Polseres per vigilar les emocions i altres xocs digitals

Fa poc, mitjans europeus es van fer ressò d’una notícia publicada pel Beijing Daily que anunciava que la companyia de transport públic de Pequín havia distribuït 1.800 polseres electròniques que monitoren l’estat físic i psíquic dels conductors de rutes de llarga distància d’autobús. L’objectiu? Augmentar la seguretat dels passatgers.

L’increment de la població durant els últims anys ha portat la companyia a augmentar notablement la flota d’autobusos de la ciutat. Diversos mitjans nacionals informen que, els últims deu anys, han sumat gairebé 530 línies i 2.400 autobusos, i n’han augmentat la velocitat entorn d’un 13,5 %. Això se suma a un augment generalitzat de la intensitat del trànsit i dels nivells de contaminació a la capital. Factors que compliquen la visibilitat i la conducció, i que provoquen cada vegada més accidents d’autobús.

Davant aquest escenari, la companyia de transport implementa l’ús d’aquestes polseres electròniques que monitoren l’estat físic, psicològic i emocional dels conductors per mitjà de l’anàlisi de signes vitals com la temperatura corporal, la freqüència cardíaca i respiratòria, el nivell d’oxigen a la sang, la pressió arterial o l’exercici i la qualitat del son. Les dades recollides s’analitzen en temps real i, en cas d’obtenir resultats fora dels rangs establerts (com indicis de cansament, nerviosisme o estrès), es prenen mesures com sancionar el treballador o impedir que condueixi. La companyia justifica la mesura com una manera d’augmentar la seguretat dels passatgers i reforçar la salut física i mental dels conductors. A més, estima que a la fi de l’any (xinès) disposaran de 6.500 autobusos equipats amb el que anomenen sistemes de reconeixement de comportament anormal del conductor.

En declaracions públiques recents, un veterà de la companyia admet que la conducció a la capital és complicada i que molts companys, amb molta fatiga, condueixen més hores de les que els corresponen per guanyar més diners. També reconeix que, en gairebé vint anys, només ha gaudit de vacances llargues una vegada, després de patir un greu accident. I considera positiu que l’empresa utilitzi tecnologia per vigilar i sancionar els qui presentin símptomes de cansament o estrès, perquè no pugin a l’autobús. No obstant això, afegeix que molts companys no estan d’acord amb la mesura perquè consideren que els seus signes vitals poden estar alterats per motius que no els impedeixin conduir o que el fet mateix de portar la polsera els posarà nerviosos, i alterarà aquests signes.

Xoc digital: qüestions tècniques i ètiques del cas

Més enllà de la primera opinió que pugui generar, el cas desperta diverses preguntes que crec que val la pena plantejar-se:

La primera és si la tecnologia proposada (dispositius d’anàlisi automàtica de signes vitals en temps real) és útil per resoldre el problema (reduir els accidents d’autobús). Si pensem, per exemple, que el dispositiu es fa servir per impedir conduir a un treballador que mostra símptomes d’estrès, cal buscar en el coneixement expert respostes a preguntes com: els signes vitals que capta el dispositiu permeten determinar de manera inequívoca que una persona, siguin quines en siguin les característiques i circumstàncies, pateix una forma d’estrès que l’inhabilita o el fa perillós per conduir? Totes/tots mostrem els mateixos símptomes físics davant l’estrès? El sistema permet analitzar aquests símptomes de manera precisa i sense un risc (considerable) de donar lloc a biaixos o formes de discriminació? Nombrosos casos proven que els sistemes de processament de dades són molt menys precisos amb persones amb trets diferents dels de les persones que els han programat o les característiques de les quals han estat utilitzades per entrenar aquests sistemes. I, d’altra banda, no és possible que l’ús dels sistemes de vigilància generi, com apunten conductors, profecies autocomplertes? És una evidència que la vigilància de l’ocupador cap a l’empleat genera una situació de desigualtat que afecta la persona vigilada, i això en pot alterar els signes vitals.

Per descomptat, no és bo que la gent condueixi fatigada o estressada, i fer-ho contribueix al fet que es produeixin accidents. Per això, és desitjable i necessari que es prenguin mesures per reduir el risc. Però, també sembla que no és el més habitual que algú fatigat o estressat vulgui conduir més hores de les que li corresponen, si pogués triar no fer-ho. La qual cosa dona lloc a una altra pregunta: si el que es busca és evitar accidents, no seria més eficaç invertir esforços a contribuir a combatre les causes d’aquest estrès i esbrinar si tenen alguna cosa a veure amb les condicions laborals (complexitat de la conducció, llargs trajectes i jornades, poques vacances, sous baixos…)? En altres paraules, no seria més efectiu millorar les condicions laborals, incloent-hi suport mèdic i psicològic incondicional perquè la feina s’exerceixi en unes condicions millors i més segures?

I una última qüestió: és ètic que l’ocupador tingui accés a aquest tipus d’informació sobre els signes vitals de la plantilla? I hauria de ser legal (fins i tot en el cas que l’empleat hi accedeixi)? On queden els drets i llibertats de la ciutadania?

Tractant-se de la Xina, allò normal, encara que preocupant, és que ningú no se sorprengui per un cas que, certament, s’espera d’un sistema polític autoritari. Un que ha utilitzat com a pretext la gestió de la crisi sanitària per continuar estenent el seu poder polític per mitjà de sistemes de vigilància que recopilen i processen dades sobre gairebé tots els àmbits de la vida de la ciutadania.

Però, la veritat és que aquest tipus de tecnologies de control també es fan servir en el si de democràcies avançades com la nostra, sota procediments opacs i per a finalitats poc democràtiques i d’eficàcia dubtosa, que afecten les llibertats bàsiques de, sovint, les capes més vulnerables de la ciutadania. La crisi de la Covid-19, la guerra d’Ucraïna o les crisis econòmiques, també aquí acceleren i aprofundeixen tendències tecnosolucionistes prèvies, basades en una lògica similar a la del cas xinès. L’ús de sistemes de processament de dades massives per al control de la immigració a partir de dades biomètriques, l’acció policial mitjançant sistemes de reconeixement facial d’emocions o la vigilància digital en el (tele)treball en són només alguns exemples.

Un xoc digital de llibre, que ens hauria de provocar, com a mínim, moltes preguntes.

Per saber-ne més:

KLEIN, Naomi (2007). La doctrina del xoc: l’ascens del capitalisme del desastre. Barcelona: Empúries.

VAN VUGT, Marieke (2019). «Using Biometric Sensors to Measure Productivity». A: Sadowski, C., Zimmermann, T. (eds.). Rethinking Productivity in Software Engineering. Berkeley: Apress. DOI: https://doi.org/10.1007/978-1-4842-4221-6_14

Citació recomanada

SUÁREZ-GONZALO, Sara. «Polseres per vigilar les emocions i altres xocs digitals. COMeIN [en línia], gener 2023, no. 128. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n128.2306