Entre els molts canvis que ha experimentat la societat espanyola al llarg dels últims trenta anys, un de significatiu sens dubte ha estat la seva entrada en el circuit de migracions internacionals com a país receptor. Aquest fenomen, per una sèrie de circumstàncies, s’ha configurat com a objecte d’una polèmica que ha crescut en paral·lel al nombre i a la diversitat de persones estrangeres racialitzades que arriben al nostre país. Parlem, per tant, d’un grup important de persones que, en el context de les seves experiències d’immigració, han estat posicionades en l’imaginari col·lectiu en una relació d’alteritat sostinguda en la subordinació, l’anomalia i la condició d’ésser altre.
En aquest text, abordaré la qüestió de la diferència i el poder prenent com a espai de debat un context concret: els múltiples mecanismes de diferenciació i estigmatització que afecten persones i col·lectius migrants racialitzats. Per persones migrants racialitzades, ens referim a persones que pateixen desigualtat, segregació o exclusió arrelades en prejudicis culturals i racials històrics i contemporanis de la societat, vinculats a fenòmens com el colonialisme, el racisme i el privilegi blanc.
Hi ha, en efecte, una gran varietat d’estudis que s’han dedicat a desgranar com aquests mecanismes d’alteritat operen mitjançant un complex entramat de representacions i estructures de poder. El treball d’Enrique Santamaría (2002), per exemple, constitueix una revisió interessant sobre com, a partir de mitjan anys vuitanta, a Espanya, la immigració no comunitària es transforma en el que ell identifica com una nova categoria social (Santamaría, 2002, p. 1). A La incógnita del extraño, llibre publicat a partir de la seva tesi doctoral, Santamaría crida l’atenció sobre la proliferació d’informacions, debats i iniciatives al voltant de l’arribada de migrants racialitzats que col·loquen aquest fenomen en un primer pla de significació social. Una significació que se sosté en representacions i discursos alarmistes que posicionen tant les persones com els processos migratoris en termes de perill, amenaça o invasió.
Sobre aquesta qüestió, podem subratllar que, com assenyala Michel Foucault, els discursos no es limiten a representar o descriure realitats, sinó que les creen i les construeixen. En termes foucaultians, exerceixen un poder, moltes vegades violent, sobre la realitat mateix. De fet, així ho explica Foucault (1983) a la seva obra L’Ordre del discurs, en la qual ens recorda que les paraules –el discurs– són, en realitat, fruit d’una construcció recolzada per una determinada dinàmica de relacions de poder. El filòsof ens enfronta així a la pregunta de com es construeix el discurs del poder, i posa el focus en els procediments i mecanismes de l’estigmatització, la qual cosa va anomenar rarificació.
Representacions i discursos sobre la immigració
Si mirem les representacions i discursos que circulen a Europa sobre la immigració des de l’òptica de la rarificació, podem entendre-les com a part d’allò que Michel Foucault anomena dispositiu: un conjunt heterogeni que comprèn una gran diversitat d’estructures –discursos, institucions, estructures arquitectòniques, lleis, proposicions científiques o morals, etc.– que estan en relació i en constant joc de forces. Així, per exemple, les metàfores amb les quals se sol descriure la immigració (metàfores fitomòrfiques, com la de l’arbre amb els seus arrelaments i desarrelaments; metàfores zoomòrfiques, com la dels ocells, que representen imatges de nomadisme i moviment permanent; metàfores que remeten a l’aigua, com els corrents, torrents, allaus, o metàfores bèl·liques que evoquen la invasió, la conquesta, l’hostilitat…) són només un exemple d’estructures que interactuen en el dispositiu.
No obstant això, és important insistir en el fet que el dispositiu foucaultià no es redueix exclusivament a pràctiques discursives. Es tracta més aviat d’un complex entramat de relacions entre institucions, sistemes de normes, formes de comportament, sistemes de classificacions de subjectes, etc. que estan en constant relació mitjançant pràctiques discursives i no discursives. Des d’aquest punt de vista, preguntar-nos sobre com les persones immigrants experimenten formes de diferenciació significa entendre les seves experiències com un punt d’interacció entre el macro (les ideologies, els processos econòmics i polítics, i les seves respectives genealogies) i el micro (allò que té lloc als espais locals, per exemple, en com les persones viuen la vida quotidiana, com es mouen entre el centre i els marges que les diferències generen, o fins i tot com participen en la construcció d’aquestes diferències).
M’agradaria tancar aquest text amb una reflexió de la filòsofa Hannah Arendt (1965) sobre els perills de les lògiques del poder que es manifesten en l’alteritat. Arendt ens diu: «Ser capaç d’anar cap on volem és el gest prototípic de ser lliure, de la mateixa manera que la limitació de la llibertat de moviment ha estat des de temps immemorials la condició prèvia a l’esclavitud. La llibertat de moviment és també una condició indispensable per a l’acció, i és en l’acció que els éssers humans experimenten per primera vegada la llibertat al món». Les seves paraules són una bonica invitació a problematitzar les migracions contemporànies i les lògiques opressives des de les quals es regeixen.
Per saber-ne més:
ARENDT, Hannah (1965). «Sobre la humanidad en tiempos de oscuridad: reflexiones sobre Lessing». Hombres en tiempos de oscuridad. Barcelona: Gedisa.
FOUCAULT, Michel (1983). El orden del discurso. Barcelona: Tusquets.
SANTAMARÍA, Enrique (2002). La incógnita del extraño. Una aproximación a la significación sociológica de la «inmigración no comunitària». Rubí (Barcelona): Anthropos.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. «Sobre migracions, racisme i relacions de poder». COMeIN [en línia], gener 2023, no. 128. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n128.2302
