Fa vint anys, estudiar disseny implicava un periple que comportava traslladar-se a Barcelona o a Madrid, centres neuràlgics de la professió. A part de les escoles de disseny, hi trobaves les biblioteques especialitzades, els quioscos on podies comprar revistes que venien directes de Londres i els EUA, les exposicions i esdeveniments on hi havia el bullici del sector creatiu. «Tot això eren camps» i les coses han canviat. Es pot dissenyar lluny de la capital?
Sovint es parla de la motivació de l’estudiantat, de com és d’important que hi hagi un interès intrínsec en allò que s’estudia i que, si no hi és, des de la docència intentem activar-lo i cultivar-lo. Però, i el professorat? Quin paper exerceix la passió, la motivació i l’amor per tot allò que s’explica? El títol d’aquest article sembla ben bé un clickbait, però no ho és pas. Som-hi!
Els darrers mesos gairebé només parlem d’intel·ligència artificial (IA), que si «la IA ha vingut per quedar-se», que si «la IA ja no és el futur, sinó que és el present», etc. Entre que escric aquest text i es publica, ja hauran canviat moltes coses i tot plegat haurà evolucionat cap a camins encara desconeguts. Així i tot, m’aventuro a escriure i que passi el que hagi de passar. Som-hi! Quin ús estem fent de la IA en professions com el disseny, l’audiovisual, el periodisme o la comunicació?
«Barcelona acull l’ecosistema més important de formació en disseny d’Europa», segons Jose Luis de Vicente, nou director del Museu del Disseny de Barcelona. Una afirmació contundent que ens porta a un paral·lelisme amb el món natural. Igual que un ecosistema natural, el del disseny està format per organismes vius que es relacionen entre si i amb el seu medi. En aquest sistema, els organismes, que no són totalment homogenis, formen una comunitat i comparteixen fluxos d’energia.
Podem crear amb objectius molt diversos. Podem fer-ho per expressar-nos, ens podem quedar en la superfície, resoldre una problemàtica senzilla, fins i tot frívola, podem solucionar problemes més complexos, que afectin més persones, o aquelles que estan en risc d’exclusió, per exemple. Podem crear amb la intenció de salvar vides o fins i tot de salvar el planeta. Fins i tot, podem crear (per al) més enllà.
Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.
La paraula expectativa prové etimològicament de spectare (contemplar o veure detalladament), amb el prefix ex, fent-ho cap enfora. Es refereix a l’esperança o possibilitat d’aconseguir una cosa, i la tenim tan integrada a la nostra mirada que, de vegades, es converteix en prejudici o, com a mínim, sovint ens pot desviar del focus. Les expectatives se’ns col·loquen com a filtre en la relació amb les altres persones i, també, per descomptat, en l’àmbit acadèmic i en el professional.
El setembre i el gener són aquells mesos en què tot comença de nou, tothom es proposa (aquest any sí!) crear nous hàbits i assolir aquells objectius que, quan passen quinze dies, ja ningú no recorda. Hi ha un mercat que coneix bé aquest fenomen, i és el del col·leccionisme. Àlbums de cromos, nines de porcellana, coets que es munten amb peces... Per què i què col·leccionem? Creativitat i col·leccionisme poden anar de bracet?
Després de dos anys ben estranys, ara pot ser un bon moment per qüestionar-nos la vida, en general, però també, en particular, coses com de quina manera compartim la professió del disseny, com ens relacionem amb els i les nostres col·legues, o si els festivals de disseny són un bon espai per fer-ho. Quin sentit tenen? Moriran? Han canviat? Canviaran?
En l’àmbit del disseny, les decisions que prenem, quan projectem un objecte, un espai o una aplicació digital, per exemple, tenen un alt impacte en la societat, des de la sostenibilitat ambiental fins al respecte pels drets humans, passant per l’accessibilitat i l’atenció a la diversitat, en l’espectre més ampli del seu significat. El fet de posar-se en la pell de l’altre (to put yourself in someone’s shoes), doncs, ha de formar una part essencial del procés de disseny.