Desmesurada com el diarreic paquiderm que en protagonitza el pròleg, Babylon (Damien Chazelle, 2022) ens retrotreu a l’era en la qual el cinema era un espectacle de masses i les seves estrelles, autèntiques divinitats. En la nova pel·lícula del director de La La Land, la transició del mut al sonor serveix de teló de fons a la història d’un grapat de personatges els camins dels quals –en cerca de la immortalitat que Hollywood brinda als seus escollits– s’entrecreuen intermitentment.
Fa gairebé un segle, la consolidació del cinema parlat (i cantat) va sacsejar els fonaments de la indústria cinematogràfica arrasant-ne i bandejant-ne bona part de l’star system. Com a part del seu usual exercici d’autofàgia, el setè art ha dirigit els seus focus cap a aquest període de transformació profunda moltes vegades, encara que sense arribar a avantatjar mai el clàssic immarcescible Cantant sota la pluja (Singin’ in the rain; Stanley Donen i Gene Kelly, 1952).
Mentre que Cantant sota la pluja –pertinentment homenatjada a Babylon, per cert– contempla el declivi del cinema mut amb una mirada nostàlgicament irònica i la comicitat d’un optimisme vitalista, el film de Chazelle es recrea en els aspectes més sòrdids i decadents d’aquella època. De fet, algunes de les truculentes situacions reflectides en la pel·lícula resultaran bastant familiars als qui hagin llegit aquesta mostra vintage de pseudoinvestigació periodística sensacionalista, tremendista i fal·laç que va ser el llibre Hollywood Babilonia (Hollywood Babylon), engiponat ja fa més de sis dècades per l’escriptor i cineasta Kenneth Anger.
I és que, en difícil i meritòria harmonia, el luxe més glamurós i la depravació més nauseabunda es donen la mà permanentment al llarg de les més de tres hores que dura el film. Un metratge que, a més de mostrar-nos auges i caigudes dels protagonistes a la meca del cinema, també dona per incidir en qüestions col·laterals com el gangsterisme, el racisme, l’homofòbia, el poder immisericordiós dels mitjans de comunicació, les desigualtats socials i la naturalesa intrínsecament saturnal d’un Hollywood que devora àvidament i sistemàticament les seves criatures. Amb tot, el sentit de l’humor (humor negre la major part de les vegades) i la passió incondicional per l’espectacle cinematogràfic bigger than life emanen a dolls de cadascun dels fotogrames de Babylon.
Referències de ‘Babylon’ i elenc
En el protagonisme relativament coral del film, podem trobar ressons de Robert Altman i de les seves angelines Vides encreuades (Short cuts, 1993), per no esmentar aquest altre exemple de cinema dins del cinema que és El joc de Hollywood (The player, 1992). En la còmica recreació de la tasca dels pioners del cinema, en canvi, és més aviat el Peter Bogdanovich de Nickelodeon (1976) qui emergeix com a referent, de la mateixa manera que el lirisme crepuscular de la seva L’última pel·lícula (The last picture show, 1971) ressona en l’evocació de la fi d’una era en la indústria de l’entreteniment. El desarmant sarcasme amb el qual es mostren algunes escenes de violència atroç, al seu torn, podria entroncar amb l’estil més genuïnament tarantinià, i tampoc no hi falten les ambientacions oníriques al més pur estil David Lynch.
I així, podríem seguir fins a l’infinit atès que, per moments, sembla que Chazelle hagi volgut condensar en 189 frenètics minuts el segle i quart de vida que ja atresora l’art cinematogràfic. Aquest sentit homenatge es fa molt més explícit en un epíleg que segurament cercava ser apoteòsic, però que resulta més aviat psicodèlic.
El –al meu entendre, prescindible– colofó constitueix un pecat menor totalment perdonable. La força narrativa, la successió d’imatges enlluernadores, el ritme endimoniat i la poderosa banda sonora de Justin Hurwitz (còmplice conspicu del director) t’atrapen sense remissió des del minut u, alhora que suspenen qualsevol reticència i demoleixen qualsevol resistència.
Per descomptat, res de tot això no és aliè a la conjunció literalment estel·lar d’una plèiade d’intèrprets en estat de gràcia. És el cas de Tobey Maguire, en la pell d’un gàngster que, a la manera de dantesc Virgili, exerceix de cicerone en la visita al repulsiu inframon de la ciutat de Los Angeles. I també, el cas de Diego Calva, un talent emergent definitivament consagrat amb aquest film. I, per descomptat, és igualment el cas d’un magnètic Brad Pitt, el carisma de superestrella del qual dona alè a un rol que emula el cèlebre (tot i que avui oblidat) actor John Gilbert, un dels grans ídols del cinema mut.
Brad Pitt (esquerra) caracteritzat com a Jack Conrad, un èmul de l’estrella del cinema mut John Gilbert (dreta)
Font: Paramount Pictures i ‘Cinelandia’
No obstant això, tots ells són eclipsats –i no és tasca fàcil– per la captivadora i commovedora interpretació de Margot Robbie, que dona vida al personatge de Nellie LaRoy, una actriu d’ascens fulgurant inspirada en aquest cas en un altre dels arraconats mites del cinema silent: Clara Bow. Talentosa i desinhibida, Bow és considerada la primera it girl, etiqueta que un segle després havien d’acabar usurpant algunes influencers de mèrits qüestionables.
Clara Bow és l’actriu real en la qual s’inspira el personatge de Nellie LaRoy interpretat per Margot Robbie
Font: Doubleday Books i Paramount Pictures
Ara que les plataformes de streaming sembla que situïn el cinema davant un parany similar al que cent anys enrere va comportar l’eclosió del sonor, no és sobrer rememorar la capacitat de reinvenció que sempre ha evidenciat l’art cinematogràfic; reivindicar aquesta pulsió delirant que gairebé sempre ha propulsat els seus majors artífexs, i celebrar la màgia que es produeix quan, en una sala fosca, una història és capaç de captar tota la nostra atenció i de generar un escruixidor remolí d’emocions. Fes-te un favor i no esperis que arribi a la teva plataforma favorita. Gaudeix de la gloriosa desmesura de Babylon en pantalla gran mentre continuï viu l’entranyable reclam «Only in theaters».
Per saber-ne més:
ANGER, Kenneth (1998). Hollywood Babilonia. Barcelona: Tusquets.
STENN, David (1988). Clara Bow: Runnin’ wild. Nova York: Doubleday.
Banda sonora:
HURWITZ, Justin (2022). Welcome [cançó]. A: Babylon (Music from the Motion Picture). Paramount Pictures / Interscope Records [en línia].
Citació recomanada
LALUEZA, Ferran. «‘Babylon’: cantant sota la pluja de dòlars, coca i fems». COMeIN [en línia], gener 2023, no. 128. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n128.2303
