El buidatge de l’Estat que impulsa Javier Milei redefineix el verb desaparèixer a l’Argentina contemporània. La reedició de Cómo desaparecer completamente, de Mariana Enríquez, escrita desprès de l’altre col·lapse nacional, il·lumina les continuïtats del malestar argentí. La seva lectura torna a interrogar-nos sobre el que queda d’un país quan es dissolen les estructures que haurien de sostenir-lo.
El 15 d’agost de 2023, Javier Milei va publicar a TikTok un vídeo que es va fer viral: davant de càmera, arrencava d’un panell els noms dels ministeris que pensava eliminar –Ministeri de les Dones, Cultura, Treball, Salut, Educació, Ambient i Ciència– fins a reduir l’Estat a vuit carteres «essencials». Aquell gest performatiu, celebrat pels seus seguidors com una poda moral, fou també l’escenificació d’un buidament institucional que es materialitza dos anys més tard. El triomf de Milei en les eleccions legislatives del passat 26 d’octubre consolida un projecte de país en el qual eficiència i supressió de drets van de la mà. El govern prepara una reforma laboral que flexibilitza les jornades, permet pagar indemnitzacions en quotes i afebleix els convenis col·lectius. Mentrestant, les protestes dels jubilats són reprimides cada dimecres, el 45,4 % dels menors de 14 anys viu en llars pobres, els hospitals denuncien la manca d’insulina i fàrmacs oncològics, i els ministeris es redueixen a logos sense pressupost. En pocs mesos, l’equip de Milei ha desplaçat el marc del possible. La desaparició s’ha convertit en una forma de gestió, una en la qual l’Argentina s’esvaeix com una imatge sobreexposada.
En aquest paisatge d’eliminacions simbòliques i materials, la reedició de Cómo desaparecer completamente, publicada originalment el 2004, ens retorna a una altra crisi: la de 2001. Rellegir avui la segona novel·la de Mariana Enríquez, mentre el país perd els contorns que definien el seu Estat, revela fins a quin punt l’autora va comprendre que l’autèntic terror no prové del sobrenatural, sinó de la ruptura d’allò que ha de sostenir-nos: la família, l’Estat i la comunitat.
Visions sobre el ‘desaparèixer’
A l’Argentina, el verb desaparèixer està lligat a la memòria de la dictadura militar (1976-1983). Era sinònim de segrest, tortura i esborrat: la forma en què l’Estat s’inscrivia en l’esfera pública i en l’íntima a través dels cossos absents. En la novel·la d’Enríquez, el terme es desplaça des de la seva referència a la cançó de Radiohead (How to Disappear Completely). Ambientada en el límit entre un barri de l’àrea metropolitana de Buenos Aires i una villa, la novel·la mostra vides expulsades del mapa social en ser consumides per la pobresa i el trauma familiar. Desaparèixer ja no designa només la violència del poder sobre la vida, sinó també la retirada d’un poder que havia de cuidar. Enríquez aprofundeix així en una altra mena de desaparició, la que es duu a terme per sobreviure. En Matías, el seu protagonista, vol esborrar-se d’una família que l’asfixia, d’una realitat que no li ofereix lloc. Seguir els passos del seu germà Cristian, que va marxar a Barcelona sense deixar rastre, es converteix en la seva única forma d’alliberament. Des d’aquest marc, la novel·la inverteix el significat imposat per la dictadura: la desaparició és l’estratègia que possibilita l’existència.
En l’univers d’Enríquez, l’horror no irromp des de fora, sinó que és un estat de la matèria, una manera d’estar en el món quan el que havia de sostenir-nos es trenca. En Cómo desaparecer completamente, el cos és el primer territori en el qual s’inscriu la violència. En Matías va ser abusat pel seu pare durant la infància, i aquest trauma es tradueix en una ansietat febril. L’autora ho narra des de la respiració del seu pensament: usa la tercera persona, ens permet seguir-lo amb la distància justa, mentre la seva consciència avança entre repeticions i interrupcions. La decisió de no dividir la novel·la en capítols prolonga aquesta fragilitat i l’escampa; mai sortim del cap d’en Matías.
Un altre eix central és la descomposició del nucli familiar, convertit en un organisme monstruós. Els pares, que haurien de cuidar i protegir, substitueixen la justícia per la fe evangèlica. Aquest refugi religiós els permet negar la seva responsabilitat davant el mal que causen. Com en Faulkner, la família és escenari d’una culpa heretada: un llinatge condemnat a repetir la violència que nega. La casa familiar a mig fer condensa la metàfora del país després del col·lapse de 2001, un escenari que Enríquez coneix bé. Quan va tornar a Lanús després d’estudiar periodisme, al començament dels anys 2000, va trobar un paisatge on l’ensorrament quotidià reflectia l’ensorrament nacional. En aquest sentit, la novel·la dialoga amb l’imaginari de Cementiri d’animals (1983), d’Stephen King. Si allí la casa és la prolongació del duel no resolt, aquí l’habitatge inconclús de la perifèria conté una violència que ni la fe ni el silenci aconsegueixen exorcitzar. En tots dos casos, l’horror neix d’allò que es nega a morir o a ser dit. Aquesta persistència del que es nega s’encarna en la Carla, la germana d’en Matías, desfigurada després d’un intent de suïcidi. La seva bogeria és una forma d’adaptació a un dolor insostenible: la resposta última a l’abandó i al rebuig, que també sent el protagonista.
Davant de tot això, en Matías somia amb Barcelona, una Ítaca moderna en la qual ressona l’imaginari argentí d’Europa com el lloc somiat on poder existir. Aquesta aspiració es mostra com un miratge i, en truncar-se, marca un punt d’inflexió per al personatge. L’alternativa real sorgeix de la creació d’un altre espai encara per definir. Enríquez situa l’únic refugi possible en la comunitat LGTB, un territori d’afectes triats –en el sentit que els dona la Kath Weston en Families We Choose (1991)– que resisteix fora de les estructures familiars convencionals i confronta l’Estat. Allí troba per primera vegada mirades que no l’empetiteixen.
Com farà després Dolores Reyes en Cometierra (2019), Enríquez inscriu a en Matías en una genealogia d’existències que sobreviuen en el marge. La Nadie, la noia que l’acull i l’anomena des del seu anonimat, pertany a aquest llinatge: el dels qui no necessiten ser acceptats per existir. En el final obert de la novel·la, en Matías no fuig, sinó que s’afirma fora de l’opressió. Desaparèixer ja no significa morir ni ser esborrat, sinó persistir des d’un altre lloc, al marge del relat oficial de la violència.
A l’Argentina actual, on el verb desaparèixer torna a ressonar sota noves formes d’exclusió, rellegir a Enríquez és reconèixer l’obstinació dels cossos que encara són, malgrat anar a la deriva. La seva no és una literatura de l’espant, sinó de la resta: del que queda, del que continua respirant quan tota la resta s’apaga.
Imatge de portada:
Muntatge visual amb la portada del llibre d’Enríquez. Font: Anagrama
Citació recomanada
FREIJOMIL, Mariana. «Un restant que encara respira: ‘Cómo desaparecer completamente’, de Mariana Enríquez». COMeIN [en línia], novembre 2025, no. 159. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n159.2578
