El títol –una miqueta clickbait– de l’article és una excusa per parlar d’una figura fonamental de la crítica cultural i dels estudis culturals i posar-la en relació amb els estudis de Comunicació i el seu compromís (o no) amb l’educació mediàtica.
La celebració del centenari del naixement de Raymond Williams (1921-1988) ha permès aquests mesos posar en marxa tot un seguit d’iniciatives, cursos, seminaris, debats, articles i publicacions entorn de la seva figura i del seu llegat. Crític cultural i escriptor gal·lès, la seva obra se centra a analitzar el concepte de cultura des d’una perspectiva històrica i social.
En el seu llibre Cultura i societat (1958), analitza com va sorgir i va evolucionar la idea de cultura al llarg dels dos segles anteriors i posa en evidència les articulacions de classe i el menyspreu implícits en els discursos culturals de l’època: l’elitisme dels qui veuen els altres «com una massa», el pessimisme per l’estat de la cultura contemporània i la nostàlgia per una «edat d’or» imaginària en la qual la cultura hauria estat una font de comunitat autèntica i orgànica que permetia la construcció d’una integritat individual. Moltes d’aquestes idees de cultura, ens contextualitza Williams, eren una reacció al procés d’industrialització, que va transformar de manera radical l’estratificació social, i també la democratització i els moviments pel sufragi universal.
Williams anirà desenvolupant aquesta manera de pensar les idees històricament i posar-les en el seu context en obres com The Long Revolution (1961), Communications (1962), Television: technology and Cultural Form (1974) i Keywords: a vocabulary of culture and society (1976), en les quals analitza la història del capitalisme industrial en relació amb les formes de comunicació, que estaven en el seu mateix origen (la premsa, la publicitat, l’educació, el cinema, la televisió), i insisteix en la importància de les lluites per la propietat pública i el control d’aquests mitjans i comunicacions. En una revisió crítica del marxisme, la cultura, per Williams, és una activitat primària i dinàmica, productiva, inscrita dins d’un procés social, no el resultat de polítiques i determinacions econòmiques. Des d’aquesta perspectiva, la cultura és una forma total de vida que s’ha de percebre de manera holística i no es pot reduir a productes concrets o textos canònics.
Estudis culturals
Gran part del llegat de Williams s’ha institucionalitzat per mitjà dels estudis culturals, un camp de recerca tan controvertit com divers (el 1997, John Storey va editar un llibre, What is Cultural Studies, amb 22 aproximacions diferents a la disciplina) en el qual el paper de la universitat ha tingut un paper determinant. Durant les últimes dècades, el procés de mercantilització creixent de la universitat, amb el seu sistema competitiu de publicacions i acreditacions, comporta la necessitat de «vendre» els continguts com a productes, de manera que els estudis culturals són un reclam perfecte per posar a l’aparador de diversos programes, revistes i llibres paraules de moda en relació amb la cultura popular, els mitjans de comunicació i la societat, que es poden reciclar i actualitzar indefinidament. D’aquesta manera, a mesura que les aproximacions de Williams a la cultura i la societat s’han anat academitzant i institucionalitzant, s’han despolititzat.
David Buckingham posa el focus en el desplaçament que s’ha produït de les dimensions educatives i el compromís polític dels estudis culturals. Abans d’entrar a la universitat, Raymond Williams havia estat professor en una escola d’adults –com ho van ser abans Richard Hoggart, E. P. Thompson i, més tard, Stuart Hall–, un espai marginal del sistema educatiu anglès que, els anys 1940-50, va permetre la formació d’un moviment educatiu experimental i compromès políticament. El seu objectiu no era donar accés als estudiants de classe treballadora al coneixement «burgès», sinó explorar la cultura popular quotidiana en la qual vivien els seus estudiants. El pensament crític dels estudis culturals discutia les nocions de «discriminació», «gust cultural» i «educació» en relació amb les experiències i el treball de camp als marges del sistema educatiu des d’una perspectiva crítica. No es tractava simplement de validar o celebrar la cultura popular, sinó que el seu treball representava un interrogatori constant a les jerarquies i posicions de professors i alumnes, i també l’examen crític de nocions i d’hàbits comuns.
Buckingham és molt crític amb allò que considera una «evasió» de l’educació en els estudis culturals contemporanis perquè, fins i tot en els casos en què aquesta s’aborda «the focus is largely on teaching, rather than learning. University teachers occasionally describe what they do; but there is very little discussion – and hardly ever any evidence – about what their students do. How students learn to do Cultural Studies; how they engage with theory, and how they use it; how they debate and discuss in seminars and tutorials; how they learn the conventions of academic writing in this field; how they relate academic study to their own everyday cultural experiences; how they connect cultural analysis with cultural practice – these are among the many questions that are never really addressed».
Tornant al clickbait del títol d’aquest article, els debats recents entorn de les pràctiques i dels jocs d’infants petits que imiten al pati de les escoles la sèrie El juego del calamar (Netflix, 2021) posen sobre la taula alguns dels conceptes clau dels estudis culturals: la cultura popular, l’experiència i les pràctiques comunes relacionades amb el joc i l’oci, les representacions mediàtiques de la violència, els imaginaris socials en relació amb l’èxit i el fracàs, la regulació i el control dels continguts mediàtics, el paper dels mitjans de comunicació en les construccions socials, el context econòmic, institucional i polític, etc.
Són molts els fronts: el paper dels mitjans de comunicació, que accentuen el pànic moral amb notícies que només donen veu als experts, sense comptar amb els infants i joves; pares i mares que deixen anar tots els seus pànics morals i la seva desorientació en grups de WhatsApp; les autoritats educatives, embrancades en reformes sense fi que posen de manifest la manca de consens i d’una cultura comuna sobre la qual construir alguna cosa més que una «rampa» sobre la qual escalar posicions; els horaris laborals, la falta de conciliació, l’atur i la precarietat, que deixa els infants amb poques alternatives d’oci; l’escassetat d’espais públics per als joves; la manera en què ensenyem; el paper de la recerca en comunicació i la seva anhelada (i, potser, ineficaç) transferència; etc.
En l’últim capítol del llibre Raymond Williams at 100, Daniel Worden (2021) afirma que «Like many critics today, I am prone to nihilistic speculation when confronted with the realities of climate violence, neoliberal privatization, structural oppression, and other capitalist modes of organization. In Williams’s resolve and commitment, I find the intellectual optimism that I need to carry on with others» (pàg. 167).
En aquest moment, la recuperació del llegat de Williams ens pot ajudar a repensar els estudis de comunicació, els estudis culturals com a part de l’educació mediàtica, però també el paper de la universitat i dels acadèmics en la societat i el sistema educatiu des d’un marc, paradoxalment, nou.
Per saber-ne més:
Raymond Williams Foundation [en línia]. Disponible en https://www.raymondwilliamsfoundation.org.uk/
STASI, Paul (2021). Raymond Williams at 100. Lahnman: Rowman & Littlefield.
STOREY, John (1997). What is Cultural Studies? Londres: Arnold.
WILLIAMS, Raymond (1958). Culture and Society, 1780-1950. Londres i Nova York: Columbia University Press.
WILLIAMS, Raymond (1974). Television: Technology and Cultural Form. Londres: Fontana.
WILLIAMS, Raymond (1975). Keywords: A Vocabulary of Culture and Society. Londres: Fontana.
WILLIAMS, Raymond (1976 [1962]). Communications. 3a ed. Londres: Penguin.
WILLIAMS, Raymond (1961). The Long Revolution. Londres i Nova York: Columbia University Press.
Citació recomanada
PUJOL OZONAS, Cristina. Raymond Williams i ‘El juego del calamar’. COMeIN [en línia], octubre 2021, no. 114. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n114.2167
Cristina PujolProfessora de Comunicació a la UOC
