Hi ha una desconnexió entre la comunicació publicitària de les marques amb les dones, malgrat que representen un paper clau en la major part de les decisions de compra. Aquesta és una de les conclusions més rellevants obtingudes de la presentació al mercat de Meaningful Women el 21 d’abril.

En un article recent es comentava la necessitat ineludible d’escometre reptes d’escala planetària davant la pandèmia de la COVID mitjançant iniciatives consorciades internacionals com la que va necessitar a principis del segle XXI el Projecte del Genoma Humà (HGP de l’anglès Human Genome Project) i que va suscitar el desenvolupament de la biologia de sistemes. En aquest article es revisa la interessant convergència d’aquesta nova disciplina amb altres d'emergents com la computació quàntica i la biologia quàntica, relació que està rebent una atenció científica, empresarial i social cada cop més gran.

Egipte sorprèn el món amb la seva desfilada daurada dels faraons, un esdeveniment espectacular en què les mòmies de vint-i-dos reis i reines de l’antiguitat van recórrer el trajecte que les portaria fins al seu nou i definitiu emplaçament: el Museu Nacional de la Civilització Egípcia. Una posada en escena basada en tècniques de storytelling revesteix un acte que té com a objectiu principal la promoció turística internacional i la revitalització de la marca país, després d’un dur any de pandèmia que ha minvat l’activitat del sector.

El 25 de març va arrencar el recorregut de la torxa olímpica, que acabarà encenent el peveter de l’estadi de Tòquio per inaugurar els Jocs Olímpics de 2021. Sota el lema «L’esperança il·lumina el nostre camí», el relleu de la torxa, igual que la planificació dels actes inaugurals dels Jocs i el seu protocol, s’està adaptant a les noves mesures per prevenir la COVID-19. Enguany, aquests actes tindran més significat que mai a l’hora de transmetre el missatge dels Jocs: la unió de la humanitat i el poder de l’esport per canviar el món.

Està demostrat que les crisis atreuen la col·laboració. Ho hem vist a les xarxes socials durant tota la pandèmia: cridant #joemquedoacasa, compartint receptes a través del #joemquedoacasacuinant i entretenint grans i petits amb els clubs de lectura de #joemquedoacasallegint. També hem sortit a aplaudir cada vespre en companyia dels nostres desconeguts veïns, emocionats sentint que formem part d’una gran comunitat. Això ha propiciat una cultura de compartir que ens predisposa a buscar fórmules innovadores que ens ajudin a remuntar l’aturada en l’activitat econòmica i a recuperar la confiança en el futur.

El mes de març va marcar una nova fita en la guerra per acabar amb la propagació del discurs de l’odi a internet. La presentació d’un protocol que compta amb l’adhesió d’actors diversos afavoreix la col·laboració per tallar la presència d’aquests missatges, que constitueixen un delicte. Un discurs de l’odi que, més enllà de l’àmbit penal i l’efecte directe sobre les persones o col·lectius a què es dirigeix, té conseqüències en la dinàmica i el funcionament democràtics, així com en el manteniment d’una convivència tolerant i pacífica.

En aquest article intentaré ordenar les meves impressions, fruit d’una sèrie de converses reveladores i un recent reportatge televisiu que coincideixen a posar el focus en cap a on va això que anomenem televisió. El reportatge era concretament un Lo de Évole que el periodista català va dedicar a una figura clau per entendre el moment en què ens trobem en l’àmbit de la comunicació: Ibai Llanos.

L’any passat, el Festival Internacional de Cinema de Barcelona - Sant Jordi (BCN Film Fest) va ser un dels primers esdeveniments culturals que van tenir lloc a Espanya presencialment en el marc de la mal anomenada nova normalitat, si bé assumint com a peatge un ajornament que el va convertir en un esdeveniment estival. Aquest any se celebra a la primavera; com correspon, com en les tres primeres edicions i com a avantsala de la festivitat que li dona nom.

«La durada de 800 vides encadenades pot comprendre més de 5.000 anys. Però, d’aquestes 800 persones, 650 van passar les seves vides en coves o en llocs pitjors; només les últimes 70 han crescut tenint algun mitjà realment efectiu per comunicar-se amb els altres, només les últimes 6 han pogut veure alguna paraula impresa o tingut els recursos per mesurar el fred o la calor, només les últimes 4 han pogut mesurar el temps amb certa precisió; només les 2 últimes han fet servir un motor elèctric, i la immensa majoria dels elements que componen el nostre món material va ser desenvolupada en l’interval corresponent a l’última de les 800 persones» (Buchanan, 2010).

En un context –social, econòmic i també acadèmic– en contínua transformació, l’àmbit del disseny i la comunicació no han restat al marge d’un gran moviment de fonaments. Els límits entre disciplines i entre els rols, tant en l’àmbit acadèmic com en el professional, s’estan esvaint cada vegada més, però no és una novetat que hagi sorgit des de la pandèmia de COVID-19, sinó que aquesta n’ha accelerat els canvis. La tendència ja apuntava maneres anys enrere.