El títol –una miqueta clickbait– de l’article és una excusa per parlar d’una figura fonamental de la crítica cultural i dels estudis culturals i posar-la en relació amb els estudis de Comunicació i el seu compromís (o no) amb l’educació mediàtica.

La intel·ligència artificial (IA) va guanyant terreny i la seva ocupació cada vegada es fa més extensiva. La fem servir de vegades sense adonar-nos-en, hi dialoguem en forma de xatbots i, molt sovint, la seva tasca pot condicionar de manera clara la nostra visió i la representació que rebem de la realitat. La detecció de biaixos que poden adquirir a la fase de disseny o desenvolupament posterior resulta clau i, per això, el seu estudi i la implementació d’iniciatives que advoquin per l’ètica i la transparència són necessàries.

Què passa quan inocules un component d'arbitrarietat en un determinat procés? Què passa si estimulem qualsevol cadència considerada com a rutinària a través d'un catalitzador inesperat? Potser aquestes qüestions incomodin qualsevol modus operandi, però la introducció de recursos com les baralles de cartes d'estimulació creativa ens porten a explorar territoris nous i insospitats, a priori, no plantejats a l'inici del projecte.

El món de l'esport mostra sovint regles diferents a les de les empreses, encara que els clubs més coneguts no hi ha dubte que són grans empreses. En l'àmbit de la feina, la relació entre Laporta i Koeman aquesta temporada 21-22 reprodueix un cas de mobbing: una fustigació psicològica sistemàtica en l'entorn laboral. M'explico.

A més del hacker, revisarem la figura contemporània del maker. La figura del maker neix vinculada a la fabricació digital en els inicis de l'any 2000. Moltes persones veuen aquesta figura com la domesticació dels hackers, joves de classe mitjana, provinents d'àmbits creatius i que s'especialitzen en el relat de les nouvingudes tecnologies de la fabricació digital. Els makers onegen la bandera d'una nova societat de consum més democràtica.

S'ha parlat molt de les restriccions als esdeveniments en directe a causa de la pandèmia. No obstant això, per a moltes persones accedir als espectacles en directe sempre ha estat un repte. Segons l'OMS, al voltant del 15% de la població mundial són persones amb discapacitat, el que en el cas d'Espanya són més de tres milions de persones. Per a aquestes persones no sempre és possible accedir a l'oferta d'oci existent.

Insistir que internet no és un objecte neutre i separable, que pugui establir un sentit al marge de la societat que el produeix i en la qual s'integra, no s'hauria d'entendre com una afirmació que vagi en contra dels estudis d'internet com una disciplina independent, amb caràcter propi, sinó tot el contrari. Més aviat l'humanitza. Que la immensa estructura tecnològica que anomenem internet encarni diferents valors i interessos en tots els seus nivells, des del suport material sobre el qual es desplega fins a les formes fugaces de comunicació i consum que facilita, és el que permet, precisament, que la seva anàlisi configuri un àmbit d'estudi diferenciat, capaç de donar resultats rellevants sobre el món en què vivim.

L'estudi de la creativitat ha interessat a perfils d'investigadors de diverses disciplines, des de la psicologia fins a la més recent sociobiologia. Entre les lectures estiuenques he descobert el treball d'un dels pares d'aquesta última, l'entomòleg Edward O. Wilson, que promet un viatge per les galeries dels orígens de la creativitat humana i acaba vaticinant una Tercera Il·lustració.

Els mitjans de comunicació ens ofereixen una imatge de la realitat i per això resulta especialment important aprofundir en la representació que ofereixen des d'una perspectiva de gènere. Però no només és fonamental veure el que reflecteixen sinó també qui dona la informació i en quines condicions. Això implica descobrir si les dones tenen presència, visibilitat i poder de decisió en les redaccions dels mitjans. Un tema que s'està abordant en els darrers anys i sobre el qual s'estan produint alguns avenços des de l'àmbit normatiu.