en contacte amb una altra persona o amb un missatge. Els primers segons en què actuen els mecanismes inconscients i la intuïció solen marcar els judicis que generem sobre l'altre. Aquesta defensa del paper de la intuïció en la comunicació és relativament nova. La història, forjada pels prohoms que consideraven la intuïció un assumpte menor, irrellevant, ha apartat la intuïció i l'inconscient de la línia central del coneixement i els ha convertit en les males herbes que creixen a les vores dels rius.